Miquel Iceta i la sang

Miquel Iceta va ser dels qui, amb el permís del president Puigdemont, va intentar de convèncer Mariano Rajoy, i més homes de Madrid, de no tirar endavant el 155, ni la repressió posterior, segons que apareix al llibre M’explico (la Campana) del president català. Era la garantia que volia el president per a no declarar la DUI: que ningú no sofrís repressió. Sense 155, sense repressió, ell convocaria eleccions en lloc de fer la DUI. Però Miquel Iceta no se’n va sortir (tampoc Urkullu, Montilla o Cuatrecasas). A Madrid aplicarien el 155, fes què fes en Puigdemont que, tant per tant, va declarar la DUI. “El president sentirà les lamentacions de Miquel Iceta en la intimitat, al seu despatx. El líder dels socialistes catalans tampoc no se n’ha sortit d’aconseguir garanties per aturar el 155 i contrarestar la pressió interna. La conversa, l’última cara a cara, és intensa i li demana que no portin més enllà el desafiament.” (Tota la Veritat, 221)

Miquel Iceta és dels qui et vol guanyar fent que tu et rendeixis, i així ell no s’hagi d’embrutar les mans. No portis més enllà el teu desafiament, que m’hauré d’embrutar les mans. La vida és bella, els catalans són espanyols i l’estat és una democràcia. Ja podem anar a ballar. Però finalment les coses no són així. L’estat acaba reprimint i no podem anar a ballar del tot.

Què fa aleshores Miquel Iceta? Acceptar-ho. No caldria sinó. Per això Miquel Iceta és dels qui va demanar respecte sobre la sentència d’anys de presó als presoners polítics. A la repressió espanyola, respecte. Això sí, des del minut u va treballar pels indults. I per netejar la sang del repressor: “Miquel Iceta elogia que la sentència del procés permeti alliberar aviat els presos condemnats.”

Miquel Iceta sempre fa la mateixa jugada: et vol allà a terra, per voluntat pròpia, i estalviar-se la mala imatge del peu al coll. En cas que no se’n surti, i faci falta repressió, ja li va bé. Immediatament després es posa a la feina de netejar la imatge dels carcellers. Miquel Iceta s’estima més que la gent tingui la por dins el cos que no pas els grillons als turmells. La por no es veu. Els grillons, sí. I el resultat és el mateix: catalans dins Espanya.

Aquesta mateixa jugada, l’hem vist aquesta setmana. El senyor Miquel Iceta acaba de demanar a Carles Puigdemont que es lliuri a la justícia espanyola. Que un cop dins la presó “ja es trobaran solucions felices”, que molts han interpretat com la promesa d’un indult. La solució és sobretot feliç per a Miquel Iceta. Si Puigdemont es manté a Europa, obliga l’estat a quedar malament, com a repressor. A tramitar euroordres. A fer arrestos a Itàlia il·legals i de males maneres. A no deixar entrar eurodiputats com Puigdemont a l’estat, quan poden anar per tot Europa. Si Puigdemont es lliura, tot això que s’estalvia. I l’inhabilitarà, com la resta de polítics catalans. Un rival menys.

En resum: Miquel Iceta et vol dins Espanya i, a la vegada, vol estalviar-se la sang. Si s’ha de fer, s’ha de fer, deixem-ho clar, però s’estimaria més que fossis tu que, tot solet, et lliuressis. Després, si de cas, ja et perdonarà. I mostrarà, al món, la seva benvolença, mentre esborra la sang que li pugui haver tacat la camisa.