No entenc de cap manera què fan els partits polítics amb el mandat de l’1 d’octubre. És evident que hi ha actituds i objectius diferents a Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i CUP. També és diferent l’impacte de la repressió en cadascun d’ells. Però precisament per això els entenc encara menys. No em puc creure que ningú es pensi que fent bondat les coses aniran millor i algú podrà respirar. Sembla mentida que tants anys d’història explicada i escrita no serveixin de res en un moment així. I sembla encara més mentida que s’arribés a la tardor del 2017 amb la voluntat d’exercir l’autodeterminació i fer la independència amb tan poca preparació ‘espiritual’ o ‘psicològica’ de les persones que voluntàriament (i això cal recordar-ho) s’hi havien posat al davant.

Com deia, tot això em costa molt d’entendre. Si la repressió és un fre cap a la llibertat, ja ens podem oblidar de la independència, de la República i, fins i tot, de les engrunes de l’autogovern. I si no entenc que això passi en l’àmbit d’alguns partits (Esquerra i algun sector de Junts per Catalunya) que són al parlament i que voluntàriament s’han presentat a unes eleccions imposades amb programes que defensaven la República, encara entenc menys l’actitud de les organitzacions de la societat civil.

Parlem clar. Òmnium no es va crear per fer la independència. Era una entitat que treballava per la normalització lingüística, cultural i per ‘fer país’ en el sentit patriòtic de l’expressió. Després d’uns anys llargs d’antigor estètica i mental, un equip de gent va renovar l’entitat amb l’entrada de Jordi Porta. Aquella etapa de renovació de l’entitat va coincidir amb el debat de l’estatut d’autonomia, el tripartit i els fracassos de tot plegat. L’any de la sentència del Tribunal Constitucional, el 2010, va coincidir amb una nova renovació a Òmnium que posava Muriel Casals al capdavant. I després d’haver organitzat la multitudinària manifestació del 10 de juliol, l’entitat va fer una evolució política decidida cap a l’independentisme que va culminar la tardor del 2012 amb un acte declaratiu a Santa Coloma de Gramenet. Concretament, pocs mesos després de l’assemblea constituent de l’ANC al palau Sant Jordi.

A partir d’aquell moment, amb l’organització de les espectaculars manifestacions dels Onze de Setembre, els concerts per la llibertat i milers de convocatòries, actes i accions a tot el Principat, les dues entitats foren les promotores del moviment independentista que exigia als presidents que posessin urnes, que fessin preguntes clares, que fessin llistes conjuntes o que complissin els compromisos electorals. Si bé Òmnium no s’havia creat el 1961 per fer la independència, l’Assemblea sí que era un instrument pensat i fet per aquest objectiu polític. De fet, l’ANC té aquest compromís de dissoldre’s l’endemà de la independència que el feia tan útil en el compromís d’unitat de gent d’orígens, idees i mentalitats diverses.

Puc entendre –encara que em costa molt– que el sentit històric d’Òmnium el porti a un cert conservadorisme davant les amenaces de l’estat espanyol. Em sap greu si el creixement fins a cent mil socis tenia un sentit d’enfortir l’entitat per a fer més forta la defensa de la independència. Perquè de moment, sembla que xutem la pilota endavant esperant un moment millor per a plantar-nos. No puc entendre de cap manera que l’ANC faci el ronso. I si es posa en risc l’entitat, no passa res de res. L’endemà se’n crea una de nova. I no parlo de molta gent de base que està disposada a tot per defensar allò que havíem guanyat l’octubre.

Els dos presidents de l’ANC i Òmnium van ser empresonats a mitjan octubre. Abans de la declaració d’independència al parlament. Van ser els primers. Era un missatge ben clar de l’estratègia que l’estat espanyol havia posat en marxa el 20 de setembre en el primer intent de cop d’estat (executat finalment el vespre del 27 d’octubre). Tenint en compte el carisma de tots dos presidents, Cuixart i Sànchez, per a cada organització era lògic que tingués un impacte emocional fort. Però d’allò fa cinc mesos avui i el més calent és a l’aigüera d’aquestes dues organitzacions. No pot ser que les hagin fet recular fins al punt que ara es dediquin gairebé exclusivament a activitats de defensa i antirepressió. I encara és menys acceptable que ara es dediquin a batalletes internes pel control de l’hortet.

Semblem aquells equips que juguen contra el Barça i que es passen el partit més pendents de no rebre cap gol que no pas d’atacar. I ja sabem què passa quan et tanques al darrere, que acabes amb un bon sac de gols. Ahir, la Guàrdia Civil entrava amb total impunitat al Palau de la Generalitat i a la seu d’Òmnium. Una vegada més. I ja he perdut el compte de les vegades que els hem deixat entrar a la cuina i han obert la nevera. Si aquestes entitats no recuperen la iniciativa, tan sols queda una opció: crear nous referents, aprofitar els que ja s’han començat a organitzar –penso en els CDR, evidentment– i deixar d’esperar el dia que torni a sortir el sol per tornar a caminar. Cal recuperar la iniciativa, alçar un mur contra el feixisme i tornar a somriure. Aquesta vegada amb menys lliris i més determinació.

Per cert, sempre havia sentit que les revolucions es feien a la primavera. Nosaltres la vam intentar una tardor. Deixem enrere l’hivern?

@PereCardús, periodista

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb