Més de vint-i-quatre hores treballant com a metges residents: “Servim de mà d’obra barata per al sistema”

Avui, milers de graduats en medicina s'examinaran del MIR, l'examen per a aconseguir una plaça d’especialitat al sistema sanitari públic

VilaWeb
Marina Arbós
28.01.2022 - 20:51
Actualització: 28.01.2022 - 20:49

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una nota de tall altíssima, sis anys a la universitat i més d’un any per a preparar un examen. Avui, milers de graduats en medicina faran el MIR, la prova que cal superar per a exercir una especialitat mèdica. Tots els opositors fan el mateix examen, a la mateixa hora i també en la mateixa llengua, perquè a l’estat espanyol és obligatori de fer-lo en castellà.

Però si volen ser metges en el sistema sanitari públic, el camí no acaba ací. Per a tenir-hi plaça d’una especialitat concreta, una vegada acabats els estudis i superat l’examen MIR, han de fer una formació com a metges interns residents que pot durar quatre anys o cinc. Durant aquest període, tal com recull el reial decret 1146/2006, treballen amb un contracte mixt, laboral i formatiu, que combina l’aprenentatge amb les tasques assistencials.

Els residents critiquen aquest contracte i alerten que no es compleix. “Encara que el contracte és laboral i formatiu a parts iguals, el paper formatiu sempre es deixa de banda i queda en segon pla. Sempre es prioritza la feina que hi ha al servei”, explica Ferran Marques, resident de segon any d’anestèsia a l’Hospital General de València. Una visió que comparteix Petra Llull, resident de primer any de traumatologia a l’Hospital de Manacor: “No tenim gaire formació complementària, la majoria és autodidacta. No hi ha seminaris, ho has d’estudiar pel teu compte”, explica. 

Pablo Escribano és resident de quart any de cardiologia a l’Hospital Doctor Peset de València i, tot i que diu que el grau de docència depèn molt del servei i de l’hospital, alerta de les conseqüències de la manca de compliment del pla formatiu: “Moltes vegades, la supervisió que tenim com a personal en aprenentatge no es compleix, i aleshores ens veiem abocats a prendre decisions que, com a residents, no hauríem d’assumir.”

Unes males condicions laborals empitjoren la qualitat assistencial 

L’Associació MIR critica el model actual i diu que deixa entreveure greus problemes a escala pràctica: “Hi ha dèficit de supervisió, poques activitats formatives, assumpció de responsabilitats que no pertanyen a les nostres competències, jornades laborals de trenta-sis hores ininterrompudes i sous molt baixos.” Alerten que les conseqüències directes d’aquesta situació no afecten solament els residents, sinó que conformen una atenció més dolenta i en alguns casos, fins i tot, riscs per a la seguretat dels pacients.

“Tenir la sensació que fas la teva feina per sota de les teves possibilitats, o molt pitjor que no l’hauries de fer, és terrible. A més, en el nostre cas, quan una cosa no es fa prou bé, hem de tenir en compte que tractem amb vides” diu Alex Mayer, que a més de resident de medicina interna de quart any a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, és responsable de la secció MIR, metge jove del Sindicat de Metges de Catalunya i vice-president de l’Associació MIR.

La majoria de residents complementen els sous mileuristes amb guàrdies, és a dir, amb jornades de feina que s’allarguen vint-i-quatre hores, com a mínim. “Crec que s’haurien de fer jornades més curtes, perquè la qualitat assistencial decau amb les hores. Estar tantes hores despert és un perill tant per als pacients com per a nosaltres, que podem cometre un error”, diu Julià Gotzens, resident de pediatria de tercer any a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Una situació similar a la d’Escribano: “Si comence a treballar un dia a les vuit del matí i eixe dia tinc una guàrdia, normalment isc vint-i-sis o vint-i-set hores més tard. Treballe més de vint-i-quatre hores seguides i, evidentment, no estic en les mateixes condicions la sisena hora treballada que quan n’he fetes vint.” Pepe García, resident de pediatria de primer any a l’Hospital General d’Elda, creu que això es podria solucionar amb més professionals dins el sistema: “Hi ha un problema estructural, que és la falta de personal. Si s’oferissin més places, podríem fer torns de dotze hores, com fa infermeria, però això requeriria més metges.”

Aquesta situació es repeteix entre tres i sis vegades el mes, que és el nombre aproximat de guàrdies que han de fer. A la majoria del país no hi ha un límit regulat, però d’ençà de les protestes del 2020, al País Valencià se n’ha fixat un topall: “Arran de les vagues, hem aconseguit de limitar la quantitat de guàrdies i ara, com a màxim, en podem fer cinc”, diu García. De totes maneres, els sous precaris no els permeten de renunciar-hi. “Ens veiem forçats a fer guàrdies de vint-i-quatre hores per complementar el sou. Treballe dues-centes cinquanta hores el mes perquè amb el que cobrem de sou base no podríem pagar un lloguer en ciutats com València o Barcelona”, diu Escribano.

Sindicats i associacions reclamen espais de descans regulats i que es garanteixi que entre el final d’una jornada laboral ordinària i el començament de la següent transcorrin, pel cap baix, dotze hores. També que es respectin les trenta-sis hores seguides de descans setmanals, que tal com diu Mayer no es compleixen: “Si treballes de dilluns a divendres i dissabte tens una guàrdia, com passa molt sovint, dilluns has de tornar a treballar i, per tant, ja no es garanteixen.”

És una situació que desgasta. “Vaig decidir de ser metge per vocació. Però aquesta és una paraula que ha anat canviant de significat a mesura que m’acostava al final de l’etapa universitària i m’endinsava en el món laboral. T’adones que moltes vegades, precisament, s’utilitza aquesta vocació com a excusa per a fer-nos treballar amb unes condicions deplorables”, diu Ariadna Lara, opositora al MIR d’enguany.

“La residència consumeix moltíssim. Tenim molt poc temps lliure i gairebé mai acabam a l’hora que toca. Jo hauria de sortir a dos quarts de quatre i gairebé sempre surt a les set o a les vuit de l’horabaixa”, diu Llull, i afegeix que aquest excés en el volum de feina no es veu retribuït en el salari: “No cobram les hores extres ni tampoc els quiròfans en què ens hem de quedar perquè ens necessiten.”

Manca de personal i responsabilitats que no s’adiuen als salaris

“La teoria es basa en una adquisició d’autonomia progressiva, però a la pràctica, per una qüestió de falta de personal estructural, quan ens necessiten per fer de metges, ens fan servir com a tals”, diu Mayer. “El sistema no té els mitjans ni els metges necessaris per a sobreviure sense que nosaltres assumim una responsabilitat més gran de la que ens tocaria”, i conclou: “Servim de mà d’obra barata del sistema.”

Arran de la manca de personal sistèmica, s’ha augmentat el nombre de places. Un increment que xoca amb la reducció de persones que decideixen d’opositar, tot i que es mantenen les xifres d’estudiants a les universitats de medicina. L’Associació MIR i el Sindicat de Metges de Catalunya ho atribueixen a les males condicions laborals. Adverteixen que hi ha molts professionals que, havent acabat la residència i en el moment en què haurien d’incorporar-se com a metges adjunts especialistes, decideixen d’anar-se’n a l’estranger perquè les condicions a la resta d’Europa són molt més bones. “Econòmicament i reputacional, som molt endarrere. De fet, el meu al·lot se’n va anar a Suïssa, on tenia una remuneració molt més alta per la mateixa responsabilitat.”

Tots els residents coincideixen que aquestes mancances es perpetuen de fa dècades, però que s’han accentuat arran de la crisi sanitària del coronavirus. “Per la manca de personal i la quantitat de baixes laborals, els residents cobrim llocs de feina estructurals. Assumim feina que, com a persones en formació, no hauríem de fer. Això moltes voltes repercuteix en el nostre aprenentatge, perquè hem de prendre decisions tots sols, sense companyia d’un metge especialista”, explica Escribano.

“L’atenció primària es troba en una situació molt precària, i si ja teníem problemes de personal abans de la pandèmia, ara s’han agreujat”, diu Mayer. I alerta que si no es busquen solucions a curt termini, se n’arrossegaran les conseqüències durant molts anys.

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies