L’últim biberó de la lleva: “A disset anys ja era veterà de guerra”

La setmana passada Miquel Morera va fer cent tres anys, que aviat és dit. Té el cap clar i encara sap rescatar detalls precisos de la guerra del 36-39, que va viure a la primera línia del front. A només setze anys es va enrolar com a armer a la columna Macià-Companys i ja no en va tornar fins que no es va acabar la guerra. No s’emociona amb facilitat, tot i repassar moments cruents i sanguinolents, però sí que se li esqueixa la veu quan parla del moment que va saber que havien perdut la guerra: “Tots vam plorar; tots… Havíem fet tot el que podíem, però no vam aconseguir res.”

Malgrat que ja feia més d’un any que combatia quan la lleva del biberó va ser cridada a files, Morera ha dedicat tota la vida a reivindicar aquella generació, amb l’Agrupació Supervivents Lleva del Biberó. Dels que la conformaven, ell n’és l’últim supervivent. Ara la Generalitat li ha atorgat la Creu de Sant Jordi d’enguany. L’hem visitat al seu domicili de Sarrià, barri barceloní que el va veure néixer el 1920.

—De la vostra biografia, allò que impressiona més és que us incorporeu al front d’Aragó com a voluntari, no perquè us cridin a files.
—El meu pare era tinent mestre armer de la columna Macià-Companys. A la primera ratxa ja es va incorporar al front. I, és clar, jo em passava els dies sense anar a col·legi ni treballar perquè treballava al taller del pare aprenent l’ofici de metal·lista i mecànic. Al cap d’uns tres mesos, l’octubre del 1936, en un dels viatges que feia setmanalment a casa per venir a buscar recanvis, em va dir: “Escolta, vols venir d’ajudant meu?” “I tant, sí.” Això és el que jo esperava que em digués, però va trigar tres mesos a fer-ho.

—No teníeu por?
—Mira, això ja m’estranya que m’ho demaneu els periodistes. Però jo a setze anys tenia l’esperit de poder participar en una cosa en què considerava que havia de ser-hi, perquè era la meva terra, i per tant volia participar i fer alguna cosa per aquesta terra. Per això, de seguida li vaig dir que sí, al meu pare. L’octubre del 1936 vam anar amb camió cap a Alcanyís i ja em vaig quedar amb la columna.

—Un dels objectius de la columna Macià-Companys era de fer de contrapès de la CNT. Es va aconseguir?
—Sí, però sempre ens les teníem, eh? No hi va haver mai ni cap tret ni res pitjor, però encarats fusell amb fusell, més d’una vegada. Mira, nosaltres portàvem al braç brodat l’escut d’ERC, i ens deien que ens el traguéssim, que era una merda… Les brigades de la Macià-Companys no teníem gaire artilleria, perquè tot i que representava Catalunya i la Generalitat, no es va aconseguir que tinguéssim armament. L’armament que teníem eren unes espingardes llargues i fusells que s’havien utilitzat a la Revolució Russa. I quan se t’acabaven les peces de recanvi, anaven desapareixent. La CNT i la FAI s’ho van quedar tot.

—I no us en proporcionaven?
—No, si precisament ens van trepitjar tant com van poder. Per això que dic que vam començar a perdre la guerra quan la CNT-FAI es va fer la mestressa de tot Catalunya.

—Quina feina teníeu assignada al front?
—Reparava les armes, era mecànic d’armes. Anava per les trinxeres passant revista, perquè estigués tot a punt i en condicions. Com et deia, el que ens faltava més eren armes. Hi havia dos soldats. L’un tenia arma i l’altre no. Si queia aquell, agafava l’arma l’altre.

—Aleshores, havíeu d’anar pel camp de batalla i reaprofitar les armes de qui moria. Quins quadres devíeu presenciar…
—Era així. Podíem haver tingut molts més homes, però no podíem anar posant víctimes allà sense armes.

—Us va tocar disparar?
—Sí. Jo era destinat al front de Martín del Río, a Terol. Un dia vaig anar cap a les trinxeres per mirar com estaven totes les metralladores i els fusells metralladors. Passava revista amb el tinent de la posició, quan van començar a bombardejar amb canonades. Allò no era un tempteig, ja era un atac per prendre’ns la posició. Els feixistes pujaven en fila i el caporal de la metralladora va començar a disparar; els anava “netejant”, caient l’un al costat de l’altre. De sobte va parar i es va quedar bloquejat; com si no hi fos. Sense pensar-m’ho, li vaig pegar una trompada, el vaig treure del seient, va caure a terra i m’hi vaig posar jo. I mira, vaig anar escombrant… Tenia molt bona punteria.

—Us va traumatitzar el fet d’haver de matar?
—Matar no em va traumatitzar gens; gens. Si no hagués disparat, haurien arribat, haurien tirat unes bombes a dintre de la trinxera i ens haurien liquidat a tots, perquè quan entra una bomba dins una trinxera, no te’n salves pas. Després ja no hi vaig pensar més i el meu pare no va voler que es comentés res d’aquest incident, no volia que se’n parlés amb mi. Entre nosaltres tampoc no en parlàvem, d’això. Jo vaig fer el que havia de fer, per això en l’informe diari es deia que un nen de disset anys “ha salvat la posició de Miralbueno i tots els seus habitants”.

—Gairebé vàreu viure tota la guerra al front. Recordeu cap moment crític en què la vostra vida corregués perill?
—Sí. A mi un bombardeig em va colgar i hauria pogut morir sense tenir cap mena de ferida; d’allò més bèstia. Una matinada, al front de Benassal (Alt Maestrat), quan ja estàvem en retirada. Vaig sentir xiular una bomba. Ja feia més d’un any i mig que estava al front i, a disset anys i mig, ja era un veterà de guerra. Vaig tenir temps de baixar del llit, un llit d’aquests de ferro, i posar-me a sota. Pel so, sabia que havia de caure allà mateix, i va caure a la casa del costat. Una paret va caure a sobre del llit, em va aixafar la cara al somier i em vaig quedar sense poder respirar. Fins que els companys van venir, van fer palanca i vaig poder respirar.

—Avions italians o alemanys?
—Havien estat tres Stuka i era la primera vegada que actuaven com a bombarders. Eren uns bàrbars, anaven rapidíssims, s’encaraven tot inclinant-se sobre on volien que caigués la bomba, i quan eren a certa distància, s’aixecaven de cop i la bomba queia. I no fallaven. Em vaig enfilar a dalt de la runa de la casa del costat, i hi havia una dona amb un santcrist gros a sobre el pit. Plorava perquè tenia el marit i la nena, una nena petita, que eren al seu costat i havien mort. No volia que la traguéssim a ella abans, sense ells.

—Recordeu el moment en què es va considerar acabada la guerra?
—I tant, va ser una sorpresa. El dia 27 de març va arribar una comunicació de comandància dient-nos que havíem d’anar a Requena (Plana d’Utiel), que s’havia acabat la guerra. I que s’havia d’anar a lliurar l’armament a l’ajuntament.

—No us ho ensumàveu que perdríeu la guerra i que l’exèrcit republicà ja estava molt debilitat?
—Ni pensar-ho. Tots vam plorar; tots… Havíem fet tant com podíem, però no vam aconseguir res. Quan el meu pare va lliurar les armes, va demanar que fessin un salconduit per a cada un dels armers. Jo aleshores ja era tinent per mèrits de guerra. Vam trigar onze dies a arribar a Barcelona. Primer vam arribar amb tren a València, on vam saltar del tren perquè a València ja començaven a concentrar tots els presoners a la plaça de toros, al costat de l’estació. Quan vam arribar a Barcelona ja ens esperaven. Ens van delatar i a mig matí. En Quintela, que era el cap de la policia, ens va venir a agafar al meu pare i a mi. Em van portar al calabós de la comissaria i ens hi van tenir tres dies i tres nits, sense cap mena d’abric ni res, sense cadires i repenjats l’un amb l’altre.

—Us van torturar?
—Preguntes i més preguntes, però no volien saber res de durant la guerra, sinó d’abans. Que donéssim noms d’individus que havien participat en el moviment. D’allà ens van passar a la Model durant vuit mesos i mig. Allò era l’infern, perquè cada dia s’emportaven gent cap al Camp de la Bota. Després de vuit mesos ens van portar al camp de concentració, que era el purgatori. Però també se n’emportaven gent. A la nit arribava la Guàrdia Civil, portaven unes llistes i se’ls enduien. I allà el meu pare, tal com es fa a tots els exèrcits del món, com que era oficial, estava obligat a fer una via d’evasió. Nosaltres no podíem escapar-nos perquè estàvem massa marcats, massa assenyalats. El meu pare i jo ens cuidàvem de l’electricitat, de l’aigua i que funcionessin les coses, i quan arribaven nous presoners de França, els fèiem la fitxa. Coneixes La llista de Schindler?

—Sí.
—Hi ha una escena amb una tauleta, una cadira i amb els jueus que passaven per davant perquè els fessin la fitxa. Era això exactament. El meu pare era en una d’aquestes tauletes i jo fent de noi dels encàrrecs. Temps després, el meu pare va em va explicar que ell preparava punts d’evasió al camp, però que no em va poder dir res. “Mira, si tu ho haguessis sabut i t’haguessin interrogat, hauries cantat; era millor que no sabessis res, així no podies dir res”, em va dir. Sobretot es feia per les expedicions que venien de França. Tots eren els polítics que després van començar a tenir xarxes clandestines a la rereguarda.

—En una entrevista dèieu que teníeu l’esperança que allò que no vau arribar a aconseguir ho puguin aconseguir els nostres néts. Què voleu per a Catalunya?
—Home, sóc independentista. Fins al moll de l’os. I si he lluitat, ha estat per això. I si no ha sortit bé, doncs paciència, però almenys s’ha intentat i algú potser ho aconseguirà. L’octubre del 2017 no estava ben preparat, estava embastat. No estava a punt. I jo dic: què se n’ha fet dels republicans de la part d’Espanya? Què se n’ha fet? Ja no n’hi ha? Perquè, escolta, abans hi havia molts republicans a totes les províncies. Ara no n’hi ha cap, només som aquí a Catalunya. Bé, i al País Basc.