Pujol no haurà de declarar: el jutge el n’eximeix després de la humiliació de fer-lo anar a Madrid

El president del tribunal que jutja el cas Pujol, José Ricardo de Prada, ha decidit d’exonerar el president Jordi Pujol, de noranta-sis anys, “per impossibilitat”, atès el seu estat de salut d’acord amb els informes mèdics que han examinat. “La informació de la sala s’ha basat en els informes mèdics que ja s’havien aportat al principi i de l’últim que ha emès el metge forense al tribunal, i del contacte personal imprescindible del tribunal, que no podia diferir la presa de decisió”, ha declarat De Prada.

Podeu veure ací, en directe, la sessió d’avui, en què declararan per primera vegada els acusats, els membres de la família Pujol:

Així, doncs, Pujol no haurà de declarar i la causa se li considerarà arxivada. Dimarts passat, Prada va decidir que citava Pujol presencialment per tornar-ne a avaluar l’estat de salut i determinar si podia declarar. D’aquesta manera, l’han forçat a anar fins a San Fernando de Henares, la vila prop de Madrid on es farà el judici. Pujol ha arribat amb cotxe a l’Audiència espanyola i hi ha entrat pel garatge, i mitja hora abans de començar la sessió li han fet l’examen mèdic.

La decisió del tribunal de fer desplaçar Pujol va aixecar polseguera per les raons que havia esgrimit el jutge, que deia que no partia pas del prejudici i que no volia “caure en l’edatisme”. Els metges que n’han avaluat l’estat de salut han estat rotunds fins ara: han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en qüestió que estigui en condicions físiques i mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. La defensa també va al·legar en el seu moment que tenia marcadors en sang de la malaltia d’Alzheimer. Un dels arguments esgrimits és que Pujol té una “severa alteració de la memòria verbal que el porta a confondre fets i persones”. 

Al començament del judici, es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt de ser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats. La mare, Marta Ferrusola, que també havia estat acusada en el judici, també rebé l’arxivament de la causa per motius de salut abans de morir-se el juliol del 2024. Exonerat el pare, les declaracions dels acusats començaran amb el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. 

Els germans Pujol Ferrusola, a punt de trencar el silenci 

Sigui com sigui, a partir d’avui la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren. 

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils.

 La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara? 

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni.

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.