O amb els opressors, o amb els oprimits

Quantes coses que s’aprenen quan et volen liquidar, per dir-ho a la manera de Soraya. Em refereixo quan ho vius en present, no quan ho llegeixes als llibres o t’ho expliquen els teus padrins. De l’1-O fins aquí, per als republicans, ha estat un màster intensiu. A diferència d’èpoques anteriors, a l’opressor li és més complicat d’aniquilar el contrari com ho feien els seus predecessors, així que, en un gest de progrés, l’actual règim ha optat pel sistema de treure’ls de la circulació enterrant-los en vida. Destruir el dissident sembrant el dolor i la impotència en els cercles concèntrics que emanen de cada víctima. Sistemes diferents, mateixos objectius. Pel que fa als resultats, aquesta vegada, encara s’han d’escriure.

Qualsevol persona que al pit tingui un cor i no un niu d’erugues pot figurar-se el grau de sadisme dels qui ordeixen i aplaudeixen aquests mètodes inhumans. Mètodes només tolerables en una societat que ha cultivat amb èxit la deshumanització de l’adversari. I tot plegat per a venjar-se d’un exercici democràtic que, segons que deien els humiliats i burlats venjadors, ‘no se celebró’. I la seua claca queda ben retratada. Recordeu el ple del parlament del 6 i 7 de setembre, quan es va votar la llei del referèndum? Qualsevol diria que aquells dies es va aprovar la possibilitat de processar Arrimadas, Iceta i Albiol perquè mai no poguessin aplicar els seus programes; o d’empresonar els seus líders socials, Boadella i com es digui l’altre, l’homòfob; o d’investigar els comptes de SCC, o de clausurar les seues webs, o de declarar la relació del CNI amb l’imam de Ripoll secret d’estat, o d’enviar a carregar policies enco… desbocats contra els crítics amb el govern. A qui se li podien acudir totes aquestes barbaritats per imposar-se a l’altre? És ben bé allò del lladre i la seua condició.

Per tant, tots els qui el 6 i 7 de setembre s’estripaven els vestits, els xandalls i les corbates, tots els qui han fet d’aquell ple el seu Vietnam polític, amanit amb els dos pàtrols sagrats del dia 20, si aquest era el sostre de la seua tolerància parlamentària, del seu bon gust en el debat i de la seua prístina idea de democràcia, amb una senzilla regla de tres el cap de setmana passat haurien d’haver estat, com a mínim, a primera fila de les protestes contra els represaliats pel règim i flagel·lant-se davant de can Millo de genolls. Ves, però, que tantes llàgrimes només fossin teatre del bo i una miqueeeta de fervorós nacionalisme espanyol.

Deu ser que quan tens un únic model d’estat al cap, en aquest cas un de venjatiu i repressor, no pots imaginar-te’n cap més. Per això, no hi haurà mai conciliació possible entre aquesta mentalitat i la dels republicans que ni borratxos no se’ns acudiria de voler copiar les maneres dictatorials de les quals fugim. A banda perquè, de fugir-ne, en depèn la nostra supervivència, un detall difícil de capir per a qui viu feliçment protegit entre els pèls del monstre, si jo ja ho entenc.

Per això, i parlant de victimisme, fa gràcia que Arrimadas i els seus esbirros plorin una legislatura darrere l’altra que els republicans haurien de governar per a ‘tots els catalans’, és a dir, per la part que li toca, per a aquells que ‒ara ja ho sabem‒ els volien tancats a la presó. És que és ‘es colmo’!, que deia aquell. Vejam si ens aclarim d’una vegada amb això: la part de la població que avala la violència per imposar-se a l’altra no pot esperar que un govern democràtic en satisfaci les aspiracions. Colló, és que seria una incongruència com una casa. Encara més: l’obligació de tot govern democràtic és justament defensar la població d’abusos com aquests, i fins i tot, ja t’ho diré, de garantir coses tan bàsiques com que el monopoli de les garrotades no estigui mai en mans de furgoneters que es llancin a envestir dissidents. Un govern que no treballa per a això sinó per a la cosa contrària té un altre nom, el sap tothom.

Doncs bé: davant aquesta ‘complicada’ relació entre opressors i oprimits, feixistes i antifeixistes, empresonats i carcellers, sembla que els matisos no acaben d’arribar a la confraria del #quédesastre i el #quémaltodo. Ja ni parlo d’aquells enyorats #parlemhablemos que van treure el cap un matí per oposar-se a la república i que ara, amb la dictadura, no els vaga ni de tornar a traure el llençolet al balcó. Només em puc referir, doncs, als qui pontifiquen escarxofats davant de la tele ‒’gent que es mira aquest conflicte amb tristesa’, deia ahir mateix Echenique‒, als qui parlen d’irresponsabilitat ‘dels uns i els altres’ però que només gosen plantar cara a l’oprimit i alliçonar-lo entre empresonament i empresonament: va, va, no sigueu victimistes, feu president a qui plagui als vostres sàdics carceraris, txic-txac curats i abraceu-vos d’una vegada a l’Espanya fraternal, que ens posem molt tristos quan ho veiem per la Sexta. Doncs goita, amb aquesta Espanya fraternal, si hem arribat lluny. I segons les enquestes ‒i més fiable encara: segons la història‒, n’hi ha per segles. No sé jo si donarà per a tantes crispetes.