“Els ossos ens parlen de la mort, però els objectes ens parlen de la vida dels assassinats pel feixisme”

Un barram postís amb dents d’or. Capses de Juanola. Un pot de tinta per a escriure records. Medalletes. Monedes, algunes d’or. Sabates, sivelles, botons amb brillants, insígnies… Quan el feixisme assassinava quan va esclatar la guerra del 1936-1939, els cossos dels represaliats s’amuntegaven a les fosses. I, amb ells, una petita part de la història de cadascuna d’aquestes víctimes. Podia ser la roba amb què anaven vestides o les pertinences que en aquell moment duien a sobre. Algunes d’elles, les que encapçalen aquestes línies. Després de més de vuitanta anys enterrats, les ferides encara no són tancades del tot, però s’hi fa feina. Les Illes han volgut recuperar la memòria dels perseguits. Primer, obrint fosses. Segon, recuperant-ne les restes. Tercer, tornant-les a les seves famílies. I ara, aquesta feina ha donat una passa més enllà amb la recuperació dels objectes personals de les víctimes.

“Els ossos ens parlen de la mort, però els objectes ens parlen de la vida dels assassinats pel feixisme.” Així ho resumeix perfectament Francesc Busquets, un dels membres d’ÀTICS, empresa de Mataró que s’encarrega de la restauració dels objectes que es troben a les fosses de les Illes. Ja en treballen prop de tres-cents. Ells, juntament amb la societat Aranzadi, s’encarreguen d’exhumar i recuperar un part de vida de tantes persones que el franquisme va voler silenciar.

Damunt una taula, tots perfectament emmagatzemats, ÀTICS mostra la feina de restauració d’aquests elements, tan diversos com significatius, que s’han trobat a les fosses de Son Coletes (Manacor) i de Porreres. “L’objectiu és intentar de recuperar el màxim possible com era aquest objecte aplicant un criteri arqueològic: la mínima intervenció sense voler tornar la peça a l’estat original, perquè és impossible”, explica la restauradora Laura Aymerich. És a dir, es neteja i es deixa al descobert com era la peça per poder obtenir la informació històrica necessària.

La importància de recuperar aquests objectes és fins i tot triple. Per una banda, precisament perquè donen més informació històrica sobre un moment i context determinat. Per una altra, per la simbologia que tenen i la importància de retornar-los a les seves famílies. I, finalment, perquè podrien servir de proves si mai es jutgessin aquests crims. “Malgrat que en aquest país els jutges no ho fan, nosaltres treballem com si poguéssim ser pèrits judicials algun dia”, relata Busquets.

Allò que ho exemplifica més bé és que, més enllà dels objectes personals que el temps no ha desintegrat encara, també s’hi troben les bales. “No és el mateix trobar-te un calibre del número nou, que ens indica que l’arma que el va disparar era molt freqüent en grups paramilitars, que un altre tipus de calibre més adient per als fusells, que usaven els militars”, exposa Jordi Ramos, també de l’equip d’ÀTICS i que és arqueòleg expert en l’estudi d’objectes de la guerra del 1936-1939. La informació que els donen aquestes bales és que les víctimes trobades a Son Coletes eren assassinades a solament un pam dels seus botxins. “Són execucions fetes a peu de fossa o assassinats enmig del carrer que després han estat transportats allà”, afegeix Busquets.

Saber quina arma és la causant de la mort descobreix responsabilitats. I, en aquest sentit, Busquets ho diu contundentment: “A un historiador, el poden acusar de falsejar la història o escriure allò que vol. Però davant una bala, tu no pots negar com han assassinat aquesta persona.” Ramos continua en la mateixa línia: “És més fefaent trobar la bala que un document que digui que ha estat posat en llibertat.” I és per aquest motiu, també, que malgrat les feines de restauració, és important de fer la mínima intervenció als objectes. Ells parlen de “estabilitzar-los”.

Poder canviar la història

Els experts d’ÀTICS consideren que la materialitat dels objectes, lligada amb la trobada de les restes òssies i amb l’estudi genètic, pot canviar la història. I és el cas d’Aurora Picornell, que ha estat identificada fa poc i qui creien que era en una altra fossa. Amb ella, s’hi va trobar una ploma, un símbol de qui era Picornell. “Una ploma és el símbol de la importància que tenia la cultura per a gent com ella. Tenia una gran estima per la cultura i va escriure fins al final, fins i tot a la presó”, explica l’historiador David Ginard. Aquesta ploma ens parla dels seus darrers moments, atès que, si no hagués estat a presó, tal vegada no l’hauria portada amb ella.

De fet, més víctimes comparteixen una característica: porten alguns objectes personals damunt que, si haguessin anat pel carrer, segurament no portarien. Per exemple, un pot de tinta, un raspall de dents o, fins i tot, una cullera. I en una altra fossa, la situació canvia, atès que s’hi han trobat claus. “Per què hi ha claus? Perquè pensaven que tornarien a casa i els agafaven desprevinguts. No pensaven mai de no tornar”, apunta Ramos.

És el cas de Francesca Llull i Francesca Salas, mare i filla, les primeres dones identificades a Son Coletes. La mare duia unes sabates de taló que avui ÀTICS mostra com han estabilitzat. “Varen ser una família perseguida i van matar la filla. Segurament aquesta senyora només tenia unes sabates, es nota pel seu desgast. I segurament quan la van detenir anava a algun lloc en concret”, apunta Busquets.

Entre els objectes, la major part botons, que ajuden a indicar l’estatus socioeconòmic de cadascú, també s’hi han trobat monedes, que el ratifiquen. Un pres amb una cartera i unes quantes monedes d’Alfons XII i Alfons XIII, que encara funcionaven a l’època, o un altre pres que duia una moneda d’or de vint dòlars i uns botons de puny banyats d’or i amb diamants. Aquests trets ajuden, sobretot, a descartar a qui pertanyien i poder afinar la feina d’identificació de les víctimes. Per exemple, també s’ha trobat una moneda d’or soviètica i una cigarrera feta amb uns materials característics de l’est d’Europa que també indiquen que la persona que els portava era un milicià.

A més, amb la troballa d’aquests objectes, poden canviar algunes de les idees que s’han anat explicant fins ara. “No tots eren rojos que cremaven esglésies, també ens hem trobat moltes medalles i creus religioses. Moltes vegades la història s’ha tergiversat”, assenyalen els experts. Per exemple, entre aquestes pertinences, s’hi pot reconèixer el Sant Crist de Manacor o la Miraculosa.

Les famílies, les legítimes propietàries dels objectes

“És un projecte molt il·lusionant i molt necessari”, diu el secretari de Memòria Democràtica del govern de les Illes, Jesús Jurado, sobre la restauració d’aquests elements. Afegeix que les famílies en són les legítimes propietàries i que, de la mateixa manera que es fa amb les restes humanes, era necessari de tornar a les famílies aquests objectes, per dignitat: “Són objectes amb una gran càrrega emocional i un valor històric innegable, sobretot per a les famílies.”

Els objectes que les famílies descartin –sobretot, la gran part, per no poder ser emmagatzemats en les millors condicions–, podrien formar part d’un nou museu de Memòria Democràtica, pensats per a l’exposició pública. “No és el mateix trobar-te un esquelet, que trobar-te’l amb uns botons, una cadena, unes ulleres… l’humanitzes d’una manera increïble”, diu Jurado. En la restauració dels objectes, les Illes han estat pioneres. “Són moments de tancar ferides que duen obertes vuitanta-cinc anys. I el sentiment d’alleujament és millor, perquè ja disposen d’un record tangible, com fan moltes famílies quan perden una persona estimada.” De fet, a ÀTICS són plenament conscients que és una qüestió de drets humans de retornar no solament els ossos, sinó també les pertinences a les seves famílies.

Troballes segons la zona geogràfica

Els experts d’ÀTICS expliquen que el fet de trobar uns materials o uns altres depèn molt, també, de la zona geogràfica en què hi ha la fossa. No és el mateix excavar en un clima més àrid o amb un terreny més àcid que en un de més calcari que absorbeix aquest àcid.

Restaurar cada objecte és un món. S’hi pot estar més estona o menys. El procés és laboriós i delicat. Aymerich conta que passa moltes hores amb peces concretes. Sigui una sabata, un botó o una sivella. “Pots no pensar res o pensar molt. En tot el que ha viscut aquell botó, tot el que en formava part, com era la vida d’aquesta persona”, relata.

Ara, en el IV Pla de Fosses, és previst d’exhumar en zones que van ser camp de batalla. “Allà esperem de trobar-hi una cosa completament diferent. Perquè fins ara tenim la repressió nua i crua i els assassinats. Però allò és batalla, és el front de guerra. S’assemblarà molt més a les troballes de la batalla de l’Ebre, per exemple”, diu Busquets. És a dir, més restes d’armes, més insígnies, més bales i –encara– més violència.