1. Dos llibres biogràfics més, actes de record ací i allà i una exposició reviuen Montserrat Roig (1946-1991), morta a 45 anys fa un quart de segle. Betsabè Garcia signa Amb uns altres ulls, que l’editorial Roca ha publicat també en espanyol, una investigació que ens retorna la Roig molt i molt treballadora, una novel·lista i periodista que va pencar molt. És un aspecte que també apareix, com no podia ser altrament, en el llibre compilat per Aina Torres per a l’editorial Sembra, Montserrat Roig. La memòria viva, que recull així mateix significatius testimonis de veus coetànies i posteriors que l’evoquen. Un de més antic és El goig de viure: biografia de Montserrat Roig de Pere Meroño (Abadia de Montserrat, 2005).

El Col·legi de Periodistes, que ben aviat va donar el nom de l’autora al seu Centre de Documentació, presenta així mateix a la seu barcelonina l’exposició ‘Montserrat Roig, cronista d’un temps i d’un país’, inaugurada aquest dimecres amb la participació del director del Memorial Democràtic, Plàcid Garcia-Planas, i de la professora M. Àngels Francès Díez, de la Universitat d’Alacant.

Perquè d’això es tracta, de com avaluem la seva obra. De diversos gèneres, sí, però també de recorregut novel·lístic, un aspecte que de moment diria que no és prou avaluat. La Roig va aportar molts lectors a la literatura catalana dels setanta i vuitanta i les seves novel·les, descatalogades des de la seva mort i ara reaparegudes, tenen coses a dir, ara també.

2. El llegat literari i cultural de Montserrat Roig és per a mi el d’una obra en constant transformació i aprofundiment, que no és en veritat gaire habitual. Les seves proses últimes constaten i fan lluir aquesta evolució, dia a dia, primer a El Periódico i, sobretot, ja malalta, a l’última pàgina de l’Avui.

Havia batallat per ser una escriptora professional, per viure de l’escriptura, i així havia practicat gèneres diferents: la narrativa, l’entrevista periodística (escrita i televisada), la investigació històrica, el llibre de viatges, la prosa periodística.

Va ser una figura mediàtica, encara que llavors no se’n deia així; diguem-ne que era força coneguda. Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, havia construït des dels inicis el personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella. Les fotos de Pilar Aymerich en donen fe: quina presència, la Roig. Glamur i elegància. I quan el càncer la va atacar, l’hora de la veritat implacable que és la malaltia va fer emergir el retrat que el personatge públic obstruïa: una escriptora lúcida, serena, lluitadora, lectora excel·lent, sabedora que el franquisme li havia arrabassat les arrels de la formació literària i, per això mateix, conscient dels seus límits fins llavors i de les potències que, malalta, la prosa periodística li brindava. Va aprofitar l’eventualitat de la vida irònica.

Va continuar escrivint amb les antenes més i més afinades als fets de la vida interior –a la raó del cos, que diria ben poc després una Marçal també malalta–, més esmolades en la descripció del món social i polític, abastant la cultura en tant que ferment i adob de la vida personal i col·lectiva, emprant les paraules com a eines precises d’una geometria moral d’expressió noble. Com en el cas d’altres escriptores que ens han deixat massa joves, penso en la mateixa Marçal i en Helena Valentí, perdudes han quedat les obres que haurien fet si haguessin pogut sobreviure al càncer, que tanta il·luminació (també) els va donar. Les proses finals de la Roig són magnífiques, un dels seus llegats literaris majors.

3. Què pensaria, què escriuria la Roig d’això i d’allò. Quines xarxes més hauria teixit. Una figura cultural com ella no ha tingut relleu en un aspecte no gens menor: s’havia pres seriosament el propòsit de potenciar les relacions (i les traduccions) entre autors catalans i espanyols. Havia cultivat els contactes fora de Catalunya i feia de pont cultural. No sé fins a quin punt es va sentir corresposta ni si creia que se’n sortia, però és plausible de creure que ningú no fa més aquest paper.

També va mantenir el contacte estret amb el País Valencià, sobretot amb Joan Fuster, a qui la va unir una amistat sense fissures i fèrtil per a tots dos. Tampoc no sabria dir si ara hi ha ningú que faci aquest pont.

Una cosa similar succeeix fora de les fronteres peninsulars. Per contactes i per projecció professional, la Roig comptava. Algunes universitats nord-americanes, per exemple, coneixien la seva obra i la valoraven. El 2004, a Guadalajara, Mèxic, en un congrés internacional, em van demanar què se n’havia fet, de la seva obra, per què ni estudioses de la literatura de gènere ni hispanistes no la tenen més en compte. No vaig saber pas què dir. Em temo que el presentisme s’ha establert entre nosaltres, de manera potser fatal. Si no hi ets, que vol dir si no ets viu i no pots anar amunt i avall avalant els teus llibres, simplement no existeixes. La misogínia imperant en el nostre camp literari fa la resta.

4. Va cultivar una escriptura de dona: cronista, molt sovint, però no únicament. Hi ha en els seus llibres, en aquest sentit, una voluntat política forta, pedagògica en la direcció d’alterar en les consciències les idees rebudes i d’explorar els marges vitals dins del marc de la llibertat de les dones, amb discerniment clar que aquest és un punt central de la contemporaneïtat. El feminisme dels setanta va ser-li via i mitjà de coneixement, que així és el feminisme en substància.

5. Va cultivar així també, i no sense relació, la mirada històrica. Penso sobretot en la seva extraordinària investigació sobre els catalans als camps nazis, un llibre que diria que va marcar la seva obra i la seva vida traçant-hi un abans i un després. És aquest un dels punts tal vegada centrals en l’anàlisi de l’obra de la Roig. El va publicar el 1977, poca broma, i no el va fer en dos mesos.

6. Recordar-la exigeix llegir-la, ara. No n’hi ha prou de parlar de la seva, diguem-ne, fotogènia cultural segons cànons de fa dècades. El temps posa les coses a lloc i val la pena de veure què ens diuen ara els seus llibres, fins avui llegits massa sovint amb una condescendència paternalista que amb prou feines si amaga la negligència crítica.

Les seves novel·les contenen una Barcelona que, al costat dels personatges vivents, existeix com un personatge més, de vegades és la veritable protagonista. Narra la història de la ciutat i el barri que més coneixia, l’Eixample, però hi ha més que crònica –que ja seria prou valor– en les novel·les de la Roig, s’hi pot conèixer alguna cosa ben interior de Barcelona, gairebé els budells. En una ciutat de tradició hermètica com és aquesta, no és poca cosa.

Tret d’algunes excepcions comptades, no podria dir això mateix de tantes novel·les en què, fet i fet, la ciutat és un decorat i prou, un esquer editorial oportunista sense significat ni sentit, un referent privat com a molt de qui les signa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.