Molta pudor de podrit

El ministre d’Indústria espanyol, José Manuel Soria, va haver de fer ahir una compareixença ben poc habitual per mirar d’explicar les seues connexions amb una empresa deslocalitzada (‘off-shore’) descoberta a Panamà. Ni en una ocasió com aquesta no va comportar-se amb la dignitat deguda, ans ho aprofità per justificar aquesta estranya teoria segons la qual el govern ‘en funcions’ no ha de retre comptes al parlament. Ell diu que ho farà, però només a títol personal. I supose que compta que aquesta legislatura només té dues setmanes de vida i potser no cal.

L’espectacle del ministre Soria arriba després d’un cap de setmana farcit d’escàndols de tota mena. Ja no és la corrupció crònica del PP i la seua gent. És que anem descobrint a poc a poc que als racons més recòndits de l’estat espanyol el comportament és indigne d’un país democràtic.

S’ha destapat l’escàndol de l’ambaixador d’Espanya a Brussel·les, un personatge tan impresentable que fins i tot el govern espanyol, permissiu fins a l’infinit, li ha hagut de cridar l’alto. També es va saber que dotzenes de pilots de l’aviació militar havien confessat un frau contra la hisenda espanyola, un frau clarament organitzat, per tal de ser condemnats a només tres mesos i esquivar la presó. Segons fonts coneixedores del cas, hi ha vuitanta pilots implicats en la trama –és a dir, la majoria dels pilots en actiu.

La sospita que aquesta corrupció és estructural no es pot pas amagar. Com passa també a les ambaixades. Que l’ambaixador a Brussel·les siga especialment insensat no rebaixa la gravetat d’un altre fet que es va saber la setmana passada també: totes les ambaixades, de la primera a la darrera, tenen una caixa B per a eludir imposts. És un fet que ja ha estat reconegut oficialment.

Quant al funcionament de l’estat espanyol, doncs, és ben remarcable aquesta pudor de podrit que s’escampa ara ja no des de la política, transitòria per definició, sinó des de les estructures de l’estat, cosa que encara és molt més greu.