No barregem naps amb cols

La setmana passada, Josep Guia, que aquí no necessita presentació, va fer una piulada a X on recollia aquest paràgraf d’un article meu en aquest diari, “Resposta a Josep Costa”: “A hores d’ara, seguint el deure apuntat més amunt per a desenvolupar el Full de Ruta, la direcció de l’ANC està involucrada en la solidaritat amb la Revolta Pagesa; en la campanya de Rodalia; en la campanya per la llengua; en la solidaritat amb les mobilitzacions contra l’especulació urbana, els desnonaments i la incúria criminal dels governs. (Deixo de costat per no avorrir els lectors la crida a altres mobilitzacions i manifestacions.)”

Josep Guia ho aprofitava per comentar que era “una mostra del mantra de ‘les lluites compartides per avançar cap a la independència’”; i, seguidament, remarcava que “la lluita per la independència ha d’ésser una prioritat absoluta perquè, en situació de dependència, de sotmetiment colonial a Espanya i França, cap altre alliberament, cap conquesta de les classes populars, no pot ser assolible de forma definitiva”. (En termes històrics, res no és “definitiu”, però, en el cas de la fundació i manteniment d’una república catalana, la qüestió a abordar seria quina mena de règim econòmico-social ens caldrà per sostenir aquelles “conquestes” de les classes populars.)

A banda que el Full de Ruta, aprovat per un 83% dels participants en la votació de l’ANC, aborda sense embuts la unilateralitat com a via única cap a la independència, sense cap mena de concessió als “sobiranismes” que voldrien dissoldre’ns en el republicanisme espanyol, la qüestió central és com es construeix el moviment que ha de dur a terme i mantenir la república independent.

El Full de Ruta de l’ANC ho té clar, i lliga les mobilitzacions anticolonials (que coincideixen en el punt nodal de l’espoliació econòmica i l’opressió política, lingüística i cultural) amb la independència. En cap punt no hi ha res que pugui assimilar-se, sense una lectura interessada, a “lluites compartides” que abonin una sortida pactada amb l’estat espanyol. Contràriament, s’hi parla, justament, de “noves formes de lluita” per donar entenent que les mobilitzacions ja no són vàlides per si soles, en un context polític marcat per la pèrdua de la majoria independentista al parlament, l’assimilació dels partits polítics de l’1-O a la normalitat autonomista i la pèrdua de pes polític del moviment autoorganitzat.

Allò que importa, doncs, és com aquest moviment ha de recuperar el batec del carrer i passar a l’ofensiva interna (cohesionar un bloc que formi el nucli d’un Moviment d’Alliberament Nacional) i externa (portar l’embat contra Espanya a l’escala de la unilateralitat).

En l’ofensiva interna, hi ha de comptar la capacitat de reunir una massa crítica mobilitzada, organitzada i dirigida per tal que l’antagonisme abasti tots els aspectes de la vida quotidiana, la representació política i els efectes simbòlics. En una paraula, desplegar tots els mecanismes de lluita, organització i direcció que menin a la insurrecció no violenta unilateral, al control del territori des de les bases (comarcals, afegeixo), i a la proclamació i sosteniment de la república. D’aquesta manera, el Moviment d’Alliberament Nacional aplegarà totes les forces presents antagòniques amb l’estat, separarà el gra de la palla posant cadascú al seu lloc (des dels partits de l’1-O fins a AC-que-vota-amb-PSC-PP-Vox al parlament a favor dels tribunals espanyols contra la llengua catalana a l’aparell escolar), garantirà les estructures de país indispensables, i mantindrà l’ordre de la nova república des de baix.

En l’ofensiva externa, la unilateralitat obligarà a crear i mantenir mecanismes d’autodefensa col·lectius, trencar els punts febles del domini espanyol als Països Catalans (tant de bo, amb un estat major conjunt provisional, que articulés els distints nivells de lluita, consciència i organització de la nació sencera) i desplegar un sistema internacional de propaganda i solidaritat, amb les corresponents aliances estratègiques per a afeblir la posició de l’estat espanyol. També, d’aquesta manera, s’afebliria l’hegemonia de l’estat sobre la resta de nacions peninsulars i s’acabarien les confusions “federals” i “confederals” en què s’han empantanegat els antics Comuns, Podem i companyia fins a morir a les platges de la monarquia borbònica com a col·laboradors, més o menys ingenus, més o menys necessaris (ja sabem que els vells progres catalano-espanyols, línia IC-Colau i companyia, són experts a mistificar la relació entre supervivència personal i bé comú).

És cridada, doncs, a participar en aquest programa de pensament, acció i organització, contingut en el Full de Ruta, tanta gent com hi càpiga, disposada a recuperar la iniciativa al carrer, a enfrontar-se a les estructures autonomistes, i a forjar les bases d’un Moviment d’Alliberament Nacional que faci la unitat, elabori un programa i desplegui el poder popular als nostres països i a tots els nivells.