Ningú no amaga ja que Mazón caurà

La política té rituals reconeixibles. Si fa anys que la segueixes de prop, que entens com funcionen els partits polítics, com es mou la gent pels palaus de govern i com actua la premsa, hi ha moments, escenes, ritmes, que, simplement, et fan pujar el ritme cardíac. Es veu. S’ensuma. Ara ja no és qüestió de si Carlos Mazón caurà, sinó de quan i com. Al seu voltant, com taurons girant sobre una presa que perd sang, tots calculen el moment, i ho fan ja no pensant en els interessos de qui encara és, formalment, el president de la Generalitat, sinó pensant en els interessos d’aquells que un dia van ser el seu equip, la seua gent més pròxima, i demà hauran de continuar vivint de la política. Però ell ja no forma part del càlcul. Mazón és ara només un problema a resoldre. Ningú no amaga que caurà. És l’espectacle fascinant i terrible de l’autoritat que s’esvaeix.

El primer senyal inequívoc va arribar amb la marea humana del cap de setmana. Aquella no va ser una manifestació més. Era la que en feia dotze i no amainava. En política, el temps és un gran aliat, probablement el més gran aliat. Qualsevol escàndol, qualsevol maniobra, té a favor seu la desmemòria i el cansament. Poca gent s’esperava que els valencians isquérem al carrer dotze vegades seguides per exigir dimissió i presó per al president de la Generalitat –per això, el funeral oficial ha trigat tant, perquè no s’esperaven tanta persistència. Però ha passat. I si el temps és un gran aliat a l’hora de diluir les protestes, en canvi, és un pes mort insuperable si les protestes no amainen. La tossuderia del carrer sempre acaba trencant els dics.

Va ser precisament al funeral d’estat que es va produir el prodigi. Les víctimes, aquelles que ho han perdut tot i viuen agafades a la dignitat, van mostrar una valentia i una audàcia que contrastaven cruelment amb la pusil·lanimitat burocràtica d’aquells que haurien d’haver-les protegit. Van cridar. Van insultar. I Mazón –acorralat i arraulit rere la protecció de l’esperpèntic “funeral d’estat”– va haver de veure que tothom, del primer a l’últim que pinta res en “l’estat”, constatava l’odi popular cap a ell. Un odi justificat –plenament justificat– pel que va fer aquell infame 29 d’octubre, pels 229 morts de Mazón, però també per tot allò que aquest personatge indigne, el gens honorable, ha fet durant aquest any. Si hagués reconegut l’error i hagués dimitit l’endemà, avui tindria un problema judicial seriós, però potser no la ira de la societat apuntant-lo directament. Ara ja fa tard i ho han vist, fins i tot, i finalment, a Madrid, l’únic lloc –no ho oblidem– que li importa.

Per això li van fer tant de mal els titulars de l’endemà de la premsa madrilenya, que pràcticament el condemnaven. Però més enllà d’aquesta anècdota –important per a ell, però negligible pels valencians–, han estat les filtracions d’aquests darrers dies i hores que el posen davant un escenari impossible.

Les filtracions són l’arma més subtil i letal de la política moderna. I, de sobte, i no pot ser per casualitat, els detalls més íntims d’aquelles hores fatídiques –aquells que només sap qui hi era– comencen a aparèixer als diaris. Quan Francesc Arabí –periodista d’una credibilitat contrastada– explica que Maribel Vilaplana va ensenyar al president, mentre dinaven, les imatges de la catàstrofe a Utiel –unes imatges que l’haurien hagut de fer sortir corrent de El Ventorro cap al CECOPI trenta segons després i sense acabar-se el plat–, la pregunta immediata és qui més pot explicar una cosa així sinó la mateixa Vilaplana o el seu entorn més immediat.

De manera que, poques hores abans que la companya de dinar vaja a declarar davant la jutgessa de Catarroja, tot s’accelera extraordinàriament i, gairebé, cinematogràfica. Que si Mazón va acompanyar tranquil·lament Vilaplana al pàrquing mentre la tragèdia es desenvolupava. Que si la consellera Pradas li havia trucat dues voltes sense resposta, precisament perquè volia demanar-li permís per a llançar l’alerta. Que si es van ensenyar aquests vídeos mentre el vi s’escalfava a taula i la gent moria ofegada pels carrers. Que si la famosa remodelació del govern s’ajorna… Són, totes, punyalades calculades, administrades amb precisió quirúrgica per aquells que ahir aplaudien i obeïen Mazón i avui no tenen cap més remei que preparar l’endemà. És un rastre de revelacions que cerca que siga ell qui pague el preu i que la jutgessa tinga les pistes necessàries.

Ara bé, amb tot, la prova més contundent que els dies de Carlos Mazón s’acaben és que als despatxos xiuxiuegen obertament la successió.

Aquest és el tercer pilar de la caiguda i el definitiu: quan els teus ja no et defensen, sinó que especulen sobre qui ocuparà la teua cadira. Al Partit Popular valencià s’ha obert la veda pública. Qui serà el nou president del partit? Qui assumirà la presidència de la Generalitat? Les converses que des de fa un any es feien en veu baixa i en la foscor –l’inefable Paco Camps a banda–, de sobte, s’airegen amb una impudícia que delata l’agonia del poder. Perquè posicionar-se –que si Vicent Mompó, que si Maria José Català, que si…– ara sí que és important i paga la pena. Perquè ja no parlem d’un futur inconcret, sinó de l’endemà, potser d’aquesta setmana que comença avui mateix.

I en la política partidista, aquest és el símptoma més clar i indiscutible que el final s’acosta inexorablement: quan els teus deixen de tancar files i comencen a posicionar-se per al repartiment de l’herència. És la llei implacable i duríssima dels aparells de partit, que no saben de pietat ni de lleialtat quan ensumen la sang. Mazón, simplement, ja no és el líder; ara és l’obstacle que tots els del seu partit estudien com apartar per poder tornar a començar amb el menor mal possible. Que aquesta és la raó, en definitiva, per la qual ningú a València intenta d’amagar avui que Carlos Mazón s’ha acabat, que caurà.