Per què ens ho fem, això? Dies enrere es va fer viral un tiktoker d’Avinyó que versiona cançons infantils sobre una base de ritmes urbans. Ficat dins d’un cotxe amb els seus amics, reformula lletres de clàssics com el “Caragol [que ja no] treu banya”, perquè “l’ha aixafat un marroquí”, o el “Patufet”, que “l’ha matat el Mohamed”. Després de milions de visualitzacions, els mitjans del país se n’han fet ressò, i, per variar, molts han caigut en aquell paternalisme tan nostre i tan racista de tractar els catalans que no ens semblen catalans com uns pobres accidentats al voral de la carretera.

Digueu-me ara si això nostre no és per fer-s’ho mirar. L’any 43 després de la primera llei de normalització lingüística, l’any 47 després de Najat El Hachmi, l’any 36 després de Son Goku, un nano nascut i escolaritzat a Catalunya encara s’ha de sentir observar que parla català. “I el parles perfecte!”, se li meravellava un presentador; “Bé, és que he nascut a Catalunya”, es justificava el Naim. “I per què cançons infantils catalanes, de què les coneixes?”, el burxaven. “Bé, jo he crescut amb aquestes cançons”; “Llavors el català és la teva segona llengua?”, “És la meva primera llengua i la que parlo amb els amics.” La ironia és devastadora, perquè just li celebraven les adaptacions antiracistes de les cançons amb la mena de preguntes que no li haurien fet si hagués estat ros i blanquet.

Naim, fill, ens hauràs de perdonar que et fem gastar saliva d’aquesta manera. Tu només et limitaves a viure la catalanitat amb normalitat, que a més a més rima, i de fora t’hem vingut a dir que no et flipis, que aquí no hi ha normalitat que valgui. De debò que no entenc per què ho fem. Per què ens dediquem a furgar així en gent que viu la mar de tranquil·la, deslliurats del pes històric de les nostres persecucions de llengua, i naltros entestats a trobar-los el rastre d’una ferida que no han pogut heretar de cap manera. Sembla que no vulguem parar fins que no els encomanem els nostres complexos, el nostre sentiment d’identitat trepitjada.

Hom dirà que amb el català sota mínims de popularitat entre el jovent, i sota màxims de pressió cultural forana, és pertinent la sorpresa: que el parlin un Naim, o un Lamine, o un Long Li és un miracle que ens fa agenollar, fregar-nos els ulls, desfer-nos-hi en reverències i compliments. Sense tenir jo ni idea de sociolingüística ni de psicologia, gosaria dir que aquesta síndrome d’inferioritat nacional explica molta part dels nostres mals d’avui i que acusem en dies com aquests. Ho tenim entès al revés. La cosa extraordinària no és que en un país algú parli la llengua del país, sinó al contrari. I si ens ho creiem de tot arreu menys de casa nostra, ja no tenim un problema amb el català, sinó que el català té un problema amb naltros.

L’anomalia, doncs, és que les llengües pròpies no es parlin allà on són pròpies: aquí hauria d’anar adreçada la curiositat periodística i aquí haurien d’incidir les preguntes dels mitjans. Posa-hi una Aitana, posa-hi un col·laborador de la ràdio nacional, posa-hi una Creu de Sant Jordi, i seria pertinent el comentari: Caram, per haver nascut a Catalunya parleu un català lamentable, ens ho podeu explicar? Posa-hi un Loquillo, uns Estopa, el grupet indie de torn: I com va anar, que decidíssiu que no cantaríeu en català? Posa-hi una Dulceida o qualsevol altre influenciador del castellà que fitxa TV3, o qualsevol director de films en castellà que produeix TV3: I valtros com l’encaixeu, la contradicció de cobrar dinerets de l’erari català i no fer continguts en català? No són els qui actuen de manera coherent lingüísticament, els qui hauríem de mortificar amb preguntes sobre la llengua. Que certes situacions siguin habituals no vol dir que siguin normals.

Hom pot pensar que posar-nos dignes a hores d’ara, en el moment més desesperat de la nostra història recent, és una mica esperpèntic; que potser ens ha passat el temps de sobreposar-nos al nostre tarannà submís i complaent, però val més fer el pas a deshores que no fer-lo mai. Hem de parar d’atabalar la gent que fa la feina i desnormalitzar les situacions en què el país no ha complert. Això vol dir, per exemple, que els entrevistadors es facin conscients de l’emergència, que abandonin el cofoisme fàcil i gosin fer les preguntes incòmodes que convenen per a les respostes ingrates que ens interessen: No, miri, és que a la meua escola no es complia la immersió; no, miri, és que Catalunya Ràdio no m’ha demanat mai cap nivell C; no, miri, és que allà on visc el català no ens ha calgut mai; no, miri, és que jo sóc ciutadà del món i a mi les llengües me la rebufen, sempre que siguin el català, és clar.

Per saber, m’interessa més saber com s’ho fa un hom per espolsar-se el català de sobre que no pas el procés natural de fer-se’l seu. Tu mateix, Naim, dius que ho vas provar, que abans feies vídeos en castellà per arribar qui sap on, i el dia que t’hi vas posar en la teua llengua va ser quan ho vas petar. N’hi ha molts que trien el camí invers, penso sobre la marxa en l’enyorat Miquel “Uep!” Montoro, de qui no sabem res des que va saltar a l’altra banda, i és que això ja passa: que en castellà només ets un més i en català ets un dels nostres. Llavors, la notícia no és que un dels nostres es faci viral al país a partir d’un imaginari compartit, sinó que pugui explicar a les entrevistes que s’hi han posat en contacte uns productors i que ja té tancades unes quantes actuacions. Sigui quina sigui la teua sort, xiquet, tot això que no tenies ja ho tens.

Des de Barcelona pot costar d’entendre, però hi ha molt de país més enllà de les urpes de l’espanyolització. Sí, encara, malgrat els catalans. I muntar un circ al voltant d’allò que funciona ens fa perdre una energia preciosa per a desafiar allò que no funciona. En aquest sentit, un bon senyal que avui ve al cas: poques vegades l’atenció mediàtica s’havia entretingut tant, i tants dies seguits, a assenyalar una operació típica de desnormalització del català com la que ens han orquestrat des del poder amb la visita del papa. I poques vegades aquesta consciència del que és intolerable a casa nostra s’ha fet sentir d’una manera tan transversal i decibèlica­­, des del creient més devot del catalanisme catòlic fins a l’ateu més descregut de la catosfera. Sobre el resultat, reconec que no hi tinc gaire fe. Però, pel que fa a naltros, sí que tinc l’esperança que aquest episodi d’amor propi ens deixondeixi col·lectivament i ens aclareixi la vista. Si al final ens fa pòsit això d’entendre com a normal allò que hauria de ser normal amb la llengua, encara haurem tret una bona propina de la tabarra més monumental del segle.