El neoautonomisme

El poble es descobrí un poder insospitat quan, havent esberlat els límits autonòmics, prengué el destí en les pròpies mans el Primer d'Octubre

Joan Ramon Resina
Joan Ramon Resina
07.11.2021 - 20:51
Actualització: 04.11.2021 - 20:21
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Durant els mesos confusos que seguiren les eleccions del desembre del 2017, els partidaris del rebuig d’ERC a investir el guanyador defensaven desblocar la situació a qualsevol preu amb l’argument de la pressa. Calia consolidar la deslleialtat girant full perquè, deien, es necessitaven “totes les eines”. I puix que una eina és un mitjà per a realitzar una feina que la transcendeix, deixaven entendre que formar govern era la mediació adequada a l’objectiu, que llavors ningú no discutia, d’administrar la declaració del 27 d’octubre amb totes les precaucions necessàries però amb la fita del primer d’aquell mes com a referent inexpugnable. Fent jocs malabars amb aquest sobreentès, determinats mitjans es comprometeren amb determinats partits en la tasca d’avortar la revolta democràtica, començant per deslligar la idea de la realització i oposant l’anàlisi a la praxi i la intel·ligència a l’acció. Així és com els partits dits independentistes han acabat rebaixant la intel·ligència a ideologia i l’acció a simple administració.

D’aquí vénen els atacs despietats contra un president que, a parer de l’opinió mercenària, segons com feia “activisme” i segons com “simbolisme” en una insofrible coherència entre societat i institució i una humiliant consistència entre l’abans i el després del 155. La sinceritat d’un president que es creia la independència amb la credulitat dels votants del Primer d’Octubre obligà els polítics de planter a treure-se’l de sobre per anul·lar-ne l’energia testimonial. Col·laborant amb els inquisidors de torn, els actors d’aquella tramoia de palau afegiren un president màrtir més a la desventurada història del país. No dramatitzo; simplement dic les coses pel seu nom, car “màrtir” vol dir “testimoni”. Quim Torra el llançaren a les feres –ell, perseguit precisament pel fet de qualificar-les– els qui no li perdonaven la puresa testimonial, manifesta en la insistència en valors intangibles com ara la dignitat i en la mirada clavada en una llibertat que calia guanyar amb persistència d’asceta.

En aquell temps de reacció, quan molts ja havien bescanviat la república futura per l’autonomia passada, vaig escriure que no era desgavellat renunciar a una autonomia decrèpita i definitivament alienada per concentrar l’esforç en l’objectiu que imposava la història dels darrers anys. Kierkegaard deia que la puresa de cor consisteix a voler una sola cosa i Torra pertorbava els hàbits de la política de renúncies amb la tossuderia dels infants quan tenen un antull.

En realitat no hi havia cap dilema; l’alternativa entre autonomia i república era un problema de pura mecànica. Per a alçar al nivell de reconeixement internacional, és a dir, per a fer realitat un objecte polític tan feixuc com ho és un nou estat, abans calia obrir la mà i deixar caure l’autonomia. Calia buidar-la per a posar-la en disposició d’engrapar un objecte molt més ambiciós. Si de veritat es volien “totes les eines” adequades a la tasca, no hi havia cap més remei que canviar d’instrument. L’autonomia depèn d’un conjunt de normes que la mantenen dintre d’uns límits estrictes que, si amb els anys s’han modificat, no ha estat pas per a desenvolupar-la sinó per a reduir-la. Per això, quan el Tribunal Constitucional escapçà l’estatut, el poble hi reconegué l’essència heterònoma i el final del pacte que havia fundat l’experiment de convivència anomenat estat de les autonomies.

Al capdavall, l’autonomia sempre havia estat fictícia, cosa evident si el terme es considera en la rectitud de la seva accepció. Car ser autònom vol dir decidir per un mateix, disposar de la pròpia existència. No es tracta de jugar amb les paraules. Admeto per endavant l’objecció que no s’ha de confondre aquesta condició metafísica, que compromet la totalitat de la vida humana en tant que “ésser condemnat a la llibertat”, com la definia Sartre, amb l’administració de la vida pública. Tota acció administrativa implica límits jurisdiccionals, no sols geogràfics sinó també d’abast social, descomptant els estats totalitaris, on no hi ha frontera entre públic i privat i on la transparència és l’altra cara de la violació de la intimitat. Però si admetem aquesta accepció reductiva del concepte d’autonomia per a designar l’organització de la vida interpersonal amb un cert marge de discrecionalitat dintre d’un estat alienant, per força haurem d’acceptar que l’autonomia està en contradicció amb l’objectiu del Primer d’Octubre.

Algú podria objectar encara, amb un pas més de la lògica, que la idea radical d’autonomia també estaria en contradicció amb la república, car una vegada institucionalitzat, el nou règim es convertiria en una variant de la vida administrada amb perill de congelar l’acció creadora resultant de fendre els límits estatutaris. Deixant de banda els interessos particulars i actuant com un tot, el poble es descobrí un poder insospitat quan, havent esberlat els límits autonòmics, prengué el destí en les pròpies mans el Primer d’Octubre.

Importa molt distingir entre autonomia i llibertat i saber oposar-les entre si, conscients que allà on es disputa la gestió d’un model autonòmic no es treballa pas per la llibertat. Això, que tan espès sembla als catalans que, gairebé sense adonar-se’n, han reculat dels grans horitzons oberts a la claustrofòbia autonomista, sempre fou evident als seus enemics. Amb lucidesa satànica, el poder espanyol va respondre a l’exigència catalana de llibertat abaixant el teló autonòmic. D’ençà de l’aplicació de l’article 155, tota l’energia mobilitzada fins el Primer d’Octubre per una voluntat irreductible de transcendir aquell escenari fou reconduïda vers un objectiu degradat. Amb previsió mefistofèlica, Juan Luis Cebrián pronosticà que escapçant els líders del moviment i ocupant les institucions catalanes, els poders de l’estat obligarien els independentistes a esdevenir neoautonomistes i reintegrar-se al règim per poder tornar a la casella de sortida.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies