08.05.2025 - 21:40
Quan faig les classes de geografia a l’institut, la majoria dels coneixements que treballem són els mateixos que quan jo estudiava. El concepte d’erosió no ha canviat, ni els factors de localització de les indústries, ni tampoc el moviment de les plaques tectòniques o la importància del paisatge a la nostra identitat (ja veieu que a geografia no ensenyem les capitals). I, encara que alguns no ho vulguin entendre, la idea de canvi climàtic també és força antiga. El mecanisme que l’explica, l’efecte hivernacle, es va descobrir al segle XIX.
Alguns altres capítols els hem hagut de revisar de dalt a baix, i el millor exemple és el que parla de demografia. Moltes de les idees que circulaven fa unes dècades, com ara el creixement continuat i exponencial de la població, han quedat enterrades per la davallada espectacular de la fertilitat –mesurada en la mitjana de fills per dona– arreu del planeta. Si no hi ha cap tomb, i no sembla que sigui possible, els meus alumnes veuran com el nombre d’humans decreix.
Per entendre la magnitud del canvi d’uns anys ençà, al Regne Unit o a França van haver de passar uns vuitanta anys perquè la fertilitat caigués de sis a dos fills per dona. A l’Iran ho han aconseguit en quinze. Al Brasil la fertilitat era de 5,68 fa seixanta anys, de 3,47 en fa quaranta, i va baixar per sota de 2 el 2004 (ara és d’1,63). Les xifres del Marroc: 6,93 el 1965, 4,96 el 1985 i al voltant de 2 enguany. L’Índia ha passat de gairebé 6 a 2 en aquests seixanta anys. Els únics països amb una fertilitat alta són tots al centre del continent africà, menys algunes nacions asiàtiques en conflicte (l’Afganistan, el Iemen).
La humanitat sencera potser ja es troba per sota de la taxa de reemplaçament poblacional, i si encara no ha creuat aquesta frontera ho farà aquesta dècada. El nombre d’humans encara creixerà perquè en alguns països hi ha molts joves, però passada una generació s’estabilitzarà, i llavors començarà a decréixer. Davant d’això, poca cosa hi podem fer. Malgrat els moviments pro-natalitat que comencen a sorgir, no hi ha cap exemple d’un país al món que hagi caigut per sota de la taxa de reemplaçament i llavors l’hagi recuperada, i quan alguns han aplicat noves mesures per ajudar les mares (permisos, bonificacions) potser hi ha hagut un repunt, però sempre de durada curta. Els únics escenaris que podrien canviar la tendència ens duen a especular amb teocràcies, apocalipsis o El conte de la serventa.
Malgrat l’evidència de l’envit que tenim al davant, molts polítics, economistes i acadèmics encara veuen el creixement infinit com a única via dins del capitalisme. Més gent, més immigrants, més turistes, més cotxes i carreteres (és el model econòmic suïcida que impulsa el PSOE amb l’entusiasme de les elits castellanes). Ara bé, els canvis tecnològics recents ens indiquen que ben aviat no faran falta tants treballadors per a produir el mateix. La Xina ha perdut població durant tres anys seguits (l’any passat la reducció va ser d’1,39 milions), i amb menys joves que volen fer feines manuals ha invertit de manera decidida en la robòtica per impulsar la productivitat. Aquesta setmana llegíem al New York Times que els xinesos ja tenen més robots de fàbrica per cada 10.000 treballadors de la indústria manufacturera que qualsevol altre país excepte Corea del Sud o Singapur (i molts més que Europa o els Estats Units), i que per la baixada dels preus ja estan entrant als petits tallers.
Mentrestant, tenim a sobre la revolució de l’anomenada intel·ligència artificial, que ja trinxa molts sectors del mercat laboral. Deixeu-me fer una previsió agosarada: d’aquí a cinc anys tots els funcionaris passapapers –els que es dediquen a les rutines burocràtiques, com comprovar documents, gestionar taxes o omplir Excels– seran completament innecessaris (i dic que la previsió és agosarada perquè cinc anys em semblen molts). Què en farem d’aquesta gent amb plaça fixa i que aviat serà obsoleta? Les retallades a l’administració americana que han impulsat Donald Trump i Elon Musk eren pensades per a aquest escenari, encara que les hagin executades de manera pèssima.
Ben aviat un dels béns més escassos i preuats seran els joves, i suposo que l’esquerra entendrà que robar-los als països més pobres serà una nova forma de colonialisme. Com que ja sóc quarantí, tinc ben clar que de gran em cuidarà un robot, perquè no podrà ser que tinguem els treballadors de vint o trenta anys cuidant vells. D’altra banda, així el trasto que s’ocuparà de les meves nafres parlarà català, o sigui que no ho veig tan malament.
