La consellera Meritxell Borràs va passar trenta-dos dies empresonada. Durant aquelles setmanes tancada a Alcalá-Meco es va dedicar a escriure en un dietari vivències, reflexions, idees… En cap moment no li va passar pel cap que allò s’acabaria publicant. Ho feia per desfogar els seus pensaments i no atabalar amb les seves dèries la companya de cel·la, Dolors Bassa. Ara ha decidit de publicar aquell diari, sota el títol: ‘Trenta-quatre dies de presó i un de primavera. Diari de presó’ editat per Símbol Editors. Hi ha afegit tres dies: el del viatge a Brussel·les, el dia de la compareixença a l’Audiència espanyola i el del seu casament, l’endemà del dia que els seus companys van tornar a entrar a la presó. Jornades molt complicats per a la consellera.

En aquesta entrevista, Borràs se sincera. S’obre de mica en mica i explica què va viure. Malgrat que en la foto somriu, durant l’entrevista hi ha  diversos moments que ha de parar perquè els ulls se li  neguen i les paraules no li surten. S’emociona parlant de la relació que ha creat amb Dolors Bassa, de tot allò que ha après dins la presó i de la manera com s’ha reforçat la relació amb els seus fills. Expressa el seu vessant més humà. S’ho ha pensat molt. Li feia por exposar-se massa, però finalment ha decidit d’explicar-se i que se sàpiga que els polítics també són persones. ‘Que coneguin el meu patiment, el nostre patiment. Perquè allò que per a mi van ser uns dies, per als meus companys són molts mesos’, diu Meritxell Borràs.

Al llibre parleu dels trenta-dos dies que vàreu ser a la presó, però comenceu parlant de Brussel·les. Dies de dubtes, incerteses… dies complicats?
—Sí, dies difícils, en què la gent del govern vam haver de decidir si ens presentàvem o no davant els tribunals espanyols.

Preneu la decisió d’anar a Madrid a l’últim moment, però llavors hi ha una situació complicada en un avió….
—Sí, no puc agafar l’avió perquè hi ha una errada en el bitllet. És una situació que avui sembla anecdòtica, però en aquell moment va ser dura. Aquest fet inesperat em fa tornar a dubtar i la situació encara es torna més complexa. Però, finalment, pujo a un avió cap a Madrid.

 —No us preguntem més sobre el que va passar en aquestes  hores de dubtes a Brussel·les perquè els lectors de VilaWeb poden descobrir tots els detalls en aquest avançament editorial. On expliqueu entre altres coses, les converses per decidir-vos amb Carles Puigdemont o Lluís Corominas. Posteriorment, decidiu  anar a Madrid i declarar davant l’Audiència espanyola.
 —Sí, decideixo anar a l’Audiència espanyola. Em presento convençuda que no he fet res que es mereixi la presó. Però de tota manera, quan parlo amb l’advocat, em diu que no es tracta d’una qüestió simplement judicial i que, per tant, no pot mesurar-ho com ho faria amb altres casos. La possibilitat d’anar a la presó hi era, i finalment es compleix.  I per tant, arriba d’una manera molt dura. Ens colpeja a nosaltres individualment, però també d’una manera molt pròxima a bona part de la gent del país.

Hi havia el cas del Jordi Cuixart i Jordi Sànchez…
—Com et comentava si que ho sabíem. Aquells dies circulen dues teories. Una que diu que potser els consellers més significats els ficaran a la presó, però que els que no ho són tant, no hi entraran. Asseguren que prendran aquesta decisió amb la intenció que tothom torni. Per això en aquest cas es deia que sí que hi hauria una pressió molt forta per a aquells que no haguessin tornat de Brussel·les. Però a la vegada circulava una altra teoria: era aquella que deia que el que ens passés a nosaltres havia de ser exemplificador i, per tant, aniríem tots a la presó.

La primera nit de presó ja escriviu que és una sort tenir Dolors Bassa al vostre costat. Malgrat que confesseu que durant els mesos de govern no havíeu tingut gaire relació i fins i tot us miràveu amb una certa desconfiança…
—Sí, la primera nit ho veig clar. Veig que és una persona amb qui m’entendré. És això del sisè sentit, que de seguida veus si hi ha entesa o no. De seguida vaig veure que era una persona molt planera, molt oberta, molt del meu tarannà. Va ser una gran sort coincidir amb ella.

Què significa la Dolors?
—Mmm…. La Dolors és una amiga [se li esqueixa la veu]. Una amiga feta en unes circumstàncies molt difícils. Segurament, si no haguéssim patit la presó juntes, ella i jo no hauríem estat amigues. Nosaltres no  ens hauríem donat aquesta oportunitat. Era companya del govern però poca cosa més. Ara amb la Dolors hem travat una amistat, que sé que per part seva és igual de ferma. Ara em fa patir el seu empresonament i la situació difícil que viu.

En el llibre dieu: ‘Espartanes i amigues per sempre!’
—Vam decidir en tot moment ser espartanes, no ens volíem deixar endur per la dinàmica d’allà dins. A la presó, si més no nosaltres en aquells moments, no hi teníem res a fer, no podíem fer activitats. I potser a nosaltres ens va agafar fins i tot massa fort la voluntat de fer coses. Però penseu que veníem de la voràgine del govern… I en aquest context ens proposem de ser dures amb nosaltres mateixes. Fem coses com ara decidir que no malgastarem diners a la botigueta de la presó o que farem servir el temps per a fer coses positives i no vagar per allà dins. Crec que aquesta actitud, d’espartanes, ens va anar bé a totes dues.

Precisament, Dolors Bassa és un pilar fonamental en un dels pitjors moments que teniu a la presó. Quan caieu per les escales i us feu un esquinç….
—Quan em faig l’esquinç passo moments complicats que sort que hi ha la Dolors. Físicament, tenia moltes dificultats. Ella m’ajudava en la mobilitat i la logística, però sobretot moralment.

Aquest esquinç no us va afectar sols físicament sinó també mentalment.
—Físicament m’ho complica, però m’afecta sobretot mentalment. Allà dins estava molt obsessionada amb l’esport. Perquè m’anava molt bé. Sóc una persona ansiosa i, en una situació complicada com aquella, m’anava molt bé alliberar tensions fent exercici. I tot d’una em trobo que he d’anar uns quants dies amb cadira de rodes, que no puc posar el peu a terra…Al final vaig acabar fent exercici malgrat que tenia el peu malament. Però els primers dies em sentia atrapada, no pas dins de la presó sinó dins del meu propi cos. Això va ser dur…

Hi ha un moment al llibre que dieu que els consellers i les conselleres a la presó heu actuat de manera diferent… Què voleu dir?
—Els homes i les dones hem actuat d’una manera diferent. La Dolors i jo vam fer un text conjunt que es va llegir a la manifestació de Marina i els homes van fer cadascú el seu. No té més, però és així. I quan la Dolors i jo sortim de la presó, la imatge que es veu és la de dues amigues que s’abracen. La nostra complicitat es veu, es nota. En canvi, els homes van sortir d’una manera més institucional, més mudats, més de consellers. Va ser diferent…

Un altre aspecte que es veu sovint al dietari és que als mitjans no es va parlar gaire d’Alcalá-Meco. Això us feia mal?
—Sí, és allò del sostre de vidre, que ho hem llegit, ho hem estudiat i en som conscients… Però, de sobte, quan passa, és tan dolorós… Crec que en algunes ocasions, voluntàriament, per part dels mitjans públics espanyols, perquè la presó d’Estremera des d’un punt de vista de les infrastructures, és molt nova i per tant cal lluir-la i dir que les presons són molt modernes. La nostra tenia una altra realitat. Un entorn molt més florit, però les cel·les eren bastant antigues, eren molt petites. No s’havien posat al dia. També la Dolors, que és més militant que jo, em fa adonar que es parla menys de nosaltres. I és que, majoritàriament, i segurament sense mala intenció i sense adonar-se’n, sempre es parlava dels consellers, d’Estremera i de Soto del Real. La Dolors i jo era com si no hi fóssim. Les meves germanes em deien que es pensaven que no parlaven de nosaltres perquè no érem conselleres destacades del govern, però ara que hi ha la presidenta del parlament, la Carme Forcadell, passa igual.

Us ho anava a demanar: ara continua passant o ha canviat?
—Un punt sí que ha canviat. I és que això la Dolors ho va fer molt bé quan va sortir, sempre va voler que constés Alcalá-Meco. Honradament, potser no hi ha cap mala intenció en el fet que no s’anomeni les dones empresonades, però potser això encara és més greu, perquè vol dir que ni hi pensen, que ho tenim molt interioritzat. Segurament si demanéssim a la Dolors si ha canviat la situació em diria que molts dies no ha estat així.

Al llibre hi ha una mena d’epíleg. És el dia que us caseu amb en Pere-Carles, el 24 de març d’enguany. Just l’endemà del dia que els vostres companys tornen a entrar a la presó…
—Això va ser molt complicat. Precisament, vam decidir fer-ho aquell dia perquè volíem que fos lluny del judici, que fos un oasi de felicitat entremig de tot allò que vivíem. També ens ho mereixíem. Sabíem que encara hi hauria gent a la presó, i famílies patint, però ens va semblar que ho podíem fer. Però, és clar, quan uns consellers determinats reben la citació per a anar a Madrid, i només són uns de concrets, ens origina molt malestar. I quan el dia 23 es presenten i els empresonen a tots… Va ser molt dur per a tothom, per a nosaltres també. Vam estar a punt de suspendre el casament, de suspendre-ho tot… Com ho fèiem?

Però no ho vau suspendre perquè ells us ho van demanar…
—Em constava la seva generositat, però aquell dia me la van demostrar una vegada més. Quan rep la citació en Jordi Turull m’escriu i em diu que passi el que passi que em casi, que sigui feliç i que faci un brindis per ell. Hòstia!, quan vaig rebre aquest whatsapp… Li vaig dir que ell hi seria, però ell ja no les tenia totes. També el 23, el mateix dia, vaig parlar amb en Jordi Turull, en Josep Rull i la Dolors Bassa, just quan van sortir a dinar després d’haver fet la compareixença. Tots tres em van dir igual: que em casés. I la Dolors, d’una manera molt generosa, em va dir que estava molt contenta que jo hagués pogut tenir aquest regal.

Suposo que és molt complicat que ells siguin a dins i vós fora…
—Molt….

Com ho viviu?
—Malament, es viu malament. Això ho pot entendre tothom que ha passat una situació dura amb conseqüències diferents per a uns que per a uns altres. Ho vius malament. Però la pitjor part la tenen ells. Que jo no ho visqui bé, no vol dir que no sigui molt conscient que la pitjor part se l’enduen els que són a la presó.

I sentiu menys suport pel fet de ser a fora? Continuen essent una represaliada.
—No. No em puc queixar de falta de suport per part de ningú. Ara mateix, hem entrat en aquest bar i la propietària s’ha aixecat, ha vingut a fer-me dos petons i m’ha abraçat. Sento molt suport per part de la gent. Què més vull?

Tornem a la presó. Al diari expliqueu les rutines de la presó. Que n’és, de desconeguda, la presó…
—Quan sóc dins, a mi això em fa sentir malament. Jo he estat diputada durant molts anys i, malgrat que he anat a visitar gent a la presó, no me n’he preocupat mai. Ostres!, quan hi sóc i veig les condicions en què estan, penso que me n’hauria d’haver preocupat una mica més. Hi ha tantes coses a millorar, a fer diferent. En parlem molt amb la Dolors i fem els nostres debats. I ho manifesto a la gent que em ve a veure…

Què n’heu après de la presó?
—De totes les situacions se n’aprèn. I d’una vivència difícil se n’aprèn molt. D’entrada he après que ens hem de preocupar molt més de les presons. Ens hem de preocupar de donar opcions a la gent que és allà dins perquè tinguin vies reals de reinserció. Cal trobar vies perquè la gent tingui una opció vital basada en la seva llibertat. Perquè és una millora per a ells, però també per la societat.

I personalment?
—El que més he après és a valorar la gent que estimes i les petites coses. Ja ho feia, però ara molt més. Des de coses tan petites com poder fer una copa de vi amb les persones que estimes. Allà no tens vi, no pots triar el menú…O quan vols parlar amb algú, no pots agafar el telèfon i trucar. No tens la proximitat de la gent que estimes. Positivament, m’ha canviat la relació amb els meus fills [S’emociona, parem]


—Jo tenia una relació molt positiva amb els meus fills, però ara tots valorem molt més la nostra relació i els nostres moments junts.

De seguida, les preses d’Alcalá-Meco us fan saber que d’ençà que hi sou les coses han anat a millor…
—Sí, ens ho diuen i ens sorprèn. Primera, perquè creiem que encara hi ha moltes coses a millorar. Però, per una altra banda, perquè és fort que la seva situació hagi millorat per la nostra presència. No pot ser que canviïn les coses perquè hi som nosaltres. Les condicions de la presó sempre haurien de ser les adequades, les correctes.

N’hi ha exemples. El més evident, la calefacció…
—Les preses sempre ens van dir que de normal la calefacció no s’engegava fins al desembre. Enguany, amb la nostra presència, va ser abans. També hi va haver un altre canvi: arran d’una visita del metge Jaume Padrós, la calefacció va començar a encendre’s també al matí, fins llavors era tancada.

Precisament, en aquesta visita de Jaume Padrós passa un fet curiós. Ell ni us mira el peu, sembla que estava preocupat per la medicació que us donaven… Us medicaven massa?
—Jo no sóc metge i, per tant, no sé si ens medicaven massa o no. Però sí que sé que quan ve en Jaume Padrós em disminueix les dosis. Prèviament, jo ja me l’havia disminuït. Tenia la sensació que anava una mica com emborratxada.

Una cosa emocionant és l’aparició de les cartes. Comencen essent 10 i acaben essent 100, 200, 300…
—Vam arribar a rebre 400 cartes en un sol dia. Era una cosa fantàstica. Com diu el Josep Rull: ens acaronava l’ànima. Era la demostració d’allò que se’ns havia dit tantes vegades: no estàvem sols. A través de les cartes veiem la proximitat de la gent, de persones que et coneixen però també de persones que no. La resposta de la gent amb les cartes va ser una cosa molt maca. De fet érem l’enveja de totes les preses, perquè moltes no tenien cap comunicació exterior.

Encara que també expliqueu que us crea una mica d’angoixa el fet de no poder-les respondre totes.
—Sí, la meva voluntat era respondre-les totes, però no podia fer-ho. Al final vaig decidir que només respondria les que coneixia, però continuava essent impossible. Vaig idear un sistema perquè la gent sabés que havia rebut la carta, que n’estava al cas, i que m’havia agradat molt el que dèiem o que els responia allò altre. Per mi era molt important que sabessin que ens arribava i que ens ajudava.

Els vostres familiars van idear un sistema perquè en reconeguéssiu les cartes ràpidament.
—Efectivament. Va ser una metodologia pensada per la meva mare. A mi em va anar molt bé perquè només de veure les cartes sabia que n’hi havia alguna dels meus, de la mare, de la germana, dels meus fills… Dels que més estimo.

Com ho van viure ells?
—Són els que s’ho passen pitjor. No tan sols en el meu cas, sinó tots. De fet, quan he sortit de la presó i he anat a veure en Jordi Turull, en Josep Rull o la Dolors, he pogut entendre què sentien ells. Entrar a la presó a veure una persona que estimes és molt complicat. I més a Madrid, que és viatjar tot el dia per 40 minuts darrere un vidre. El més dur és anar-te’n deixant-los a dins. És molt fort. Ara sé com patien els altres, els que m’estimen. No és un patiment qualsevol. Jo, amb tots els meus companys de govern, m’agradaria poder-m’hi comunicar, explicar-los coses. Ara no ho pots fer, més enllà d’una carta que quan els arriba potser tot allò ja ha passat a la història.

Dins la presó vau prendre una decisió important. Vau decidir de no presentar-vos a les eleccions. Com va anar?
—Problemes que fora no tindrien importància, dins de la presó, com que estàs tan limitat, es fan molt grossos. Veus una notícia que et sembla un error i et preguntes què pots fer… De cop, veus que no pots fer res. No pots trucar i que t’informi. No pots tenir informació de primera mà. En aquest context, prendre la decisió de si anava a les llistes o no va ser difícil. Prèviament a tot això, havia decidit que no em presentava, però després de tot, no ho tenia clar. Ho vaig reconsiderar tot. Però no tenia tota la informació, no podia parlar i debatré sobre això.

Us sorprèn i us dol quan de cop veieu pels mitjans que sou l’única consellera que no es presenta…
—Quan prenc la decisió de no anar-hi, la informació que tenia era que Quim Forn tampoc no anava a les llistes. M’havien dit que havia pres la mateixa decisió que jo i, per tant, érem dos. Al final només era jo. I això, que de normal potser no tindria importància, a dins la presó se’m va fer gros. Em va costar de pair.

Al dietari dieu que no enteneu per què no es va fer la llista unitària. La defensàveu?
—Sí, crec que la llista unitària dóna força en molts sentits, tant electoral com de projecte. I no acabava d’entendre la decisió de no fer-la. Això també se’m va fer gros. Però com és possible que ens presentéssim junts en les anteriors i que ara, amb les dificultats que teníem, decidíssim d’anar separats? Només em preguntava: qui ho havia decidit?, per què? No ho vaig entendre ni compartir. Ara continuo sense entendre-ho ni compartir-ho. Però hi ha decisions a la vida que no les prens tu, les prenen altres.

El 4 de desembre tot fa un tomb i us alliberen, però no teniu la felicitat completa perquè hi ha companys que resten a dins…
—És clar, et poses en la pell dels altres i deu ser horrorós. Ha de ser terrible saber que tu no pots sortir, que t’has de quedar. I, evidentment, és terrible que et passi això, però a nosaltres també ens afecta. A la vegada tens una alegria immensa de sortir. Una cosa no priva l’altra. Sóc feliç de saber que em retrobaré amb la meva família, que podré tenir una vida normalitzada. És clar que n’estic, de contenta, no seria humà no estar-ho. Però, és clar, és xocant…

Sabeu el vostre alliberament mirant La Sexta. És normal?
—No és normal, però s’ha normalitzat allò que no hauria de passar. Que és que tu t’assabentis d’aquestes coses perquè s’ha filtrat a la premsa, no perquè reps la informació per la via que toca. Aquell dia ens asseiem a mirar la tele perquè ja intuïm que pot passar, perquè sempre ha passat així.

Per què decidiu de fer aquest dietari?
—Per mi, per escriure. Jo no sóc una persona que escrigui cada dia. En el meu cas, l’escric bàsicament per dues coses. Perquè a mi em va bé, perquè m’ajuda amb aquesta necessitat que tinc d’explicar les coses. No puc trucar a ma germana i explicar què em passa pel cap, de manera que ho escric. Només puc inflar el cap a la Dolors i ja ens ho hem dit tot. Suposo que el diari és com una teràpia. Però, per una altra banda, penso que el testimoni de com visc la presó serà interessant per a mi d’aquí a uns anys, i que els meus fills i els meus néts podran llegir aquest diari. Cal ser conscient que quan vaig començar no sabíem si això serien trenta-dos dies o molt més. I, per tant, penso que he de recollir aquest testimoni, però pensant en mi.

Llavors, per què ho publiqueu?
—Perquè d’una manera informal comento a en Jaume Ciurana, que és un gran amic i que té una editorial, que he fet un diari. I em demana si és publicable. Li dic que no ho sé, perquè el vaig escriure per mi. Però l’hi ensenyo i em diu que sí. Malgrat que en tinc molts dubtes, perquè és molt sincer, és la part humana i personal, finalment ho tiro endavant. La veritat és que em fa una certa angúnia exposar-me públicament. Però al final acabo decidint que potser és bo que la gent sàpiga que, més enllà de polítics, som persones. Que sàpiguen el meu patiment, el nostre patiment. Perquè allò que per mi van ser uns dies, per a companys meus són molts mesos.

D’aquí a poc farà un any d’aquella tardor convulsa. Quan mireu enrere què penseu?
—Crec que ens cal un cert temps per a valorar-ho i tenir prou perspectiva. Però cal mirar endavant i caminar…

I quan mireu endavant que veieu?
—Trobo molta gent que humanament ha estat al nostre cantó i que té ganes de fer coses positives. Vivim en un país que val la pena i hem de continuar treballant.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb