Els diaris VilaWeb, Berria i Sermos Galiza publicarem aquests estiu nou narracions d’autors dels països respectius en totes tres llengües. Hi escriuran les gallegues Eli Rios, Maria Reimondez i Susana Sánchez Arins; els bascs Iban Zaldua, Katika Agirre i Harkaitz Cano; i els catalans Tina Vallès, Sebastià Bennasar i Núria Cadenes. Cada diumenge tots tres diaris publicarem una de les narracions en la llengua en què s’editen i més tard es podrà accedir a totes nou en la versió original.

 

Puc baixar la brossa jo?, en aquella hora de calor de forn que t’ho penses dues vegades abans de sortir, però és que és plena de caps i espines de peix i closques d’escopinyes del dinar i urgeix baixar-la al contenidor. La lligues i la penges del pom de la porta, i mentre et calces per baixar ella et demana si hi pot anar amb aquella il·lusió de sortir ni que sigui dos minuts sola al carrer, perquè es fa gran i esgarrapa temps d’autonomia com sigui. No t’ho penses gaire i li dius que sí confiant que son pare no et senti des del menjador. Li recites un munt d’instruccions mentre es tanca la porta de l’ascensor i desapareix la seva cara de felicitat pel pessic de llibertat que assaborirà durant una estona curta. Viure al centre d’una ciutat gran fa que els fills siguin autònoms només de portes endins. 

Li has donat les claus i t’has assegut a esperar-la al tamboret de la cuina; mare asseguda comptant minuts amb els dits, podria ser el títol del quadre. Entre el que triga l’ascensor i que el contenidor és al xamfrà mateix, creus que seran cinc minuts mal comptats. Al quadre també hi ha un ventilador engegat. Tanques els ulls i sents el ventet calent que et belluga una mica els rínxols, i penses en els seus, de cabells, segur que decideix pujar per les escales i arriba a casa amb els del serrell xops de suor i enganxats al front. Sents, no, no el sents, l’escoltes atentament, el soroll de l’ascensor que baixa amb ta filla i les restes de peix cap al carrer. Tens la temptació de mirar per la pantalleta de l’intèrfon, però decideixes respectar-li aquell moment. 

Els cinc minuts han passat, calcules que la porta s’obrirà en qualsevol moment i lluites per no posar-te nerviosa, tantes notícies al diari de desgràcies que passen en lapses tan breus. Sis minuts i t’aixeques i vas cap al rebedor. Mires al carrer per la pantalleta i no veus res, deu ser a l’ascensor, pujant. Seu i calma’t, que no et vegi expectant, demostra-li que hi confies, perquè hi confies, perquè de qui no et refies és del carrer. Surts un moment al balcó i mires els contenidors, el de l’orgànica ha quedat mig obert i hi veus la vostra bossa. Ara s’obrirà la porta, ara. I no s’obre, que l’obres tu i veus el llum del botó de l’ascensor encès, que vol dir que està funcionant, que ta filla puja amb la missió acomplerta. Tanques corrents i seus al tamboret. Que obri ella la porta és important per als seus nou anys amb ganes de créixer. Això sí, escoltes molt atentament el soroll de l’ascensor, l’escoltes i no el sents. No el sents?, doncs llavors ara ve el so de les claus que repiquen i una que s’introdueix al pany i obre i ja la tens aquí, no ha sigut tant, se n’ha sortit, i a partir d’ara voldrà baixar ella la brossa i tu cada cop patiràs menys. 

El so de les claus no arriba, però. Hi ha silenci rere la porta, tant de silenci que quan l’obres et venta un calbot de calor a la cara. L’ascensor està aturat però el botó continua encès i ja saps què vol dir això, ja ho saps i ara trencaries el silenci per cridar el seu nom amb un crit de lleona però et controles perquè si ella no crida, tu tampoc. Baixes les escales en sabatilles, el retaló no et permet córrer més. Entre el segon pis i el primer, hi ha l’ascensor aturat. T’estranya que ella no digui res. Pensaves que en una situació així hauria cridat mama a pulmons plens de seguida i en canvi calla. I si no hi és? Però la bossa és al contenidor, saps del cert que ha sortit. Potser és a baix, al vestíbul, esperant l’ascensor tan tranquil·la. Baixes descalça, amb les sabatilles a la mà. Vestíbul buit. Tornes al tram d’escala entre el primer pis i el segon. Dius el seu nom fluixet per no alarmar-la i no respon ningú. 

Anna? Anna! 

Mama?

Estàs bé?

Mama, s’ha aturat l’ascensor.

Ja ho veig. Prem el botó d’alarma, jo ara truco al tècnic.

Vindran els bombers, mama?

No ho sé, tu prem el botó.

Ja ho he fet.

Estàs bé?

Sí, només que fa calor, aquí dins.

Per què no em cridaves?

Ho he fet tot bé. És l’ascensor, que s’ha aturat.

És clar que ho has fet tot bé. Ha sigut mala sort. Seu i estigues tranquil·la, de seguida sortiràs d’aquí.

Pensava que es tornaria a engegar sol, no et volia espantar; no t’espantis, mama.

No t’espantes perquè ella ha crescut dins de l’ascensor i et parla amb una veu calmosa i madura. Sents que juga amb les claus i et reprimeixes de dir-li que vigili que no li caiguin pel forat com aquella vegada. I truques al tècnic. Son pare segueix al menjador, s’ha adormit i saps que les becaines d’havent dinat li duren màxim vint minuts. Li vols estalviar l’ensurt, et dius, però el que vols és no haver de sentir-li dir que t’has equivocat, que l’Anna no havia d’haver baixat al carrer tota sola. Però és que havent dinat està neguitosa, l’hora de calma que son pare i tu necessiteu ella no aconsegueix respectar-la i cada dia li heu de buscar alguna cosa a fer perquè ara l’un i ara l’altre pugueu permetre-us una becaina al sofà. Mentre el teu home dorm confiant en tu, ta filla és allà dins inventant-se un joc amb les claus de casa, per fi capaç de distreure’s sola. El tècnic arriba que la nena ja cantusseja. De tant en tant li dius alguna cosa, ja vénen, ara arriben, falta poc, coses així, més per calmar-te tu, perquè ella no sembla, pel to de veu amb què et contesta, que s’estigui esverant.

El tècnic et tranquil·litza. Baixa al soterrani, diu que engegarà l’ascensor en mode de prova perquè la nena pugui sortir i després ja mirarà què ha passat. Seran cinc minuts, mama, et diu. Mama, t’ha dit. Ho deus dur escrit al front, ara mateix no ets res més que una mare que espera, se t’ha esborrat tot el que ets i si ho perds però ta filla surt sencera d’aquest ventre, haurà valgut la pena, així de desesperada estàs, i per sort l’ascensor s’engega quan tu ja et plantejaves fer una llista mental de tot el que sacrificaries per ella.

Mama, es mou!

Sí, reina, tranquil·la, ja s’acaba.

Han vingut els bombers?

No, el tècnic. 

I el papa?

Dorm encara.

La nena surt, tu l’abraces fort i ella en té prou de tocar-te una mica. Dónes les gràcies al tècnic un munt de vegades. Pugeu cap a casa ella fent salts i tu encara amb les sabatilles a la mà. 

Obro jo, obro jo!

Treu les claus cantussejant i son pare tot just obre els ulls des del sofà quan entreu.

On éreu?

L’Anna es fa gran:

Hem anat a baixar la brossa, que feia pudor. Oi, mama?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb