Oriol Mitjà: “La quarantena era la pedra angular de l’estratègia de control; no s’hauria de retirar mai”

L'investigador publica 'El món que ens espera', un recull de reflexions personals sobre com preparar-nos per a les futures pandèmies

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
05.04.2022 - 21:14
Actualització: 05.04.2022 - 23:14

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La figura d’Oriol Mitjà va més enllà de la pandèmia del coronavirus, però va ser durant l’emergència sanitària que el gran públic va conèixer aquest jove investigador amb poques ganes de mossegar-se la llengua. Va ser assessor del govern fins que el contacte amb la política el va cremar i va decidir de no ser tan visible. Així i tot, sempre que sent la necessitat de llançar una alerta, ho fa. Ara no fa gaire que va posar el crit al cel arran de l’eliminació de les quarantenes i els aïllaments dels positius.

Va arrasar a les llibreries amb el seu primer llibre, A cor obert (Columna Edicions) –llibre més venut a la categoria de no-ficció per Sant Jordi de l’any passat–, i ara cercarà la mateixa fórmula amb El món que ens espera (Columna Edicions). És un llibre més íntim i reflexiu en què vol dibuixar com ha de ser el món postpandèmic i com articular un sistema sanitari més equitatiu. El va començar a escriure a Lihir (Papua Nova Guinea), on fa dotze anys que hi passa temporades ajudant a erradicar el pian.

Vàreu tornar a Lihir després de dos anys de pandèmia. Ja sabeu quan hi tornareu?
—He pogut recuperar la rutina de viure a cavall entre Catalunya i Lihir, que és el que he fet aquests últims dotze anys. Ja tinc vols per al mes de maig.

Allà esteu més tranquil. Què trobeu a faltar quan el dia a dia us absorbeix a Catalunya?
—És un altre ritme, la vida és molt més pausada. Ara que amb tu m’ha entrat un whatsapp, una trucada pel mòbil i el telèfon fix. Això atabala molt. A Lihir el temps s’atura, tot va a poc a poc. Tens temps per a pensar amb les poquetes coses que són les importants i no t’absorbeix la urgència amb què vivim aquí. Jo sóc molt sensible a les urgències i a l’atabalament perquè vull cobrir-ho tot i no sé gestionar-me d’una manera més pausada. A mi i a molts penso que ens afecta molt la tecnificació i la tecnologia perquè ens infereix una velocitat que em preocupa.

Heu explicat obertament que teniu depressió i hi aprofundiu al final del llibre. Què us ha aportat fer-ho públic?
—Explicar-ho vull que serveixi de model per a gent que també en té i que vegin que una persona de renom que té una carrera professional, també ho pot haver passat malament. Hi ha la tendència a pensar que quan un ja té una carrera feta i surt als diaris és un superheroi. Vull dir que jo també sóc humà i també he tingut patiment. Ser un model, igual que amb l’homosexualitat. I dir-li a aquell adolescent que, malgrat que tingui una malaltia com la depressió o que tingui una orientació sexual que en el passat era discriminada, també té la possibilitat de desenvolupar una carrera. I també ho he fet perquè no em vull tornar a sentir avergonyit una altra vegada que hagi de dir a la feina que agafo una baixa perquè tinc una malaltia; i perquè no em tornin a dir mai més que una persona amb depressió no pot participar en la presa de decisions pública.

El fet més xocant és que expliqueu que us prepareu els temes, les entrevistes i les exposicions al mil·límetre per calmar la vostra inseguretat.
—Jo pateixo molta inseguretat. I certament, la imatge que es dóna de mi o que jo mateix dono de mi no és la imatge de qui sóc realment. Sóc una persona amb molta fragilitat i molta inseguretat i que ha passat molts més moments durs que no projecto. I sé que el que projecto és diferent.

Així i tot, continueu concedint entrevistes.
—Suposo que és allò que diuen: “No és valent qui no té por, sinó qui té voluntat de vèncer-la.” Jo tinc por i la venço , però aquests darrers mesos reconsidero si val la pena aquesta exposició i el patiment que l’acompanya.

Us penediu d’haver treballat assessorant polítics?
—No. Jo no em solc penedir de gaires coses. En trec lliçons. Com tothom, accepto que m’equivoco o que hi ha situacions que són difícils, però tampoc no vull rebobinar res. En trec una lliçó i espero que el futur sigui millor.

Al llibre dieu que heu tingut temps de pensar sobre què va passar entre alguns partits i polítics perquè la vostra relació s’esguerrés. Què va fallar?
—Primer la circumstància, que era tensa, i no ajudava a establir amistats i ser gaire empàtic amb l’altre. Perquè hi havia la pressa de prendre decisions ràpidament. Segon, el meu caràcter. Ho explico al llibre. He après que podria fer les coses d’una altra manera, però no vull fer-les-hi perquè no vull caure en els favors de la política. En política, habitualment ets més condescendent perquè esperes que et retorni el teu favor, perquè el polític, al cap i a la fi, a les mans hi té el poder, la capacitat de controlar. I com que sóc un animal lliure, independent, autònom i no vull dependre del favor de ningú, sóc molt més directe. I, per una altra banda, hi va haver un xoc de trens. Jo pensava que les coses s’havien de fer d’una manera i al final es van fer d’una altra.

No conserveu amistat amb cap polític d’aquella època?
—No. Tampoc no m’he discutit ni m’he barallat amb tots, però avui dia no hi ha cap polític que m’escrigui. I no em fa pas pena. El Crític va fer un piulet d’una entrevista que em van fer en què assenyalaven aquesta frase que t’he dit, i ho acompanyaven amb una foto en què em veia preocupat. Era mal triada. No guardo el contacte amb cap polític i això no em fa sentir gens de pena.

Sobre la vostra manera de ser, dieu que quan algú s’oposa a alguna idea que defenseu però després us acaba donant la raó, reaccioneu amb un fort sentiment de ràbia i frustració. A vegades us costa de tolerar que us portin la contrària?
—Segurament sí que em costa. És una pregunta delicada. Jo crec que sóc bon dialogador i que sóc bo en el debat en el sentit que estic disposat a deixar-me convèncer per noves hipòtesis. Una altra cosa és quan estic convençut que hi ha la necessitat de fer un canvi o d’exercir una transformació i veig que la resposta que em donen no és argumentada sinó irracional. I contra aquesta resposta irracional és quan em fa ràbia que no m’hagin entès o que hagi costat un any que m’entenguin. Sobre el fragment que em comenteu, em referia al fet que hi havia coses que s’haurien pogut fer de manera diferent i haver salvat més vides, i em feia molta pena que no m’haguessin escoltat.

Continueu pensant que és una barbaritat eliminar les quarantenes?
—Sí, ho continuo pensant. Al llibre dic que la preparació pandèmica és cabdal i, per tant, cal estar preparat abans no vingui una altra emergència. Ara mateix som en una bona situació, epidèmicament parlant, però cal estar preparat per quan empitjorem. I l’eina més important que tenim són les quarantenes. Per això continuo dient que s’han de mantenir.

Amb les mesures actuals, en quina situació ens podem trobar d’aquí a unes quantes setmanes?
—De moment, avui dia, el risc sembla que és baix. Del punt de vista de la intel·ligència epidemiològica, hi ha un risc baix que en les setmanes vinents hi hagi un repunt greu.

Aleshores, no s’ha corregut massa a retirar les quarantenes.
—La quarantena i l’aïllament eren la pedra angular de l’estratègia; sense aquesta estratègia no hi pot haver control de la infecció. L’aïllament no s’hauria de retirar mai en cap epidèmia i tampoc amb la covid, perquè és un peix que es mossega la cua. Si deixes de comptar casos, no saps quants n’hi ha. A més a més, si deixes d’identificar i aïllar casos, en pot créixer el nombre, però com que no els comptes, no els detectes precoçment quan tornen a augmentar. I, per tant, et torna a augmentar sense que tinguis la capacitat de fer la intervenció per controlar la infecció. Per tant, tenim dues opcions. L’una és oblidar-nos de comptar casos i optar per la vacunació i l’altra és aconseguir un bon control fent servir contínuament la detecció i l’aïllament. És diferent declarar la fi de la pandèmia i desmantellar tota la resposta, que descansar i ajudar la població a ser més forta per a les variants següents.

I creieu que això no es fa.
—No es fa. Ara hem acabat la sisena onada, tenim uns nivells d’incidència baixa, i a més a més el nombre de morts és molt baix. Per això es poden fer concessions, com ara la retirada la màscara d’algunes altres restriccions. Hi estic a favor, d’això. Però penso que hi ha pilars fonamentals que no es poden retirar, com ara continuar la vacunació, reforçar el tractament dels vulnerables i mantenir els diagnòstics i els aïllaments. Ara mateix a Catalunya ens podem prendre un descans, però hem de ser més forts per a les variants següents.

I què falta fer? Més estratègies de control més enllà dels grups sentinella?
—Trobo a faltar un pla de resposta per a la covid, tant si és per una òmicron BA.2 com per una nova variant que vingui d’un altre país. La vigilància amb grups sentinella és correcta i ha funcionat bé en el cas d’altres malalties. Jo confio que els apliquin, perquè són bons indicadors per quan arribin rebrots. Però passa que el grup sentinella t’avisa una o dues setmanes abans que arribi l’onada. Per tant, simultàniament, caldria parar atenció a les dades generades per sistemes d’intel·ligència epidemiològica i estar a l’aguait de les altres parts del món per tal d’avançar-te sis setmanes. Quan eixamples el focus més enllà de Catalunya i observes què passa al món, veus que hi continua havent molts països de l’Àfrica i de l’Àsia amb nivell de cobertura vacunal molt baixa, per sota el 10%. Això implica que hi pot haver transmissió, i si hi ha transmissió poden aparèixer noves mutacions.

La Xina sembla que relaxa la política de covid zero. Quina implicació pot tenir sobre nosaltres?
—Segons allò que sé, ells continuen amb l’estratègia de covid zero. A Xangai hi ha milions de confinaments i hi fan milions de PCR. En tot cas, pot ser que acabin relaxant les mesures i, si ho acaben fent, podrà haver-hi molta transmissió, moltes morts i una nova mutació que tingui escapament immunitari. I si arriba a Catalunya, podria passar que saltés la protecció immunitària de la vacuna.

Com que no podem eradicar la covid, com hi haurem de conviure?
—Doncs hi ha d’haver un pla de preparació pandèmica en què ens haurem d’acostumar a veure noves onades pandèmiques i a fer noves tandes de vacunació, tractaments, ús de màscares i intensificació de la detecció de casos. Això pel que fa als dos anys vinents. És a dir, és possible que hi hagi una futura onada. No sé amb quina freqüència ni amb quina gravetat, però que escapi de la immunitat.

Aquests últims vint anys han aparegut vint noves malalties infeccioses emergents cada any. En el futur pot haver-hi una pandèmia d’aquesta magnitud? O és poc probable?
—Hem de pensar que a la natura hi ha més d’un milió de virus. I aquest milió de virus el pateixen sobretot els animals. Aleshores, l’ésser humà, durant els segles, ha desenvolupat una protecció que es diu innata que es transmet genèticament contra unes desenes de virus. Però no heretes defenses contra els virus que afecten els animals. Això és perillós, quan un virus animal fa un salt interespècie. Abans hi havia quatre virus que saltaven cada any, però aquestes últimes dècades n’hi ha hagut vint. I en el futur s’espera que siguin més. Les estimacions diuen que algun d’aquests vint virus que salten anualment d’un animal a l’espècie humana podria ser prou perillós, transmissible i letal per a tornar a causar una pandèmia el segle vinent.

I com ho podem combatre?
—Ens oblidem de fer actuacions a llarg termini, no tan sols per als dos anys vinents, sinó per als cent anys vinents. Aquestes actuacions seran les fonamentals. Hi haurà la necessitat de tenir més bona preparació tècnica, amb més recerca i més infrastructura científica, i també hi haurà la necessitat de tenir més bona estructura social. La gent ha de ser conscient del risc i modificar algunes rutines de la vida quotidiana. Aquest risc va de bracet de la crisi climàtica, perquè amb més escalfament, els virus tenen més possibilitat de transmetre’s de l’animal a l’humà. Per tant, la crisi climàtica es manifesta com a crisi pandèmica i la població ho ha d’entendre.

Després de cada gran tragèdia, la humanitat fa un gran salt endavant: després de l’Holocaust, la declaració dels Drets Humans; després de la grip espanyola, l’esclat de la biologia mèdica… Després de la pandèmia del coronavirus, quin salt haurem fet?
—Encara ho hem de fer tots plegats. Ens adonarem d’una feblesa molt gran que teníem i decidirem de tirar-ho endavant. Amb el còlera era molt clar, perquè com que es transmet per l’aigua, vam veure clarament que calia millorar el sanejament de l’aigua. Durant la Segona Guerra Mundial, quan vàrem veure que no hi havia prou homes per a fer la feina, les dones van haver d’entrar al mercat laboral. És una acció-reacció. Hegel diu que hem d’esperar a veure quina és aquesta transformació, però jo crec que no hem d’esperar i fer-la nosaltres, la transformació.

I quina és?
—Des del meu punt de vista, és la salut de vulnerable. Cada vegada hi ha més gent vulnerable al planeta i en som més conscients, i hem de treballar per la millora dels seus tractaments.

Idea interessant. Al llibre dieu que necessitem una indústria farmacèutica pública. Amb quins ulls ho veuria la indústria?
—Això entronca amb la necessitat de vetllar més pels vulnerables. A vegades els interessos de la indústria privada no coincideixen amb els interessos de la societat, i com que a la indústria farmacèutica no li interessa protegir el vulnerable perquè no li dóna un rendiment econòmic, això ho hauria de cobrir una empresa pública. Ningú no pot quedar orfe de solucions. De fet, a la privada no li trauries mercat perquè una farmacèutica pública no s’ha de centrar en tractaments crònics i pot investigar malalties que ells segurament no volen investigar perquè no hi veuen rendiment.

En la vostra tasca com a investigador, us ha causat contradiccions el fet d’haver de treballar amb farmacèutiques?
—El 99% de la meva feina és allò que en diem recerca independent. Feina en què tu tens uns fons, que moltes vegades procedeixen de l’administració pública, i tu prens la decisió sobre el disseny de la feina i la gestió de les dades i formules les preguntes que per tu són les més importants i tindran més impacte sobre la població vulnerable. En un 1% dels casos he treballat per a una empresa privada en què ells prenen la decisió de quina hipòtesi volen formular, i no m’hi he sentit còmode. Crec que allò que dóna sentit a la meva carrera professional és omplir el buit que deixa la indústria farmacèutica; aquesta és la meva fita.

Heu rebut ofertes per a treballar en farmacèutiques?
—Sí. I sempre he dit que no volia tenir un contracte laboral amb una empresa farmacèutica.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €