Allan Contreras, vetat de les municipals perquè no té DNI: “No sóc mà d’obra barata, sóc un subjecte polític”

Allan Contreras (San Pedro Sula, 1997) se’n va anar d’Hondures ara fa nou anys a la recerca d’una vida més pròspera i menys hostil amb la seva homosexualitat. Va arribar a Badia del Vallès, tot i que viu a Sabadell d’ençà de fa vuit anys. Treballa a l’hoteleria, servint cafès, cerveses i dinars, mentre ho compagina amb els estudis de pedagogia. També milita en uns quants espais, com la PAH, l’Obrera i l’escola popular la Madrasseta. Per a les eleccions municipals, la Crida de Sabadell el va proposar de número 5 de la llista, però la Junta Electoral espanyola n’ha rebutjat la candidatura. Com a protesta simbòlica, l’ex-diputat de la CUP David Fernández tancarà la llista de la Crida per Sabadell.

En una conversa amb VilaWeb al centre de Sabadell, Contreras explica que fa anys que tramita la nacionalitat espanyola. Fa uns mesos, li van comunicar que la seva resolució era favorable i va fer-ne el jurament. Tanmateix, denuncia que fa mesos que espera que el registre civil el citi per a adjudicar-li el DNI. És per aquest motiu que ha estat exclòs de participar en la llista electoral. Tot i això, no es dóna per vençut i reivindica: “La gent que vivim aquí i treballem aquí volem decidir i capgirar-ho tot.”

—Amb quin argument us tomba la candidatura la JEC?
—Jo tinc la resolució favorable i he jurat la nacionalitat, però la JEC diu que no tinc un número de DNI, i que, per tant, no puc ser candidat a les municipals. Vam presentar la llista dels primers vuit candidats de la Crida ara fa un any. Sabíem que la nacionalitat és una ruleta russa, tant te la poden donar en dos mesos com en dos anys. Però no em podia deixar atemorir per un sistema racista i m’hi vaig presentar. El tràmit s’ha demorat massa i els documents no han arribat a temps. És una mostra més de tota la burocràcia que arrosseguem el col·lectiu immigrant per a participar en les eleccions, però també en altres àmbits com l’habitatge, la sanitat i l’educació.

—La CUP ha qualificat la situació de racisme. Hi esteu d’acord?
—Ho és, és una mostra més d’aquest gran iceberg que és el racisme institucional. De la mateixa manera que també ho és el fet de negar l’atenció sanitària a una persona immigrada. És un racisme més. En el meu cas, hi ha una documentació concreta que valida que la resolució és favorable i el jurament s’ha fet. I han passat tres mesos, el temps en el qual ja m’haurien d’haver donat cita per a adjudicar-me el DNI. És violència institucional. Però també és un tema de no dotar de recursos les oficines d’estrangeria. Hi ha recursos per a altres oficines de la policia espanyola, però no hi ha recursos perquè les oficines d’estrangeria tinguin més serveis. Amb més serveis, segurament els procediments anirien més de pressa. És una decisió política, on s’inverteixen aquests diners. No es vol invertir per a accelerar la burocràcia dels immigrants.

—Com ha estat el procediment administratiu d’ençà que vau arribar fins a aconseguir la nacionalitat espanyola?
—La primera cosa va ser regularitzar la meva situació i obtenir un permís de residència. Hi ha diferents vies, jo vaig fer-ho per arrelament social. Hi ha certs convenis amb països de l’Amèrica Llatina que faciliten el procés. Les persones de l’Àfrica ho tenen més complicat. Em van demanar tres anys empadronat aquí, unes hores mínimes de llengua, uns coneixements culturals i un contracte laboral de 40 hores d’un any. M’hi vaig estar quatre anys, per a aconseguir la residència.

—I aleshores…
—Al cap d’un any, vaig renovar-la. Després, al cap de dos, la vaig tornar a renovar i simultàniament vaig començar el procés de nacionalitat. La resolució va trigar tretze mesos. En principi, l’estat espanyol ha de donar una resposta en dotze mesos, però s’allarguen molt. He estat afortunat perquè amb ma mare, per exemple, van trigar vint-i-cinc mesos. Com que jo tenia el batxillerat i provenia d’un país de llengua castellana, no he hagut de fer l’examen de coneixements ni de llengua. Això sovint és un obstacle perquè no hi ha facilitats per a aprendre la llengua. Les places són mínimes, costa d’accedir-hi i les classes són de dilluns a divendres. Moltes de les dones que treballen en cures només tenen lliure el cap de setmana. I bé, havent lliurat tota la documentació, em va arribar la resolució favorable i vaig fer el jurament. El vaig fer pagant, perquè per la via pública es triga molt més i és difícil d’aconseguir cita. La documentació va arribar al registre civil fa tres mesos. Encara no m’han atorgat un número de DNI i em consta que hi ha una llista d’espera llarguíssima.

—Us fan sentir d’alguna manera ciutadà de segona?
—Crec que com a persones immigrades ens hi trobem sempre. La llei d’estrangeria fa que siguem ciutadans de segona. Molesti qui molesti, no sóc mà d’obra barata, sóc un subjecte polític. Si tenim la capacitat de llevar-nos a les set del matí, com la resta de la ciutadania, per anar a treballar, per què no tenim dret de decidir qui ens representa i de representar? És un atropellament d’un dels drets fonamentals que hem lluitat durant anys, el sufragi universal. Van ser les dones, que van lluitar per aconseguir-ho, i ara és el nostre torn. Hem de lluitar per accedir a uns drets mal anomenats de primera. No volem ser ciutadans de segona.

—En municipis com Salt, gairebé una persona de cada tres queda privada de participar en les eleccions municipals.
—És un frau democràtic. Si algú de fora, d’una altra província, ve de Sabadell i hi fa vida durant un temps, pot votar al municipi. I potser no coneix gaire la ciutat i el seu arrelament és inferior. Però no es posaria en dubte la seva capacitat per a participar en les eleccions. Hauria de ser igual per a la gent que ve d’una mica més lluny. No té sentit que no tinguem dret de vot i de ser escollits. Hem de denunciar-ho.

—En contraposició al vostre cas, què en penseu, de les llistes fantasma amb candidats que no tenen cap implicació amb el municipi?
—Justament, fa pocs dies el PSC celebrava que era el partit que havia presentat més candidatures. Amb un alt percentatge de llistes d’un sol candidat que no coneixen al municipi. Això no ho qüestiona ningú. I, en canvi, els immigrants i alguns fills de migrants no tenen dret de participar en les eleccions. No hauria de ser així. La gent que vivim i treballem aquí volem decidir i capgirar-ho tot.

—Per què sou independentista?
—La independència és un dels eixos de la Crida de Sabadell. Ho hem defensat sempre. En el cas dels immigrants, penso que tenen opinions tan plurals com ho és Catalunya. Però sí que és cert que ens trobem una història semblant pel que fa a l’imperialisme espanyol. No és extrapolable, perquè no crec que Catalunya sigui una colònia, però hi ha una vulneració de drets de l’estat espanyol. Ho vam veure el Primer d’Octubre. No es pot permetre mai que les forces de repressió toquin els nostres veïns, amb la independència, però també amb els desnonaments. Ahir, precisament, a Sabadell, es va fer servir tota la càrrega policial per a fer fora de casa una família immigrant.