Miquel Ramos: “La violència de l’extrema dreta ha configurat un caràcter propi a la societat valenciana”

El periodista, expert en moviments d'extrema dreta, publica el llibre 'Antifascistas' (Capitán Swing)

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya Albert Salamé (fotografies)
31.03.2022 - 07:35
Actualització: 31.03.2022 - 09:35

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El periodista Miquel Ramos publica el llibre Antifascistas (Capitán Swing), un retrat sobre l’extrema dreta d’ençà de la dècada dels noranta, fins a l’impacte de Vox a les institucions de l’estat espanyol. Repassa els principals conflictes i assassinats que han protagonitzat els moviments ultres, elabora un mapa dels grupuscles que han tingut més influència i repassa la coordinació dels moviments antifeixistes per a plantar-los cara. Entrevistem Ramos en un hotel de Barcelona on fa promoció del nou llibre. Ens diu que s’estima més no parlar del conflicte entre Rússia i Ucraïna perquè se sent sobreexposat pel tema.

Per què el cas de Guillem Agulló us va marcar tant?
—Perquè tota la nostra generació, especialment al País Valencià, vàrem viure’l molt de prop. No només perquè en Guillem representava les inquietuds i la manera de ser de molt joves de l’època, sinó per tot allò que va envoltar el cas. Per tota la impunitat que tenia aleshores i el relat criminalitzador que es va construir per tornar-lo a assassinar, mediàticament. Gairebé el van fer responsable de la seua pròpia mort. Ha acabat tenint un carrer a València, un premi a les Corts Valencians, i les noves generacions, tot i que han passat gairebé trenta anys, continuen recordant i reivindicant Guillem.

I no va ser l’única víctima de l’extrema dreta durant aquells anys.
—Hi va haver molts casos que demostraven que això no era una lluita entre grups oposats políticament. Després de Guillem van assassinar Sònia, aquí a Barcelona, una dona transsexual; Lucrecia Pérez a Madrid; Carlos Palomino, que podria ser un cas similar al Guillem; persones sense llar. Explique al llibre que el mes següent de l’assassinat de Guillem, assassinen un sense-sostre a València. Guillem ens va apel·lar a tota una generació per unes qüestions d’afinitat política, però l’extrema dreta anava més enllà.

Dediqueu un capítol a la que anomeneu la llarga transició valenciana. Per què l’extrema dreta hi va actuar amb tanta virulència?
—Al País Valencià l’extrema dreta ha estat profundament connectada amb el relat oficial. Sobretot durant l’hegemonia del PP, amb un marcat caràcter anticatalanista, antivalencianista i en què qualsevol reivindicació de normalització de la llengua i entendre el País Valencià d’una manera diferent de la que reivindicava la dreta espanyola era perseguida, criminalitzada, estigmatitzada i constantment víctima de la violència de l’extrema dreta. I això ha configurat el caràcter de la societat valenciana.

Atacs contra comerços que retolaven en català…
—L’extrema dreta atacava tothom que ells consideraven enemics d’Espanya i de la seua concepció de ser valencià. I aquests no sols eren els hereus de la tradició fusteriana, sinó la  universitat i qualsevol expressió popular que eixís de la seua concepció de valencianitat. Per tant, les víctimes han estat tantes persones i tan diferents que tot plegat ha creat una consciència col·lectiva antifeixista molt important. De fet, l’anticatalanisme és un dels pilars fonamentals de l’extrema dreta espanyola i concretament, a València.

El blaverisme va emblanquir la ultradreta com fa ara el PP amb Vox?
—El blaverisme és una fabricació identitària que oposa la valencianitat a qualsevol mena de vinculació amb tot allò que és català, tot negant la unitat de la llengua i qualsevol projecte polític que tinga com a subjecte els Països Catalans. Però això només és l’excusa. A la pràctica, el blaverisme combat la normalització del valencià, la normalització d’una altra manera de ser valencians que no respon al clixé que va institucionalitzar la dreta amb la complicitat del PSOE. No oblidem que el PSOE va abandonar gran part d’aquesta valencianitat alternativa que proposava l’esquerra i el valencianisme.

“En democràcia hem d’assumir que hi ha determinades actuacions que, tant si ens agraden com si no, formen part d’una determinada normalitat.” Ricardo Peralta, delegat del govern del PSOE sobre els atacs de la ultradreta.
—Això va ser escandalós. Es va reduir, d’una manera molt obscena, la violència de l’extrema dreta a un mal menor de la democràcia. Es va llevar importància a una qüestió extremadament violenta, no solament contra els valencianistes. Recordem que l’ONG Comissió d’Ajuda al Refugiat, va ser objecte de deu atemptats amb explosius en pocs anys; els moviments culturals eren constantment atacats i boicotejats; i el moviment ocupa també va rebre atacs. L’extrema dreta valenciana tenia una semblança amb la resta d’extremes dretes del món, però amb la particularitat valenciana que era una determinació identitària d’enderrocar la llengua, la cultura i la normalització del valencià.

Al llibre anomeneu una quantitat de grupuscles d’extrema dreta que actuaven a tot l’estat espanyol i que per molts són desconeguts. Per què no van cristal·litzar en una formació política després de la transició?
—El període dels vuitanta i principi dels noranta es veu molt arrossegat per la transició i pel franquisme. Una volta desapareix Fuerza Nueva, moltes formacions petites lluiten pel lideratge de l’espectre polític, molt ben emmarcat dins del PP. El PP fou la casa comuna de totes les dretes quan desaparegué Fuerza Nueva. Les formacions més semblants a un estil europeu no apareixen fins a mitjan noranta.

Ho van intentar formacions com Democracia Nacional, España 2000 o MSR.
—Però sense èxit. Perquè els seus líders estaven enfrontats entre si, eren malvistos i qualsevol intent d’unió fracassava. L’única que té èxit és Plataforma per Catalunya, perquè surt del guió amb un discurs que només toca dos eixos: antiimmigració i islamofòbia. Per això la virtut d’aquest partit és haver nascut, crescut i guanyat, en un territori com la Catalunya interior. Perquè el vot no era espanyolista i va aconseguir d’exportar la fórmula de les extremes dretes europees. Aixà no va tornar a passar fins a l’arribada de Vox.

Per què a final dels vuitanta i principi dels noranta la violència de l’extrema dreta creix notablement a tot l’estat espanyol?
—Per diversos factors. El principal, que hi havia una impunitat brutal a l’extrema dreta. Se sentien encoratjats. Quan comencen a sonar les alarmes i els mitjans de comunicació i comencen a prestar atenció a mitjan anys noranta amb un seguit de casos molt bèsties, s’instal·la una preocupació  global. En aquest context apareixen productes com Diario de un Skin o American History X. Això produeix consciència a molta gent que hi ha un problema greu, però també produeix un efecte contrari, que és el de seducció. Molta gent es va sentir atreta per l’aura de maldat i rebel·lia. I l’extrema dreta no comença a minvar l’activitat violenta fins que no troba oposició al carrer; quan els grups antifeixistes passen a l’ofensiva.

Per a ser antifeixista cal ser d’esquerres?
—Qui va portar la bandera de l’antifeixisme, en soledat i malgrat els riscos individuals i col·lectius, van ser els moviments socials d’esquerres. I és un mèrit que s’ha de reconèixer. El perfil del militant antifeixista del començament era un perfil de persones actives en moltes altres lluites. Parle  de l’ocupació, però també de la insubmissió, de la memòria històrica, l’antimilitarisme o el periodisme. Hi havia moltes maneres de combatre l’extrema dreta. És una condició ser d’esquerres per a ser antifeixista? No hauria de ser-ho. L’antifeixisme hauria de ser un consens de mínims entre demòcrates. Malauradament, el relat oficial, era reduir l’antifeixisme a una tribu urbana; caricaturitzar-lo.

Això ha canviat.
—Sí, però quan hem vist les orelles al llop. Quan allò que denunciaven en soledat les persones joves i d’esquerres durant els noranta ha acabat tenint presència a les institucions. Quan la gent va dir: doncs sí, l’extrema dreta és un problema, existeix i no va morir amb Franco; tenien raó els antifeixistes. El feixisme interpel·la gran part de la societat, perquè ja és capaç de legislar i cada dia té micròfons al davant. Tot allò que deien abans els grups nazis, es diu ara cada dia a la televisió i en seu parlamentària. Per tant, la gent se sent interpel·lada i veu el perill de l’extrema dreta.

El periodisme també en té part de responsabilitat? Em refereixo a la vella premissa que cal donar veu a tothom.
—Jo pense que no totes les opinions són respectables. L’odi no pot ser mai una opció democràtica més. Hi ha unes línies vermelles i la defensa dels drets humans no es pot equiparar a qui vol abolir-los. Reivindique el dret de parlar de l’extrema dreta. De fet, jo ho faig. El tema és com se’n parla i quan. L’extrema dreta és molt hàbil amb la seua estratègia comunicativa i sap posar perfectament els marcs, els temes i ser la protagonista. La funció del periodista és no caure en aquests temes. I sobretot, no criminalitzar certs col·lectius i tenir cura en l’enfocament dels temes. No cal posar el micro a l’extrema dreta si et passes el dia criminalitzant els menors immigrants no acompanyats, les persones musulmanes, els gitanos, les feministes o els catalans. Tu pots estimular constantment els marcs de l’extrema dreta, ja vindrà després a recollir-ne els fruits.

Com ha evolucionat el perfil de l’extrema dreta? Després de la transició eren nostàlgics, però ara, per raons d’edat, no poden ser-ho.
—No hi ha un únic perfil. Sí que trobem que hi ha una normalització dels discursos i de la ideologia de l’extrema dreta. I això fa que hi haja més gent que tinga menys poder a l’hora de manifestar determinades actituds masclistes, racistes o homòfobes. I això ha fet que molta gent que no es considera d’extrema dreta adopte aquests discursos i acaben normalitzant-se. Aquest és l’èxit de l’extrema dreta. Haver conquerit el sentit comú de determinades persones. Persones que potser ni tan sols els voten, però que fan seu aquest relat, que es creuen que allò que és masclista i racista és rebel. L’extrema dreta fa més bullying que política. És a dir, els seus discursos contraris a determinats col·lectius estigmatitzadors no són mai cap amunt, mai no es dirigeixen contra el poder. Sempre van cap als col·lectius més vulnerables. Per tant, tota la pàtina de rebel·lia i irreverència és una mentida ridícula. Però, malauradament, molta gent ho assumeix.

Amb els anomenats cordons sanitaris n’hi ha prou per a frenar un partit com Vox? O hem buidat de sentit aquesta expressió?
—Si parlem de política institucional, més enllà de fer un cordó sanitari i no acceptar res que propose l’extrema dreta i aïllar-la constantment a les institucions, el cordó també implica fer polítiques valentes que desactiven els discursos de l’extrema dreta. Tu pots fer un discurs molt brillant en el pla retòric, però si les teues accions polítiques no neutralitzen la precarietat on l’extrema dreta se sent forta, no serveix de res. Ja pots dir missa. Si no dónes resposta als desnonaments, a la precarietat laboral, a la inseguretat o a la pobresa regales el terreny a l’extrema dreta perquè es presenten com a salvadors.

Els moviments antifeixistes i l’esquerra sempre s’han debatut entre l’ús o no de la violència per fer front a la ultradreta. És lícita contra l’extrema dreta?
—El debat de la violència no sols ha acompanyat l’antifeixisme, sinó qualsevol lluita política en el curs de la història. És innegable que en alguns casos, actuar davant una amenaça com la que significava l’extrema dreta en alguns moments determinats, s’ha combatut amb una violència que ha salvat vides i ha frenat l’extrema dreta. Ara, no es tracta de dir violència sí o violència no. És un debat fals que no ha d’existir perquè no és real. De fet, l’estat té l’exercici legítim de la violència i és un debat que sempre és sobre la taula. No es pot jutjar amb tanta banalitat. Òbviament, la violència per se no ha de ser un recurs per a assolir objectius polítics. Crec que estem d’acord que hi ha moltes altres vies abans que la violència per a solucionar conflictes. Ara, tu no guanyes un partit que és a les institucions a base de violència. Tu requereixes moltes complicitats i moltes estratègies, però davant d’una banda de skins que ve a cremar-te el local, com actues?

Dieu al llibre que la lluita contra l’extrema dreta ja no es pot limitar a contraprogramar els seus actes. Què ens resta?
—Crear poder popular. És una frase tòpica, però és real. Els moviments socials d’avui dia, tot i que no porten el nom antifeixista tatuat, fan un treball antifeixista imprescindible com ara aturar desnonaments, fer xarxes veïnals, lluitar contra la precarietat, independentment de si l’afectat és una família musulmana, espanyola o LGBT. El problema és que el neoliberalisme no dóna resposta als problemes de la gent, sinó que els eternitza. I d’això beu l’extrema dreta.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €