27.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.01.2025 - 11:10
Què tal, paraulòfils, parauloggers, guerrers del DIEC, bèsties pardes de la llengua catalana!
És un honor ser aquí amb tanta gent llesta. Si ara s’esfondrés el sostre del teatre, seria una gran llàstima per a tota la gent que us estima… i per al trànsit web de VilaWeb. Sí, senyor.
Haig de dir que esperava que ens reunissin en un teatre més de lletres, perquè el Poliorama és clarament de números. He estat pensant quin seria el teatre més de lletres de Barcelona. Potser el Maldà. Espero que aquesta intervenció meva no sigui el Lliure de Gràcia. Ara ho descobrirem.
Benvinguts i benvingudes a aquesta gran final. Em presento. Sóc l’Oye Sherman i estic gelosa. Jo he pogut arribar a la final per mèrits propis però sóc aquí. Ah, les famoses portes giratòries de TV3! M’han portat fins aquí. A presentar una final on es donen… tasses i estoigs de premi
Això és una lliga però podria ser una teràpia de grup per a addictes. No tinc clar que VilaWeb no estigui connectat a l’app de CatSalut per passar-li dades de consum i veure si algú necessita ajuda de debò. A mi a l’institut se’m va advertir contra les mal anomenades drogues toves com la marihuana però ningú em va dir res del Paraulògic.
No sé si recordeu com va arribar el Paraulògic a la vostra vida. El primer piti te’l passa un amic, però a mi el Paraulògic me’l va passar ma mare, com a les autèntiques famílies disfuncionals, oi? “Mira a què juguen les meves amigues”, em va dir. I ffffuàssss: les pupil·les se’m van posar en forma d’hexàgon. I vaig saber que destinaria mooolt de temps a aquella merda. Merda de la bona.
M’han passat dades del Paraulògic i som uns 300.000 jugadors únics mensuals. I, atenció, el moment de més activitat són de les dotze de la nit a un quart d’una de la nit. Cito el correu electrònic de la Júlia Partal: “Abans era a la una de la matinada i ho vam moure a mitjanit perquè la gent anés a dormir abans.”
Perquè el Paraulògic és com Taylor Swift: és molt conscient del poder que té sobre els seus fans. I el Paraulògic us cuida.
Les meves nebodes, per exemple, saben que només els deixo el meu mòbil per jugar al Paraulògic juntes. Ho faig per compartir un moment bonic plegades? Nah, ho faig purament per egoisme, pensant: “A veure què veu el teu cervellet encara illetrat i fresc, a veure.” Vosaltres també feu això? No és treball infantil si no en són conscients.
Si alguna cosa sap el meu mòbil és que sóc una friqui. Com a bona catalana, la pàgina més visitada és la del Paraulògic. La segona, la del Diccionari.cat, per anar a comprovar coses del Paraulògic. I la tercera, el nivell dels embassaments a Catalunya. El meu historial de navegació és més català que Jordi Pujol rostit amb panses i pinyons.
El triomf del Paraulògic radica en tres condicions: -ens agrada jugar; ens agrada el català; i per damunt de tot, de tot, de tot, ens agrada mirar el mòbil. És un joc, però un que ens dóna superioritat moral. És el passatemps dels bons. Potser no és el joc més divertit. Però és el passatemps dels bons. És el Bluesky dels passatemps.
Quan cliques a “solucions d’ahir” sempre hi ha dues reaccions. Una: “Aaah, merdaaa. Com és que no he vist gelat? En quin moment el meu cervell ha oblidat què és un gelat?” I: “Bueeno, doncs tampoc em sento malament per no haver pensat en ‘pícea: Arbre perennifoli del gènere Picea, de la família de les pinàcies, amb aspecte d’avet, de capçada cònica i branquillons pènduls, fulles linears i anguloses, disposades tot al volt de la tija i pinyes ovoides penjants.’”
Perquè si alguna cosa hi ha al Paraulògic són peixos, ocells i plantes i animals en general. El Paraulògic és com una mena de paradís perdut. Al món aviat no hi quedarà pràcticament res, però seran tots al Paraulògic. Allò que piques i comences a llegir “Mamífer artiodàctil propi del Kazakhstan que…” Ok, ok, capità Planeta, no em sentiré malament per no haver vist venir aquesta.
Però en general, jo que tinc problemes per a distingir un roure d’un container, quan entro al Paraulògic em transformo en Godai Garcia, el de Les coses que creixen. Grandíssim canal. Seguiu-lo tots. Botànica lisèrgica en català. O en Godai Garcia o en Homer i manejo gàlates, efesis i tots els relatius o pertanyents a l’antiga (piiip) o als seus habitants com si fossin família. O em transformo en Mendeléiev. Elements químics, els meus millors amics. La ruta ast, asta i àstat, claríssima. Me’ls sé molt millor que quan m’entraven a examen, cagoncristo.
He descobert una cosa, i és que en català hi ha un volum ingent de paraules que acaben en –ada: “desada: Acció de desar.” “ballada: Acció de ballar.” És un truc que tinc jo, provar els -ades. (Al públic) No sé si voleu compartir els vostres… Suposo que no, per no nodrir els vostres rivals. La tensió es talla amb un ganivet aquí a les primeres files.
La meva manera de fer és: començo pels monosíl·labs: pic, gla, cop, tuc…: els que podrien servir com a nom de nen o nena per al 2026. Després vaig allargant i derivant… I després li pregunto a ma mare a veure quines té. Una senyora que m’ha donat la vida i també grans aportacions del Paraulògic. Gratituds similars. I després li pregunto a una amiga, que és molt més bona que jo, quines paraules té.
Hi ha una mena de codi d’honor entre els que juguem conjuntament al Paraulògic, no? No dir-se els tutis d’entrada. No esclafar els tutis del dia a la gent. Per favor. No som animals. És com fer un spoiler però molt pitjor. El dia deixa de cobrar sentit. Passa a ser un conjunt d’hores que falten perquè hi hagi un nou rusc, oi? No estem bé.
Jo, poca broma: amb el Paraulògic he après moltes coses. La nyerra és peresa. Un crui és una clivella. Una farnaca és una llebre jove (quan ho faré servir? Mai? Perfecte).
Borrer vol dir que només té flors masculines i per tant no dóna fruit. Es veu que la definició de dallò és “daixonses”, cosa que em fa una gràcia molt tonta. He descobert que atall –atajo, drecera– és correcte en català. Que un llisó és un núvol petit després d’un núvol gros (ooooh!). Que pollam és un conjunt de pollets, i a mi em fa gràcia perquè tinc vuit anys. Que cerndre vol dir passar pel sedàs i és una paraula que encadena quatre consonants, cerndre, i això està molt bé. O, per exemple, que en català no s’accepta tieta o morreig o xapata. Fatal. Que a mansalva vol dir sense cap risc. I que pirop existeix però que vol dir ‘silicat d’alumini i magnesi Mg3Al2Si3O12, mineral del grup del granat’, i no ‘floreta fastigosa que et llança pel carrer un senyor que podria ser el teu pare’. S’aprenen moltes coses, al Paraulògic!
Et proporciona moments d’enaltiment espiritual. Tu ets allà tan tranquil·la i de sobte trobes que d’un blau, un hematoma, se’n pot dir blaüra, amb u amb dièresi, i dius: “Oh, blaüra.” Et sents com un explorador il·luminant amb una torxa la paret del passadís de la piràmide a les fosques plena d’inscripcions i murals meravellosos i, de sobte, blaüra. I tu: “Oh!” Llavors algú pica a la porta perquè ets a la feina i fa estona que ja has acabat de cagar i tens un company desesperat, un que no coneix blaüra, segurament. Es fa molt de Paraulògic cagant, això és un fet.
Dit això, amics, amigues, amigada: que comenci la festa!