La vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, està francament nerviosa. I ahir va organitzar un altre enrenou quan, adreçant-se al govern i a l’estat belgues, va dir que l’estat espanyol ‘prendrà mesures’ si Bèlgica no lliura el president Carles Puigdemont a les autoritats de Madrid.

Hi ha tres aspectes destacables, en aquesta amenaça. El primer és la ignorància deliberada de la separació de poders. La decisió, en el cas belga sí, la prendrà el tribunal i l’estat poca cosa pot fer-hi. És evident que a Espanya la separació de poders és una entelèquia, però fa molt lleig de menystenir-la en públic d’aquesta manera.

El segon aspecte destacable és l’argument triat. Segons Calvo, el govern espanyol ‘no entendrà que l’estat belga no reconega la plenitud de la democràcia espanyola’. He posat la frase exacta perquè em sembla indicativa. La cosa important no és si Espanya és una democràcia o no, sinó si els altres la reconeixen com a tal, tant si ho és com si no. Estranya i significativa manera de comportar-se. Jo sóc membre de l’Ateneu de Bétera, lector de Joan Fuster, amant del jazz, d’esquerres, afeccionat al futbol americà, ateu o apassionat del cafè, per a dir algunes coses. I això no depèn que els altres m’ho reconeguen o no: ho sóc. La pretensió de Calvo és ridícula i incideix en aquest cul-de-sac on s’han ficat amb l’obsessió d’apuntalar la mentida en compte de gestionar la realitat. Perquè evidencia que el combat és per a obligar els altres a reconèixer una cosa. I quan has d’obligar algú a reconèixer una cosa generalment això vol dir que la cosa no és clara. Oi? Ningú no ha de reconèixer que ha eixit el sol quan al cel hi ha claror.

El tercer aspecte a destacar és l’amenaça. L’amenaça contra un soci de la Unió. Trencaran relacions amb Bèlgica? Per una decisió d’un tribunal? Ja va passar fa mesos, que Espanya va retirar la condició de diplomàtic al representant de Flandes a Espanya, arran de les declaracions del president del parlament d’aquell país. A Bèlgica els delegats de Flandes i Valònia són diplomàtics belgues perquè la política exterior és conduïda en peu d’igualtat per Bèlgica, Flandes, Valònia i la ciutat de Brussel·les. La decisió espanyola va causar estupor, però tothom es va contenir. Ara la cosa seria evidentment molt més greu.

Tot plegat demostra fins a quin punt l’actitud digna i rigorosa, que algun dia hauríem d’agrair com cal, de Bèlgica neguiteja Espanya i fins a quin punt l’estratègia de l’anomenat espai lliure europeu és encertada. Però sobretot evidencia –i tant!– la pèrdua de control de l’executiu socialista espanyol.

Entre més raons, perquè aquestes actituds, en qualsevol país, provoquen un rebuig instintiu que, en tot cas, podria implicar encara menys interès a respondre a una euroordre, ja ben discutible per si. No únicament pels detalls formals, sinó sobretot per l’actuació espanyola.

Les ordres europees d’arrest parteixen d’un principi fonamental, que és la confiança entre els diversos sistemes judicials. I Espanya en desperta poca. En desperta poca perquè fa un ús tacticista, polític, de l’instrument jurídic. Ara la demane, ara la retire, ara la torne a demanar, ara la torne a retirar perquè no m’agrada què diuen i ara la demane per tercera vegada. Poc presentable. Sobretot perquè la confiança ha de ser en totes dues direccions o no ho és.

El joc constant dels tribunals espanyols ha erosionat molt la posició espanyola perquè els tribunals belgues i alemanys han iniciat processos molt costosos que han estat aturats pel denunciant, per Espanya, sense cap explicació que no siga política. Ara, a més, tenen motius addicionals per a pensar. Les condemnes del procés són considerades arreu d’Europa desproporcionades, en el cas més favorable per a Espanya. I les acusacions que al judici hi ha hagut procediments irregulars són manifestes. Els jutges saben, a més, que hi ha uns quants processos europeus oberts, relacionats amb el cas, i que la independència del poder judicial espanyol és discutida i més que discutible. A banda que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha establert, arran d’un contenciós entre Polònia i el Regne Unit, que una euroordre no es pot acceptar si implica un risc real dels drets de la persona afectada.

Puigdemont pot argumentar de sobres que no tindrà un judici just si és lliurat a Madrid. I aquest argument es reforça definitivament amb les declaracions de Carmen Calvo. Com l’hi pot tenir, si Espanya ni tan sols és capaç d’entendre que el tribunal belga ha d’examinar el cas i estudiar-ne les circumstàncies?

 

PS. Aquests dies ha causat molt d’impacte a la xarxa un escrit d’opinió d’Ot Bou i Costa titulat ‘Barricades’. Li hem demanat de publicar-lo a VilaWeb perquè crec que representa una visió important de tot això que passa. Per això us recomane de llegir-lo.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb