Tant per la quantitat de grups com per la quantitat de públic, es pot dir que la música familiar viu en una època daurada. Reggae, rock, pop, folk, música tradicional, simfònica, d’orquestrina… Ja no és qüestió d’anar a concerts d’animació infantil, amb la canalla davant i els pares darrere, sinó que hi ha un gruix de grups que sonen perquè en gaudeixi tota la família, amb una diversitat d’estils i una qualitat estilística que no ha d’envejar res a la música per a adults. Noms com ara Dàmaris Gelabert, el Pot Petit, Dani Miquel, Xiula, Reggae per Xics, Ramonets i la POP han esdevingut una referència per a grans i menuts.

Hi ha moltes històries rere cada grup de música familiar que ara puja als escenaris de tot el país. D’educadors i músics que volen unir les seves passions a grups consolidats que veuen que poden xalar amb el públic familiar. De rockers que ensenyen el seu estil de vida als més menuts a versionadors de cançons tradicionals amb sons jamaicans. De voler fer un projecte musical familiar a trobar-s’hi i llançar-s’hi de cap.

Per què la música familiar té tant d’èxit? Els motius són diversos i beuen els uns dels altres: la redistribució del públic a les places, la viralitat a internet i la qualitat musical en són els detonants principals. És una sinergia que comença amb la popularitat d’uns grups que poden exigir d’actuar als escenaris en bones condicions i que obren la porta que uns altres s’engresquin a fer música familiar. Finalment tot plegat culmina en un procés de dignificació d’aquest sector, propiciat per la mateixa diversitat d’estils i la qualitat musical de les propostes.

El poder de YouTube

Les xarxes socials, internet i, sobretot, YouTube, han estat una plataforma de llançament. El boca-orella i el fet de poder-se enviar videoclips entre els pares ha fet que la música familiar s’estengués i cada vegada tingués més públic.

Els vídeos de Dàmaris Gelabert i el Pot Petit acumulen centenars de milions de reproduccions: el de Gelabert és el canal de YouTube de música en català amb més visualitzacions, 600 milions, concretament, 619.448.348. El Pot Petit n’acumula 52.524.046, una xifra que supera amb escreix les de grups com Oques Grasses (24.854.845) i Manel (15.740.768) i s’acosta als nivells de Txarango (71.290.640). Gelabert, màxim exponent del gènere, comenta: ‘Jo m’he fet conèixer gràcies a YouTube, ho tinc molt clar. Fa vint-i-un anys que faig cançons i no actuava en públic perquè no trobava cap espai. Les meves cançons es van difondre de debò gràcies als videoclips. Les famílies es van adonar que els seus fills coneixien les meves cançons i va ser una roda.’

Dàmaris Gelabert trenca les barreres del YouTube en català

Aquesta roda també ha estimulat programadors de tot arreu a dur grups de música familiar a escenaris grans i amb equips bons, segons que explica Helena Bagué, del Pot Petit: ‘Quan aconsegueixes que et vulguin venir a veure, fas que es justifiqui la demanda de deixar-nos tocar en escenaris grans i en bones condicions.’

Però al marge de l’èxit de grups familiars a YouTube i les xarxes socials, també hi ha hagut un canvi a les places, que ara s’omplen molt més que no pas abans amb aquesta mena de programació.

De ‘infantil’ a ‘familiar’: una música que no infantilitza

Infantil‘ o ‘familiar‘? Els grups que s’hi dediquen s’estimen més de dir-se ‘familiars’, precisament perquè la seva música és per a tota la família. I no únicament durant el concert, sinó que s’allarga a més situacions dins aquest entorn: al cotxe, amb amics… Per aconseguir-ho, el contingut també és important: ‘Si escoltessis les nostres cançons en un idioma que no entenguessis, et semblarien per a adults.’ Els grups coincideixen a fer aquesta anàlisi: la música és música, i les melodies complexes agraden tant a petits com a grans.

Aquesta premissa ha permès un canvi visible en l’organització del públic al concert: ja no es tracta de deixar les criatures davant i anar darrere de tot a contemplar-les o fer-los fotografies, més propi de l’animació infantil, sinó gaudir-ne tots plegats.

‘Als concerts de Reggae per Xics es crea una comunió molt bonica: el públic és intergeneracional i prové de molts llocs; hi ha gent de totes les edats i estaments socials. Tothom es treu la màscara de persona adulta, interactua d’aquesta manera innocent i torna a ser una mica nen.’ Així ho defineix Eduard Polls (The Penguins – Reggae per Xics), que valora el fet de compartir espais culturals amb la família. És d’aquesta mateixa opinió Ferran Martí (Ramonets): ‘És molt bonic de veure pares que et donen les gràcies perquè feia molt de temps que no anaven a un concert i així poden fer coses en família. Veure els pares ballar i gaudir tots junts és molt gratificant.’

Què podem fer amb nens aquest Nadal? Deu activitats als Països Catalans

Perquè això passi, és important que la música, l’estil i la melodia, no infantilitzi i que sigui de qualitat. ‘Volem que la música per a infants no es minoritzi, sinó que es vegi com una música més per a tota mena de públics’, explica Francesc Burgos (la POP). Els infants tenen la mateixa oïda musical que els adults i en poden gaudir de la mateixa manera, com explica Helena Bagué, del Pot Petit, que enguany fa deu anys: ‘És important d’enganxar el públic adult i no subestimar els infants, que poden escoltar música de qualitat i amb arranjaments complexos sense cap dificultat.’ ‘Als nens els tractem com persones normals i corrents, com nosaltres’, diu Jan Garrido (Xiula), i afegeix: ‘Infantilitzar la música té a veure amb la idea més naïf que el nen és petit, que no és persona, que li hem de cantar fluixet.’

Un exemple clar d’aquesta actitud són els grups fruit d’una escissió o d’una versió de ‘per a adults’, com ara The Penguins, Ramonets i la Petita Orquestra Peiotaire (POP). En tots tres casos, expliquen que musicalment les cançons podrien ser tant d’adults com d’infants. De fet, els Ramonets fan versions de Ramones ‘sense edulcorar’, simplement canviant-ne les paraules, i Francesc Burgos (la POP) explica que als seus concerts hi van molts adults que se saben totes les cançons.

El component educatiu

La diferència bàsica entre aquesta música etiquetada de ‘familiar’ que té tant d’èxit i l’altra, històricament reconeguda per universal, és el contingut de les lletres. No tan sols la complexitat estilística i poètica, que s’ha d’adaptar a la comprensió dels infants, sinó també pels valors i els missatges que transmeten.

Educar en la música per a nens no és pas nou. Francesc Aguiló (Cucorba) explica que permet de transmetre valors com ara l’empatia, la solidaritat, l’amistat, cosa que el seu grup fa d’ençà del 1977. A més, els referents musicals de molts d’aquests grups familiars són Xesco Boix o Paco Muñoz, i beuen directament d’aquest llegat d’educar en una música estilísticament completa. Però la cosa més innovadora és com s’educa per mitjà de la música.

Dàmaris Gelabert i Xiula són dos projectes musicals amb un fonament educatiu sòlid i explícit. ‘La meva proposta és molt educativa i surt de la idea que la música no és tan sols per a passar-s’ho bé’, explica Gelabert. Pedagoga, musicoterapeuta, música i mestra de música, va elaborar tot un projecte de cançons pedagògiques en català perquè no n’hi havia.

Xiula pretén d’educar amb els valors i del sentit crític. ‘Educació i música es barregen fent cançons que puguis escoltar i et transmetin valors, però també amb un punt crític sobre la societat actual’, diu Rikki Arjuna. ‘No és tan sols pensar en els valors sinó amb obertura, amb esperit crític, per mirar diverses realitats sense donar solucions. No solem  dir “això s’ha de fer així”, sinó que fem servir la fórmula de preguntar, encuriosir, mirar totes les perspectives d’un problema’, afegeix Jan Garrido. El seu darrer treball, Dintríssim, repassa la cartografia del cos humà tot tractant no tan sols les parts físiques, sinó també qüestions com l’amor romàntic i les maneres d’estimar a ‘T’estimo bastant‘.

Revifar la llengua i modernitzar la tradició

Molta de l’oferta de música familiar es basa en la recuperació i l’adaptació de cançons tradicionals i música popular de tradició oral. En aquest cas la música ha servit de vehicle difusor i recuperador de la llengua i la tradició pròpia durant la transició, i encara ara reivindica l’oralitat i el català.

N’és un cas paradigmàtic Cucorba, precursor de la música familiar a Mallorca. Francesc Aguiló, membre fundador, recorda que ja quan va començar, l’any 1977, una de les línies bàsiques que van acordar que havien de tenir era ajudar a normalitzar la llengua catalana: ‘Hem fet una tasca de difusió importantíssima amb les nostres cançons i també una feina important per a recobrar la cultura popular.’ Cucorba va tenir un èxit immediat i va fer rondes per tot Mallorca difonent les cançons populars catalanes. Ara, més de quaranta anys i catorze discs després, encara és un referent per a la música familiar a les Illes.

També per contribuir a la revifada de la llengua i la cultura popular, en aquest cas al País Valencià, Dani Miquel, dolçainer, va decidir de començar a ser un cantacançons i ara és referent absolut per als infants. ‘Quan començava, molta gent deia que era molt bonic perquè no havien sentit mai cantar en valencià’, explica. Ara ha recuperat cançons populars com ‘La Masereta‘, ‘Miquel de la Seu‘ o ‘El tio Pep se’n va a Muro‘, però amb un toc modern: ‘M’agrada dir que lleve la pols a les cançons antigues i les faig a ús d’avui dia.’

Llevar la pols a les cançons tradicionals també ho han fet més grups, fins i tot esborrant versions anteriors, tal com explica Eduard Polls: ‘Hem hagut de fer autocrítica perquè vam començar a fer cançons com “El senyor Ramon” o “El gall i la gallina” i després, mirat amb perspectiva, vam decidir de no tocar-les. Això també denota un canvi social, perquè coses que abans teníem interioritzades, com ara que en cançons populars s’encobrís una violació o un maltractament, ara ens fan mal a les orelles.’

Revisar la tradició i forjar un cançoner popular nou amb nous valors. En català, amb vídeos que es veuen arreu del món i hi escampen la llengua. Tot plegat amb una base musical que no ha d’envejar res a la música ‘per a adults’, perquè al cap i a la fi, com diu Adrià Heredia (Xiula), ‘la música és un idioma’, i aquest idioma és universal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb