Reconec que se’m va dibuixar un mig somriure sorneguer quan vaig llegir els resultats de la consulta: un 65,1% va votar que no al pre-acord. No ens compraran amb diners, volem anar més enllà.

Votar no al pre-acord vol dir que no ens conformem amb una pujada de sou (merescuda), sinó que volem millores per als qui treballen amb infants dels 0 a 3 anys, més mans per a ajudar els alumnes amb necessitats educatives especials, menys alumnes per aula, tenir més temps per a poder preparar-nos les classes a consciència i no malgastar-lo amb la burocràcia… És veritat que al pre-acord es parlava d’algun d’aquests problemes, però no n’hi havia prou.

“Una mica més de sou no resol la crisi educativa”, diu la CGT. I hi estic d’acord. I convé que ho sapigueu tots, perquè rebo queixes de famílies com ara: “Encara voleu més diners, què us heu pensat?” No, senyor, llegeixi’m bé, investigui una mica, informi’s pels canals oficials perquè sortim al carrer per dignificar l’educació. Per educar millor el seu fill, perquè rebi l’atenció que es mereix.

Sabeu què passa? Que si tenim trenta alumnes i, per exemple, un d’ells es mareja i no ens ho comenta, nosaltres no ens n’adonarem. I no és que siguem miops, sinó que la demanda és abismal. Aquest nen se’ns pot desmaiar (cosa ben possible, veient que s’han arribat a trenta graus a les aules) i caure a terra. Es pot fer mal i patir. I no sols ell. Darrere seu hi haurà una família preocupada que, tenint en compte com van les coses, podria denunciar la mestra. I aquí pateix el nen, la família i la mestra, que entoma tot el caos amb dolor.

No us equivoqueu d’enemic. La mestra dels vostres fills és al carrer perdent-hi la veu i l’energia perquè això no passi, perquè vol cuidar el vostre fill, perquè el vol acompanyar en el seu aprenentatge i de la millor manera possible.

Alguns em direu que abans n’éreu quaranta, a classe (no en sé el nombre exacte, perquè de mica en mica va pujant). Sí, i abans qui tenia necessitats educatives especials hi era arraconat i qui que no entenia què s’explicava a classe deixava l’escola, es fotia a fumar porros i a veure què passa. A alguns els ha anat bé. Uns altres n’han sofert les conseqüències.

Que hàgim sortit al carrer ha fet que obtinguem unes petites millores (per a mi, insuficients), que alguns mestres han donat per bones. Això ha fet que, dins l’escola, hi hagi desavinences. I això ho dic perquè m’agradaria deixar clar que tant els qui han votat que sí com els qui hem votat que no hem sortit al carrer i hem fet les vagues corresponents. També és gràcies als qui pensen diferent que hem aconseguit alguna cosa. No ens enfrontem, que el nostre objectiu no és aquest.

Però jo opto, sens dubte, per continuar lluitant ara que hi som de ple. I sí, és complicat, i encara més tenint en compte que hi ha un joc estrany de desconcert. Avui hi ha vaga, però hem rebut informacions confoses que comentaven que a partir del 8 de juny hi hauria vaga indefinida. El departament s’ha encarregat de difondre-ho.

De fet, alguns companys afins al sí comentaven que si votàvem que no, estàvem obligats a fer vaga indefinida fins a final de curs. Hi havia falsedats per totes bandes, res ha estat clar i això és complicat de portar tenint en compte que ens hi juguem el sou, el final de curs, etc.

Aquestes afirmacions han fet que la votació fos d’allò més tensa i confosa. Hi ha persones que han votat que sí pensant que el vot contrari significava vaga indefinida. I s’ha vist clar que no ha estat així. Tinc la sensació que tot va a batzegades, però suposo que és normal en una lluita diària en què els docents participem activament.

No us oblideu que nosaltres ens mobilitzem perquè tenim la vocació de ser mestres o professors. Perquè creiem en l’educació com a eina que ens fa ser lliures de pensament. Creiem que és la base de tot.

Metges i professors són éssers intocables en la majoria dels països perquè tothom és conscient de la feina que fan i que necessaris que són. Aquí, això no passa. Estan mal pagats i el ChatGPT sol tenir més raó que cap dels qui treballen en aquest sector. Diu molt del país on vivim i fa força vergonya, la veritat. Un país que tracta bé aquests dos sectors, funciona. Ho podeu comprovar. Afortunadament, tant el sector educatiu com el dels metges encara tenim fe i volem lluitar per allò que creiem necessari. Per molt que ens hi juguem el sou. Sí, el sou. Com a tot arreu, quan fas vaga, no cobres. I no cobres el dia i part de les vacances, evidentment.

En tot cas, m’agradaria recalcar que sé que “fem anar malament”: els conductors, les famílies, les criatures… en reben les conseqüències. I us dono les gràcies per la paciència (com ja ha fet algun docent) i us vull recordar que totes les revolucions s’han fet notar; i que si avui el teu fill no va a l’escola (o hi va, perquè recordem que fem serveis mínims) és perquè hi pugui anar més endavant de manera digna. Que s’ho mereix, coi!