Carles Muntaner, en una imatge d'arxiu (Foto: CM)
Carles Muntaner, en una imatge d'arxiu (Foto: CM)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Carles Muntaner, nascut a Barcelona, és catedràtic a la Universitat de Toronto (Canadà) en Salut Pública, Infermeria i Psiquiatria, i va ser un dels coautors del celebrat article sobre la covid-19 ‘The resilience of the Spanish health system against the COVID-19 pandemic‘ a The Lancet, la llegida publicació sobre salut pública. VilaWeb va entrevistar el senyor Muntaner a començament d’abril, i va ser una de les primeres persones a demanar la dimissió de Joan Guix, aleshores director de Salut Pública, per la seva mala gestió de la pandèmia. Joan Guix va acabar renunciant al seu càrrec. Ara VilaWeb entrevista novament el senyor Muntaner per fer una segona valoració de la gestió de la pandèmia.

Carles Muntaner, en una imatge d’arxiu (Foto: CM)

Heu passat la pandèmia al Canadà. Com la viviu, ara?
—Aquí és una mica incert, es pot sortir més i les regles estan relaxades, però el món de la cultura, per exemple, està molt restringit. Ara obriran amb una capacitat màxima de cent persones a l’aire lliure i cinquanta en llocs tancats. Les màscares són obligatòries dins un local, però al carrer no. Hi veig un cert relaxament. Al Quebec, encara pitjor, la gestió ha estat un desastre, perquè el ministre de Salut va llegir les recomanacions de Salut Pública com una imposició del govern federal i va arribar a fer bromes per la televisió sobre la màscara. Imagineu-vos-ho. Una vergonya. I després, va sortir a la televisió plorant i demanant perdó. I això és un bon detall. Sortir, dimitir i demanar perdó. Com a Xile.

A Xile?
—A Xile el responsable va dimitir perquè, segons va dir, no havia sabut veure les diferències socio-econòmiques i que les mesures no afectaven tothom de la mateixa manera… Tancar-se a casa no afecta tothom igual. Ni prohibir la mobilitat. L’home era nefròleg, i no va entendre que no es podia demanar als pobres que aturessin la mobilitat si a la vegada no els donaven ajuts econòmics.

Com veieu la gestió a Catalunya, comparada amb altres països?
—No gaire bona. Les dades no permeten l’elogi. Tenim massa casos al voltant de gent que ho ha fet molt més bé. Països més pobres ho han fet més bé: Cuba, el Vietnam. Països similars, també, com Corea i Portugal. Per no parlar d’Alemanya. De moment, el balanç no és gens positiu. S’ha d’acceptar que hi ha pecat d’omissió. No prenc cap plaer en criticar la Generalitat.

Quines serien les coses a millorar?
—Les mesures del confinament, com s’ha vist, van funcionar. Si haguessin tancat abans del 15 de març, condicionats pel govern espanyol, hauria estat molt millor. Però, més o menys, van seguir les recomanacions del doctor Mitjà i el doctor Arenas i va funcionar. Però després va haver-hi pressió per deixar la fase 3 massa de pressa. Pressió dels negocis. I en certa manera, com havia predit novament el doctor Arenas, s’ha pagat ara, en aquest nou rebrot. Ja es pot dir que han tornat a fallar, com el primer cop. No estan preparats. Emparats en el fet que els buròcrates de la salut amb poder no estan acostumats a ser criticats i rendir comptes, es van permetre el luxe de no aprendre de la primera situació: al febrer ja va fallar la identificació, el seguiment de contactes i l’aïllament. I el factor social, que no s’esmenta mai. No es pot demanar que la gent estigui aïllada si no pot menjar. L’aïllament també ha de comportar ajuts. Han tornat a no estar preparats.

Quan dieu que no estan preparats, què voleu dir?
—En salut pública hi ha tres punts importants: preparació, avaluació i les polítiques a seguir. La preparació és tenir materials, per exemple: màscares, respiradors, llits, gent formada per a fer de rastrejadors. Al febrer no estàvem preparats. I ara amb el rebrot, tampoc. És impressionant. Falla la Generalitat, i també l’Ajuntament de Barcelona. Això no té una explicació gaire clara, fora del fet que el poder en les nostres institucions estatals ve del franquisme. I en el franquisme no hi havia cultura de servidor públic. No hi havia cultura democràtica, com als països nòrdics, on la idea és de servidor públic. Recordem que en el feixisme la idea central és que el poder és en l’estat. I tots els funcionaris d’aleshores, i els de més endavant, tenen aquesta cultura: aquest és el meu lloc. Meu i prou.

Sou dels primers que vau demanar que el director de Salut, Joan Guix, dimitís. I Guix va plegar, certament, però emparat en els motius personals i de salut. Com ho llegiu?
—Molt espavilat. Els errors no els va corregir, va esperar que el desconfinament, que havien organitzat uns altres, funcionés, i quan va veure que la cosa anava més bé, va dir ‘aquest és el moment per a deixar-ho’. Va ser espavilat. Uns altres no ho han estat tant. Crec que s’hauria de fer una avaluació de com s’ha gestionat la pandèmia a Catalunya. Jo i altres l’hem demanada. I esperem que aviat surti en alguna publicació científica important. Potser haurem d’esperar un temps per a fer una valoració com cal. Però la història que faran d’aquesta epidèmia no deixarà gaire bé les persones que estaven al càrrec de la salut, i de Salut Pública. Per molt que facin el Rajoy, de deixar passar el temps, o que no surtin gaire.

Josep Maria Argimon, nou secretari de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.
—El seu perfil personal no és l’adient per a Salut Pública. Si no m’equivoco, és un gestor hospitalari. Dit això, li desitjo el millor. I tot dependrà de qui s’envolta i a qui escolta. Si escolta el doctor Arenas, que fa les millors prediccions del Principat, o el doctor Mitjà, li pot sortir bé. He vist que el seu estil ja és més comunicatiu, de sortir a donar la cara. És molt important mostrar que t’importa la gent. Fugir de la cultura que dèiem abans: no amagar-se en el teu castell. Donar la cara quan les coses van malament. Mostrar que el pacient t’importa. Veig que ho fa d’una manera una mica diferent. Doncs molt bé en aquest sentit. Fins que no va haver-hi aquest segon rebrot, no vaig veure un canvi d’actitud gaire clar. Ara l’he vist, sí. Per fi han vist, crec, que les mesures de Salut Pública són molt importants.

Quin ha estat el canvi d’actitud?
—La gent es pensa que contra la pandèmia es lluita dins un laboratori, creant un vaccí. És veritat. La investigació és clau. Però la salut pública, també: màscares, rastreig, llits d’UCI. Tot això salva vides. Fins ara s’ha premiat la visió acadèmica, els estudis pensats per ser publicats en revistes, i no la ciència aplicada. Trobo que hi havia manca d’una visió de mesures de salut pública, com la identificació, els tests massius, el rastreig, l’aïllament i la qüestió social. Tot això espero que ara es tingui més en compte.

La qüestió social?
—Donar diners. En sanitat hem de tenir en compte la desigualtat social, cosa que no fem mai. L’equitat. El risc de contagi no és igual entre els treballadors precaritzats que entre els qui podem fer teletreball. Tenir en compte això també és cosa de la salut pública. És part d’això que anomenem intersectorialitat. Aquesta visió de la salut pública ja hi era, a la famosa declaració d’Alma Ata de l’Organització Mundial de la Salut el 1978. El confinament ha funcionat, i els polítics han vist que calien mesures de salut pública. Però fixeu-vos que no han fet res per a controlar els brots. Tenim 180 rastrejadors, i se’n necessiten 2.500, a Catalunya. Per què no van avançar amb el programa Orfeu? No s’han fet proves en massa.

Certament. I no he acabat d’entendre per què. En sabeu el motiu?
—No. Tampoc. No entenc per què no van continuar amb el programa Orfeu.

La gent esperava que la Generalitat ho faria molt millor que l’estat espanyol. Ho ha fet més bé?
—No. Durant la pandèmia no s’ha mostrat que la Generalitat ho faci més bé que l’estat. Hi estic totalment d’acord. Si volien que hi hagués gent que veiés positivament el govern local, o fins i tot la idea independentista, aquest era un moment d’or.

I a Barcelona, com ho han fet?
—Amb els piulets de l’alcaldessa ja es veu la pressió per a anar de pressa amb el desconfinament. Tampoc li he vist rastrejadors ni gent preparada. No he vist aquesta resposta. Això sí, ha demanat ajuda a la Generalitat. Però crec que el rol del comissionat de Salut Pública, a Barcelona, ha de ser tècnic i polític. No tan sols polític.

Com veieu la gestió a Espanya?
—Quan comparem Espanya en termes de morts per milió d’habitants, és el tercer pitjor estat d’Europa, darrere d’Anglaterra i Bèlgica. El millor indicador és l’excés de mortalitat respecte anys anteriors. I tant Espanya com el Principat no en surten ben parats.

A hores d’ara, hi ha molts casos i pocs morts. Per què passa?
—No us ho puc respondre. No ho sé. El sistema funciona bé? Una hipòtesi per a contestar a la vostra pregunta és que la gent a qui fan tests ara és més jove i sana que durant el primer brot.

Què hauríem de reforçar? Què hauríem d’aprendre d’aquesta pandèmia?
—Que s’han de crear escoles de salut pública. Aquesta hauria de ser una de les conseqüències. Com deia, a la salut pública a Barcelona, per exemple, estan molt academitzats. Són molt potents en recerca, però això no és exactament la funció que caldria per a una institució d’aquest tipus. Hi ha d’haver gent formada en escoles de salut pública. I que cobrissin les necessitats de les poblacions catalanes. Màscares, rastrejadors, detecció de casos. Epidemiòlegs aplicats. Això ha fet falta. Jo hauria fet més èmfasi en les desigualtats, també. Potser perquè és el meu camp: determinants socials en la salut. Veure, com s’explicava en el cas xilè, que les mesures no afecten tothom de manera igual. Hauríem de veure-ho per al futur. I acceptar millor les crítiques.

Què voleu dir?
—Després de la primera entrevista vaig rebre insults, fins i tot coses que es podien interpretar com a amenaces. I això no està bé. I això passa perquè molts responsables no veuen que se’ls pugui rendir comptes. Quedi clar que els insults no els vaig rebre de la Generalitat, sinó d’altres administracions. Però estan tancats a la seva fortalesa, tan difícil de penetrar. No es veuen com un servidor. Oriol Mitjà va ser molt atrevit quan va dir que el govern era com una fortalesa inexpugnable. Quan veuen la crítica, es pensen que és personal. Tens responsabilitats sobre milions de catalans, i no esperes que faci una crítica de la teva gestió? És realment no entendre la funció del teu lloc de treball. Creia que s’havia de donar un cop d’alerta. I ho vaig fer. Suposo perquè feia anys que deia que calia més salut pública i menys recerca. I les coses que fa anys que dic han esclatat en plena covid-19.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.