Okinawa

Els ciutadans d’Okinawa, al Japó, han rebutjat en un referèndum l’aprovació del trasllat de la base aèria nord-americana de Futenma a un nou emplaçament dins la mateixa prefectura.

En total, un 72% dels votants s’hi ha oposat, només un 19% hi ha votat a favor i un 9% no ha donat suport a cap de les dues opcions. Hi ha hagut un 52% de participació.

Malgrat ser una votació sobre el trasllat, realment és una manera de mostrar l’oposició a la presència de la base militar estrangera, tot un torcebraç amb el govern de Tòquio i els Estats Units d’Amèrica (EUA).

El referèndum havia estat promogut pel governador de la regió, Denny Tamaki, que va arribar al poder amb la promesa de consultar-ho a la població per demostrar l’oposició popular, encara que amb això difícilment n’hi haurà prou per a fer canviar Shinzo Abe de política.

Per què la població està en contra?

A la petita Okinawa, que ocupa el 0,6% del territori del Japó, hi ha concentrat el 74% de les instal·lacions militars dels Estats Units, amb gairebé cinquanta mil persones, entre militars, familiars i més càrrecs. Però la de Futenma és considerada una de les més perilloses del món, perquè és situada en una àrea residencial.

Malgrat les reformes per a millorar la situació, la tensió entre la prefectura i Tòquio no ha desaparegut, perquè hom percep que s’ha creat una dependència política i econòmica i que alhora les bases són una limitació per a desenvolupar més sectors, com el turisme. Els incidents, amb una alta criminalitat i accidentalitat, han fet que gran part de la població se sentís discriminada per aquesta política de connivència.

Entre el 1972 i el 2015 els soldats han comès, pel cap baix, 5.896 delictes, la majoria robatoris, tot i que més de mil són accions violentes, com ara assassinats o violacions. Fa tres anys que 65.000 persones es van manifestar per demanar la retirada de les bases militars, després d’haver estat assassinada a mans d’un militar una jove de vint anys. I encara n’hi ha més, de perills: moltes vegades, com que és una zona residencial, hi ha accidents o aterratges d’emergència a prop d’escoles o hotels costaners. Segons dades oficials, fins al 2015 n’hi va haver 493.

Un problema territorial

Els EUA i el Japó van signar el 1996 un acord de devolució de les terres de Futenma, però els militars encara hi són. El 2006 es va anunciar el pla de trasllat i no ha estat fins fa poc que han començat les obres en el nou emplaçament.

Un dels problemes és que per fer el trasllat cal cobrir de terra 157 hectàrees de litoral, que farà un mal enorme als esculls de corall. A més, el cap de la campanya dels opositors, Hiroshi Ashitomi, remarca que amenaçarà espècies en perill d’extinció com el dugong, la tortuga de Ryuku, la serp d’Okinawa, l’escarabat ianbaru o la granota d’Ishikawa.

Òbviament, si s’arriba a construir la nova base, la presència americana perdurarà durant més dècades. La majoria de la població d’Okinawa –prop d’1,16 milions de residents amb dret de vot– considera que la prefectura arrossega una càrrega massa gran (88%) en comparació amb la resta de l’estat i només un 6% està d’acord amb la situació actual.

A més, els habitants tenen unes tradicions i una cultura diferents de la resta del Japó, perquè fins el 1879 va ser un regne independent (Regne de Ryukyu). Són malvists per gran part de la resta de la població de l’estat, i tenen una llengua inintel·ligible amb el parlar de Tòquio, encara que és considerada un dialecte.

Històricament, hi ha hagut un moviment independentista, actualment minoritari. Un 35% dels ciutadans volen més autonomia i només un 3% s’estima més la independència. Així i tot, les enquestes de fa només quinze anys deien que prop d’un quart de la població era independentista i un 40% se sentia més d’Okinawa que no pas del Japó.

Una votació contra el Japó

La convocatòria del referèndum ha estat en gran part un xoc amb les polítiques del primer ministre, Shinzo Abe. Amb una agenda de dretes i ultranacionalista, ha arribat a suggerir de reformar la constitució pacifista per recuperar l’exèrcit.

Malgrat ser partidari del trasllat, no hi ha fet una campanya activa, en gran part perquè en menystindrà el resultat tot i l’àmplia oposició de les illes. Per contra, el governador ha tingut la capacitat d’afegir totes les ciutats a la consulta, tot i que per a això ha hagut d’afegir una tercera opció a la butlleta de vot, que és ‘cap de les dues anteriors’.

Segurament, l’opinió de la població no servirà de res, perquè la base és essencial per a enviar forces a l’Afganistan i a l’Iran, i fins i tot és una manera de contenir l’expansió econòmica de les potències asiàtiques, com ara la Xina. Així doncs, el trasllat simplement pot ser una excusa per a augmentar-hi la presència militar.

Què hi fa una base militar dels EUA a Okinawa?

Per explicar la presència militar dels nord-americans al Japó, ens hem de remuntar al final de la Segona Guerra Mundial, després de les dues bombes nuclears. Al discurs de rendició, retransmès per la ràdio el 15 d’agost de 1945, l’emperador Showa (o Hirohito) deia que el Japó acceptava totes les condicions.

Un mes més tard van arribar les forces d’ocupació aliades. És un nom inexacte, perquè, a diferència de l’Alemanya o la Corea de la postguerra, el Japó no va ser dividit en zones d’ocupació administrades per diverses potències aliades. La solució va ser un ‘consell d’aliats’, amb representants nord-americans, soviètics, xinesos i britànics, dirigit pel general nord-americà Douglas MacArthur, com a comandant suprem.

L’autoritat del consell era absoluta i van afanyar-se a redactar una nova constitució, en anglès, que fou aprovada pel parlament japonès i entrà en vigor el maig del 1947. I fins avui. El text deixava l’emperador sense la condició de divinitat i esdevenia un símbol d’estat; el parlament es convertia en l’únic òrgan legislatiu i s’imposava al Japó la renúncia a l’ús de la força i de qualsevol mena de potencial militar. A més, les possessions colonials, incloses Corea, Taiwan i Manxúria, eren alliberades i sis milions i mig de japonesos eren repatriats.

Tanmateix, el començament de la Guerra Freda no l’havia previst ningú. Llavors, el paper del Japó va canviar de cop i va passar de ser un ‘enemic vençut’ a un ‘amic aliat’ dels Estats Units. Com va dir el primer ministre Yasuhiro Nakasone (1982-1987), el Japó és simplement un portaavions insubmergible al Pacífic. I per això s’hi van assentar les bases militars necessàries per a conduir la Guerra Freda i les guerres que poguessin venir.

Anys més tard, en aquesta nova dinàmica, en el tractat de pau de San Francisco (1951), es va acceptar que les illes Okinawa restessin ‘provisionalment’ sota la tutela de les Nacions Unides. Paral·lelament, el Japó va signar un acord de seguretat amb els EUA, que bàsicament significava que la seva seguretat dependria dels americans, alhora que el Japó podia crear una estructura militar mínima, les Forces d’Autodefensa.

Malgrat que el juliol del 1969 es va retornar la sobirania de les illes Okinawa, la presència militar s’hi ha mantingut. I molt probablement, encara que la gran majoria de la població de l’arxipèlag s’hi hagi oposat, s’hi mantindrà.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb