Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Al cinema, me’n vaig al cinema. Un dia o altre glossaré més i millor l’article de Joan Fuster a La Vanguardia l’endemà o l’altre del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que acaba: ‘Me’n vaig a dormir’ o similar. Servidora, se n’ha anat al cinema. Si estem, com penso, en l’escac democràtic més intens que coneix el viciat estat de l’Espanya postfranquista, no serà pas sobrer de recordar que el ‘tejerazo’ va ser-ne el paral·lel en tant que escac antidemocràtic i, com Fuster, me’n vaig a descansar. Que el primer deure ciutadà és no deixar-se decandir, una de les primeres grans frases populars que vaig aprendre al cap de poc d’arribar a Barcelona, la deia el meu sogre. No estic avesada a la controvèrsia política pública convencional, no acostumo a escriure’n. Ara que ho he fet, tinc el cap com un bombo i això no pot ser.

Ja ho advertia i ens avisava Simone Weil (Simone Weil. Pensar amb tota l’ànima. 1909-2009. Dossier de l’Exposició, pdf) l’any 1940 en la seva ‘Nota sobre la supressió general dels partits polítics’: ‘L’operació de prendre partit en alguna cosa, de prendre-hi posició a favor o en contra, ha substituït l’obligació de pensar.’ Com que tal cosa no entra en els meus plans, me’n vaig al cinema.

He anat a veure (dos cops) ‘Irrational man’, de Woody Allen. No pas perquè se’n pugui fer una lectura en clau del procés i les seves controvèrsies, si això és l’únic que us motiva. No se sap mai, però, que aquest film té molts i molts replecs. En una agosarada mescla de Dostoievski i Hitchcock, el relat dóna unes quantes voltes al que encara anomenem alta cultura, centrada en la universitat. Com a professora d’aquesta institució m’ha interessat força, i també hauria estat així si fos modista cinèfila. Va de les peripècies (per dir-ho suaument) d’un professor de filosofia que entra en el joc contra el qual ens advertia Weil, prendre partit. L’home no s’ho pensa dos cops i comet un assassinat ‘just’, diguem-ne. Pren partit per raons morals, per raons filosòfiques, per raons, en definitiva, polítiques en el sentit clàssic. Pren partit radical.

Així es recupera de l’apatia –sexual, intel·lectual, docent– i, racionalment parlant, com pertoca, no té més remei que arribar fins al límit. Els actes tenen conseqüències. Ho deixo ací, no fos cas que revelar la trama apartés algú d’anar a veure aquesta obra d’Allen, una de les millors que té. Entre altres coses, és un gran Allen perquè, tot i ser la doble moral de les classes dirigents un dels seus temes reiterats, aquí l’escomet amb més lleugeresa encara i decisió sobre els seus personatges que en films anteriors com ara ‘Delictes i faltes‘ (1990), ‘Match Point‘ (2005) i ‘Blue Jasmine‘ (2013). Ara, Allen desbrossa amb estilet la doble moral de les elits, les culturals ací, i també, d’alguna manera, la sentencia, no es limita només a constatar-la, com tantes i tantes vegades ha fet.

Em plau constatar en el film, al meu torn, que hi ha professors, ens ve a dir Allen, que no han perdut el senderi crític ni es capbussen en la megalomania dels viaranys de la doble moral. Són els professors de música, pares de la jove protagonista. Una jove de qui es pot dir que ha estat de debò ben pujada per la família, si de moral personal i col·lectiva parlem. Sort que ens queda la música, sí. Quan l’aneu a veure, o si l’heu vista recordeu-ho, fixeu-vos en el breu diàleg entre mare i filla. En la diferència que estableix la professora de música, i així ho fa notar a la filla, entre què és l’estil d’un llibre i què allò que l’autor hi diu.

Qui diu un llibre, diu qualsevol altre format del pensament, de la cultura, de l’espectacle, dels mitjans, de la política en suma.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.