‘Nunca máis’: la catàstrofe del Prestige, vint anys després

La gestió de l'accident per part dels governs gallec i espanyol va causar la catàstrofe ecològica més gran que ha viscut Galícia

VilaWeb
Ricardo Suárez / Nós Diario
12.11.2022 - 21:40
Actualització: 13.11.2022 - 09:58

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En aquell moment, Javier Sar era el patró major de la confraria de pescadors del municipi de Muxía. Era el 13 de novembre de 2002, hi havia una tempesta enorme i la mar estava molt moguda. No es podia fer gaire cosa, de manera que Sar i la seva tripulació feien un cafè al bar Marina. Per la televisió, van veure que un petrolier tenia dificultats al corredor de trànsit, però no van donar-hi gaire importància. Era una cosa relativament normal.

Aquella nit, a les 4.00 del dia 14, i amb la mar més tranquil·la, van decidir de sortir amb el vaixell. Dues hores després, van notar una gran olor de gasoil i van començar a revisar la nau. L’olor era impressionant, però provenia de la mar. No sabien què passava. La cosa més estranya era que al radar apareixien els ecos de vaixells grossos. Eren a setze milles de terra, i els vaixells dels quals arribava el senyal eren a tres milles i mitja del cap Touriñán.

Poc després, van veure el reflex d’uns llums enormes i es van adonar que el so provenia d’aquell petrolier que havia aparegut a les notícies, i que tenia tres remolcadors. No es creien allò que veien.

Van aconseguir de localitzar les comunicacions de les embarcacions amb la ràdio per satèl·lit i es van adonar que el problema era a la costa gallega. “Un vaixell de les dimensions d’aquell petrolier, el Prestige, deriva a tres milles per hora”, explica Sar. “És plausible que arribés, entre la tarda del dia 13 i el matí del dia 14, del corredor de trànsit a vint-i-set milles de la línia de costa, perquè era a tan sols tres milles de la costa.”

Amb la primera llum del dia, la sorpresa va ser encara més gran. Van descobrir que navegaven sobre una capa gruixuda de chapapote. La mar era en calma, i el seu vaixell no havia mogut aquella taca. Van trigar una hora a deixar de navegar sobre gasoil. Per tant, la zona de mar coberta pel combustible feia, pel cap baix, dues milles i mitja d’amplada, durant el trajecte del petrolier del corredor de trànsit fins al punt on el remolcaven. La informació procedent dels mitjans de comunicació contradeia la realitat que Sar i la seva tripulació havien viscut en persona. Deien que el petrolier era a quinze milles de la costa, però sabien que la veritat era molt més preocupant: tot just tres milles separaven el desastre negre de la Costa da Morte, de la costa de Galícia.

L’ex-patró major de la confraria de Muxía.

A les deu del matí, Sar va rebre una trucada del conseller de la Mar, Enrique López Vega, que es va mostrar incrèdul quan va sentir que el vaixell era a punt de tocar terra i va demanar-ho un parell de vegades o tres. Aquell mateix dia, van començar a arribar les primeres taques de chapapote a la costa. El cap de setmana, el dissabte 16 de novembre de 2002, tot s’havia cobert de negre.

Sar deixa clar que els remolcadors eren ridículs en comparació amb el petrolier. En un primer moment va pensar que mourien el vaixell cap a l’únic port de la vora, el de Corcubión. Els remolcadors van tirar en direcció sud-oest, però, al cap d’unes hores, van canviar de rumb en direcció nord, fins que l’estat francès va protestar. Van tombar cap al sud-oest, i aviat van arribar les queixes de Portugal. Amb una maniobra, va començar a ser empès cap a mar oberta fins que, entre tombs i més tombs, el 19 de novembre es va acabar enfonsant.

Ocultació de la realitat

Soledad Méndez era a les seves terres, a la Serra de Gata, a Extremadura, on tenia un negoci d’agroturisme. Quan li va arribar la notícia del Prestige, va començar a contactar amb els seus amics de Galícia per interessar-se per la qüestió, perquè no li n’arribava informació.

Les coses que li van explicar no coincidien amb les que escoltava a les notícies de les cadenes públiques i privades de l’estat espanyol, de manera que va començar a informar-se’n per internet i per la ràdio portuguesa. Els polítics deien que no passava res i que no hi hauria cap marea negra, que la societat no s’havia d’alarmar. Sabedora que aquella informació no tenia cap mena de relació amb la realitat, va decidir d’anar cap a Galícia per ajudar. Avui, vint anys després, Méndez continua a Galícia.

El músic i escriptor Xurxo Souto reafirma l’ocultació que hi va haver en aquells moments, amb un record de la seva àvia, Manuela Vello, que va dir: “El senyor Manuel Fraga [aleshores president del govern gallec] diu que no hi ha chapapote, però el chapapote es veu.” Un votant del Partit Popular, partit que governava a Galícia i a l’estat espanyol en aquell moment, es va girar en contra de les mentides i de l’operació de silenci que es desenvolupava. Aleshores, Souto es va adonar que hi havia una revolució cívica.

El músic i escriptor Xurxo Souto.

Per la seva banda, Francisco Vázquez Vizoso, cap de Medicina Preventiva del Complex Hospitalari de Pontevedra i investigador mèdic quan hi va haver la catàstrofe, fa un símil entre sintonitzar Ràdio Pirenaica durant la dictadura franquista (un canal clandestí creat amb l’objectiu de difondre informació alternativa a la del règim) i la de la ràdio portuguesa a l’època del Prestige. “La ràdio portuguesa va ser un element informatiu fonamental perquè a Galícia tant els mitjans estatals com els gallecs van mentir descaradament”, diu.

La repercussió mediàtica també va afectar el paper del moviment ecologista del país, tal com assenyala el biòleg de la Coordinadora per a l’Estudi dels Mamífers Marins (Cemma) Alfredo López, per qui, potser en part per la integració en un col·lectiu transversal com Nunca Máis, l’ecologisme gallec va tenir una invisibilitat més gran a la premsa gallega i espanyola que no pas unes altres organitzacions de fora de Galícia.

Les primeres protestes

Viki Rivadulla, artista i activista, destaca que la reacció a Muxía va ser emotiva i visceral. Mentre veia per la finestra de casa el chapapote a les pedres, el telenotícies deia que no havia passat res greu. Aquell hivern va ser terrible, i la mar fins i tot va inundar la plaça de prop de casa seva amb aquell combustible negre. Més tard, que Fraga digués que anava a Muxía amb la cartera plena, la va enfurismar encara més. Rivadulla es dedicava a la producció de nines, i amb la tela va començar a fer pancartes. La primera, que penjava del seu balcó, deia: “La Costa da Morte no es ven.” Les cases es van anar omplint de mica en mica de reivindicacions.

La voluntària Soledad Méndez i l’artista Viki Rivadulla.

El primer polític del govern espanyol que va visitar la zona va ser el ministre d’Agricultura i Pesca, Miguel Arias Cañete, i aquell dia van decidir de posar les pancartes als balcons per rebre’l. Segons Rivadulla, el batlle de la localitat, Alberto Blanco, del PP, va dissuadir la gent perquè no pengessin les pancartes. Una bona part va decidir de continuar la protesta penjant-les en elements urbans.

L’helicòpter que transportava el ministre va fer volar les pancartes, i la reacció dels ciutadans que eren allà, fins i tot els qui s’havien espantat per la persuasió del batlle, van abraonar-se sobre les pancartes perquè no se n’anessin volant; no volien perdre l’oportunitat d’ensenyar-les a Arias Cañete. “No érem Nunca Máis, però ja érem Nunca Máis; aquell moment va ser la clau d’allò que va passar després a Muxía”, explica. La Plataforma Nunca Máis encara no havia nascut quan es va fer la primera manifestació en aquest municipi, diu Sar, que recorda la pancarta enorme d’aquell dia, blanca amb lletres vermelles, diferent de les que avui formen part de la memòria col·lectiva.

El naixement de la plataforma

I en aquest context va néixer la Plataforma Nunca Máis. Per Souto, el moviment social i polític més gran de la Galícia contemporània. El biòleg Xaquín Rubido recorda que va assistir a una reunió entre el sector de la mar d’Arousa i el conseller de la Mar en representació de la Plataforma per la Defensa de la Ria d’Arousa. La negació del problema per part del polític va causar, sense que ell se n’adonés, segons Rubido, que l’efervescència del moment derivés en la convocatòria per a la constitució de Nunca Máis a Sant Jaume de Galícia. Gent que no tenia cap vincle amb la mar es va adherir ràpidament al moviment de defensa de la costa gallega. En paraules del biòleg, Nunca Máis va ser un paraigua unitari perquè tota la societat gallega trobés aixopluc per a actuar.

El biòleg arousà Xoaquín Rubido.

Tan sols van passar disset dies entre l’accident i la històrica manifestació de Nunca Máis del primer de desembre de 2002. Una cosa que per Rubido té l’explicació en el fet que la catàstrofe del Prestige va tocar la part més profunda de l’ànima dels ciutadans, i això va fer que el poble gallec aconseguís de portar les seves reivindicacions a Madrid amb una mobilització nombrosa i inèdita. Centenars de milers de persones van clamar a la capital de l’estat espanyol contra la gestió política de la tragèdia del 13 de novembre, en una reivindicació que també es va fer sentir a Brussel·les i a Lisboa.

Les reunions de Nunca Máis eren setmanals, i a vegades fins i tot n’hi havia més d’una la setmana. Hi va passar molta gent, era un moviment obert en què diferents persones aportaven iniciatives i que va servir tant per a donar suport a les mobilitzacions locals com per a articular una resposta col·lectiva de tot el país. Tot es decidia per consens, i segons que explica Rubido, no recorda una votació en tot aquell procés.

La plataforma assenyalava la incapacitat del govern espanyol, encapçalat per José María Aznar, i la del govern gallec de Manuel Fraga. També va elaborar propostes per a millorar la gestió de desastres i augmentar la seguretat marítima de Galícia.

Avui fa vint anys de l’accident del Prestige, i malgrat la importància d’aquesta tragèdia i la reacció que va provocar en el poble gallec, per Souto avui encara assistim a una autèntica operació de silenci. Nunca Máis va ser esborrada per les institucions de la narrativa històrica de Galícia, diu.

Oportunitat perduda per a la ciència mèdica i ambiental

A Nunca Máis hi van participar tota mena de col·lectius de la societat gallega. També del món de la medicina, com va ser el cas de Francisco Vázquez Vizoso, que explica que aquell accident va significar una oportunitat única per a fer estudis epidemiològics seriosos.

El fet que hi hagués tanta gent recollint chapapote va permetre de mesurar les conseqüències de l’exposició de les persones a aquest combustible. Un conjunt de sanitaris es va constituir com a organització integrada a Nunca Máis i va reclamar amb un manifest que es fessin aquestes investigacions.

No obstant això, la voluntat d’ocultar la realitat del govern de Galícia i del govern de l’estat espanyol, segons que diu el doctor, va fer que els executius no en fessin cabal i, en conseqüència, que es perdés l’oportunitat de fer un experiment d’una magnitud mai vista que podria aportar resultats inèdits sobre la relació entre l’exposició als hidrocarburs i les conseqüències sobre la salut.

El biòleg de la Coordinadora per a l’Estudi dels Mamífers Marins (Cemma) Alfredo López.

L’ocultació i els obstacles al personal investigador també van arribar a l’àmbit ambiental. El biòleg del Cemma Alfredo López explica que van haver de fer anàlisis dels òrgans d’animals morts a l’estat francès, per la censura científica que hi havia a Galícia i a l’estat espanyol de tot allò que tingués relació amb la catàstrofe del Prestige. Segons López, la situació de la costa avui és la mateixa que quan els voluntaris van deixar de fer-hi les tasques de neteja.

“L’entorn no ha estat restaurat. Actualment, podem anar a zones de platja que són exactament les mateixes que fa vint anys. Semblen perfectes, però si aixequem les pedres podem veure el sòl ple d’asfalt, és a dir, que hi ha una contaminació crònica a la nostra mar”, diu López.

El perill dels petroliers

Encara hi ha un problema estructural quant al risc de catàstrofes petrolieres a la mar, explica Rubido. La normativa de la Unió Europea (UE), que va avançar molt arran de l’accident del Prestige i les reivindicacions de Nunca Máis, fins a arribar a la prohibició de construir vaixells monocasc, només afecta els vaixells de la UE.

Si un vaixell no té un port de referència en un estat de la UE, encara pot viatjar per la mar. En conseqüència, els vaixells que no compleixen les normes de la UE continuen passant pel dispositiu de separació del trànsit de Fisterra, i representen un perill important d’una nova catàstrofe com el Prestige a la costa gallega, diu.

El capitalisme, diu Rubido, es basa en l’afany de lucre, i com que s’obtenen més diners amb vaixells que tenen bandera de tercers estats, hi ha un gran nombre de vaixells la càrrega de combustible dels quals s’ha duplicat d’ençà del desastre del Prestige, que navega amb banderes que els permeten de fer-ho. Aquests vaixells paguen menys taxes, tenen menys condicions de seguretat, passen menys controls i tenen tripulacions menys capacitades. Per aquests motius, tenen un risc més gran d’accidents, una qüestió que solament es pot resoldre amb voluntat política.

Mentides que són veritat

Les declaracions de Javier Sar sobre la incapacitat dels remolcadors per a controlar el vaixell van ser refusades, considerades mentida, i va ser acusat d’alarmista, segons que explica l’ex-patró de Muxía, que diu que els crítics amb la gestió del govern van ser tractats de persona non grata.

Paradoxalment, explica, temps després, aquestes mateixes declaracions van despertar l’interès dels qui van entendre que podien ser favorables al cap de la marina mercant d’aleshores, José Luis López Sors, ​​per la qual cosa li van demanar que les ratifiqués a la delegació del govern espanyol a la Corunya, a la qual cosa va respondre que sí, perquè, apunta, sempre havia dit la veritat i la continuaria dient. Quan Sar va declarar que els remolcadors no podien moure el vaixell, López Sors va trobar una excusa per no haver portat el vaixell a port, cosa que molts entenen que s’hauria d’haver fet.

L’alemanya de Muxía

El paper de la dona en la resposta al desastre del Prestige és reivindicat per Viki Rivadulla i Soledad Méndez. Milers i milers de dones van anar a netejar el combustible de les platges i moltes més van encapçalar la resposta ciutadana, expliquen, però la feina va anar molt més enllà. Les dones també es van organitzar per alimentar tots els voluntaris que venien a ajudar el poble gallec.

Membres de la plataforma Nunca Máis, a la llotja de Muxía.

Sobre això, Rivadulla destaca el paper de la Lorena, l’alemanya de Muxía, una dona del país germànic enamorada de Galícia i de la seva riquesa ambiental que va restaurar una casa del poble per convertir-la en un hotel.

Arran del desastre, la Lorena va convertir el seu hotel en un lloc d’acollida per als voluntaris i la premsa internacional. També va facilitar les instal·lacions per a l’activitat de la Plataforma Nunca Máis sense treure’n cap benefici a canvi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes