Per què tants afroamericans estaven convençuts que O.J. Simpson era innocent?

  • L'opinió sobre l'absolució de Simpson va dividir-se segons les divisions racials als Estats Units

VilaWeb
The Washington Post
12.04.2024 - 21:40
Actualització: 12.04.2024 - 21:43

The Washington Post · Emmanuel Felton, Rachel Hatzipanagos

Gairebé trenta anys després, el judici per assassinat contra O.J. Simpson a Los Angeles continua evocant emocions fortes. Alguns en recorden el guant. Uns altres, la persecució policíaca, o la cobertura televisiva minut a minut. Però per molts nord-americans, el cas de Simpson també serà recordat per haver palesat les profundes divisions que hi havia –i encara hi ha– entre els nord-americans blancs i els nord-americans negres.

L’opinió de la nació sobre l’absolució de Simpson, l’any 1995, de l’assassinat de la seva ex-dona, Nicole Brown Simpson, i d’un amic seu, Ronald Goldman, va dividir-se, principalment, segons les divisions racials als Estats Units, per bé que el temps ha ajudat a acostar posicions. Simpson va morir aquest dimecres, 10 d’abril, a 76 anys.

El tracte dels mitjans i la policia a Simpson durant el judici –que començà poc després de l’absolució dels quatre agents de policia que havien apallissat el ciutadà negre Rodney King l’any 1992, i també de l’assassinat, l’any abans, de l’adolescent negra Latasha Harlins a mans del dependent d’una botiga de Los Angeles– va ser vist per molts membres de la comunitat negra com una prova que ni tan sols els afroamericans més famosos i rics podien escapar del racisme als Estats Units. Ho afirma Amilcar Shabazz, professor d’Estudis Afroamericans de la Universitat de Massachusetts a Amherst.

“Quan es va saber el veredicte, en un costat de la pantalla hi havia gent blanca capcota i plorant, i, en l’altre, gent negra saltant d’alegria”, explica.

Aquestes divisions racials persisteixen avui, assegura. “Per molt que fem veure que les hem redreçat, aquestes divisions romanen. Continuem recorrent a la raça i al racisme a la primera de canvi”, afegeix.

James Lance Taylor, professor de ciència política a la Universitat de San Francisco, afirma que, encara que els mitjans informessin aleshores sobre les divisions racials en la resposta als veredictes, la qüestió és més complexa que no podria semblar. “Molts milions de negres pensaven que O.J. Simpson era culpable”, afirma Taylor.

Vint anys després del veredicte, una enquesta publicada el 2015 per The Washington Post i ABC News revelà que els nord-americans negres continuaven essent menys propensos a creure que Simpson era culpable en comparació amb els nord-americans blancs, encara que l’escletxa havia començat a reduir-se en relació amb el sondatge anterior, del 2007. L’any 1997, un 31% dels nord-americans negres deien que estaven “completament” o “força” segurs de la culpabilitat de Simpson. El 2015, aquest percentatge havia augmentat fins a un 57%. En comparació, un 83% dels nord-americans blancs deia que Simpson era culpable el 2015, la mateixa proporció, aproximadament, que l’any 1997.

No és que els negres hagin canviat d’opinió sobre la innocència de Simpson, diu Taylor. “Crec que avui, a les perruqueries, els negres diuen: ‘Ell es va sortir amb la seva, però la policia es va sortir amb la seva matant molts més de nosaltres’. Aquesta és la mentalitat”, diu.

Taylor vivia a Los Angeles durant aquella època, i explica que recorda el dia en què Simpson va intentar d’eludir la policia en una persecució per carretera, i que desenes de milers de persones –entre els quals hi havia molts blancs– van aplegar-se al carrer per animar l’atleta en la seva fugida. “Som-hi, O.J., som-hi”, recorda que cridaven.

Però molts nord-americans negres ja sentien que Simpson havia donat l’esquena a la comunitat negra fins i tot abans del judici, segons que explica Taylor.

La policia de Los Angeles va preparar-se per possibles disturbis en cas que Simpson fos condemnat. “Però no és que la comunitat negra estimés l’O.J. fins al punt de sortir als carrers a cremar-ho tot si era condemnat. L’O.J. tan sols era una extensió de la polarització general entre l’Amèrica negra i les forces de seguretat”, diu Taylor.

Kevin B. Blackistone, comentarista a l’ESPN i professor de periodisme a la Universitat de Maryland, va escriure en una columna de The Washington Post l’any 2016 en què deia: “Simpson no va transcendir la seva raça, sinó que va escapar-ne. Ell venia de la part més humil i amb més afroamericans de la ciutat, però la seva capacitat atlètica el va dur a una de les universitats de blancs més exclusives de Los Angeles.”

Amos Brown, reverend de la Tercera Església Baptista de San Francisco i amic personal de la mare de Simpson, explica que li resulta difícil separar els crims de l’estrella del futbol americà dels problemes als quals va haver de fer front durant la seva vida, incloent-hi la violència constant al seu barri quan era jove.

Simpson va ser presentat a una nova audiència l’any 2016, quan dues sèries de televisió sobre l’ex-jugador van captivar una generació massa jove per a haver-lo conegut per les seves fites atlètiques.

Phillip Lamarr Cunningham, professor assistent de comunicació a la Universitat Wake Forest, explica que molts dels seus estudiants veuen a Simpson com una figura del true crime, en compte de l’atleta que ell recorda.

Cunningham, que era jove durant el judici, explica: “Com tothom, vaig haver de bregar amb la possibilitat que hagués comès el crim.”

Los Angeles era un polvorí en el moment del judici, encara commocionada per l’absolució dels policies que havien apallissat Rodney King i per altres casos de tensió racial, recorda Marc Watts, que va cobrir el judici de Simpson per a la CNN.

“Molts afroamericans van veure el veredicte com una revenja”, diu Watts. Per a molts afroamericans, segons que explica, el judici va girar entorn del testimoniatge del detectiu Mark Fuhrman, que va negar haver utilitzat cap insult racista en la seva declaració davant el jurat. Tanmateix, l’equip de defensa de Simpson va presentar enregistraments en què se sentia Fuhrman fer servir la paraula unes quantes vegades.

“Aquell va ser el dia en què vaig sentir que el jurat, en el qual predominaven els afroamericans, s’empassava la idea que Fuhrman era un racista sense escrúpols”, diu Watts.

Alhora, Watts diu que no oblidarà mai el dia del veredicte, el 3 d’octubre de 1995, i recorda que va sentir el clam de la multitud que s’havia aplegat fora del tribunal en el moment de l’anunci. Quan va arribar a casa aquella nit, va veure a les notícies les reaccions d’alegria dels negres –i les de frustració dels blancs– pel veredicte.

“Aleshores ja vam veure que el nostre país estava tràgicament polaritzat del punt de vista racial”, diu Watts. I afegeix: “Això continua essent cert avui dia.”

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any