Durant anys, aquests últims, massa, ens han faltat els dibuixos i les vinyetes de Núria Pompeia, una artista del còmic, una ninotaire de primera categoria, consagrada a un tema recurrent i constant: les penes, els treballs i les mordacitats de les noies i les dones de la segona meitat del segle XX i la modernitat pop, l’últim cant de la burgesia. Que en un context com el nostre implicava entomar les conseqüències del franquisme i, encara més, entomar les maneres de fer dels nois i els homes formats en el franquisme respecte de les dones, els de dretes com els d’esquerres, tant sí com  no. Núria Pompeia es va morir el dia de Nadal, a la ciutat on havia nascut pocs dies després de la proclamació de la república, el 1931, i on s’ha mort a 85 anys.

La malaltia que patia els darrers anys ens va deixar sense els dibuixos –la línia clara i plena d’energia que dominava com pocs autors–, ninots que segurament hauria fet en aquests temps neomasclistes, però també se l’havia emportada el tsunami de la memòria cultural i simplement biològica que sembla la substància del present. Aquí com arreu. No hi ha memòria de tantes subversions dels anys seixanta i setanta, quan la Pompeia va començar, ni tampoc n’hi haurà de tantes coses d’ara mateix, enredats com estem en un comunicar constant de les xarxes i més si tens l’ocurrència de morir-te el mateix dia que George Michael i dos dies abans que la princesa Leia, quan encara va el dol mediàtic. Caram, Núria, a qui se li acut.

Fa quatre anys, una exposició, a càrrec de Pepe Gálvez, va recordar-la per sort al Col·legi de Periodistes i després a Saragossa. ‘Sola davant la vinyeta’, es titulava ben encertadament, ja que la Pompeia es va alçar sola, gairebé sense referents: Lola Anglada quedava massa lluny, emmudida per la història. Per donar vida a les seves àgils, perspicaces i tremendament iròniques heroïnes, sovint rialleres però no sempre, punyents sense remei. La Pompeia va ser molt bona periodista gràfica, però la seva obra es mereix una exposició més potent. A la Virreina, per exemple, que ara està rescatant l’obra de Copi, un dibuixant que per traç del dibuix i per alguna cosa més té un cert parentiu amb la gran Núria Pompeia.

Breu: va estudiar a la Massana perquè el pare no la va deixar anar a la universitat. Quan ja tenia els fills, el 1960 va tornar a agafar el llapis per fer estampes de primera comunió i, ves, li començaven a sortir dibuixos d’intenció satírica. Fa un primer llibret, sense paraules, que s’acaba publicant a França el 1968, Materniasis, una mirada a la maternitat d’una dona jove de llavors, sense gaires contemplacions i amb tendresa gens fleuma. Comença aquell mateix any a publicar a la revista Triunfo la sèrie ‘Metamorfosis’, també sense text. Era seguida i comentada amb interès. Va continuar amb Y fueron felices comiendo perdices… (1969), on incorpora el text, sota la vinyeta; Pels segles dels segles (1970), el títol original del qual va ser prohibit per la censura franquista per irreverent, i La educación de Palmira (1972), aquest últim amb guions de Vázquez Montalbán signats ‘Manolo V el Empecinado’.

A Mujercitas (1975) fa servir els globus, bafarades o nuvolets per als diàlegs, i se suma així al corrent internacional del còmic. A Cambios y recambios, del 1983, posa en solfa els ‘canvis’ que podíem esperar les dones dels socialistes al poder. El 1991 va incorporar el color, en les col·laboracions per a la revista basca Emakunde. ‘O et rebel·les o et resignes’ va ser la seva guia: ‘Si et resignes, és possible que deixis de patir… però a mi això de la resignació em fa molta angoixa’, concloïa amb el seu somriure encisador.

Els seus ninots van aparèixer, a més de Triunfo, a Oriflama, Sábado Gráfico, Cuadernos para el Diálogo, Por Favor, Vindicación Feminista, L’hora, Dunia i El Món. Va publicar així mateix a les franceses Linus, Charlie Hebdo i Brigitte. I va ser redactora en cap del significat setmanari Por Favor i d’un altre de mensual, també interessant, Saber. La crisi de la premsa, ai.

Potser la recordeu de quan era presentadora i directora del programa del circuit català de Sant Cugat, de TVE-1, ‘Quart creixent’. També té obra de narrativa: Cinc cèntims (1981), Inventari de l’últim dia (1986) i Mals endreços (1998). Va ser directora de la Casa Elizalde, un centre molt actiu en la vida barcelonina, que de segur que ha deixat records de la seva direcció en tanta gent. Va fer dibuixos per a qui li’n demanés per a campanyes feministes i ciutadanes des dels anys setanta i fins que la salut li ho va permetre.

Temps neomasclistes, deia més amunt. De masclisme exacerbat, de misogínia absoluta. N’he de donar les dades? Quan tanta falta fa l’humor corrosiu i bondadós d’aquesta dona nascuda Núria Vilaplana Buixons, de qui a l’hora de la mort no he aconseguit de saber per què es va fer dir Pompeia. Potser hi havia estat feliç, allà, a les ruïnes de Pompeia? Discreta, gran treballadora, elegant, mare de cinc criatures, referent de tantes dones de la meva generació i més grans i més joves, fóssim burgeses o no, també dels homes que coneixen la seva obra, d’un tracte meravellós, d’intel·ligència captivadora i incisiva, espero que visqui per sempre en la memòria i en el que sigui que signifiqui avui i demà la cultura.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.