24.09.2019 - 21:50
Havent dinat van venir a buscar Timoteo Mendieta, el carnisser de Sacedón. La seva filla Ascensión, de tretze anys, els va obrir la porta. Aterrida, els va indicar l’habitació on el seu pare feia la migdiada. Aquests malànimes no volien carn, volien sang, Timoteo era el president de la UGT del seu poble; a la força se’l van endur. No va tenir temps d’acomiadar-se dels seus set fills, el petit encara no caminava. El van tancar a la presó de Guadalajara fins al dia que el van afusellar i van abandonar-ne el cos en una fossa comuna.
La seva viuda, María, també va ser represaliada, assenyalada, vigilada, castigada… Tot i això, ella no es va rendir mai, fins a la seva mort no va parar de buscar el cos del marit, volia enterrar-lo dignament, tal com havia viscut. En morir María, la seva filla va agafar el testimoni.
Ascensión pensava que amb l’arribada de la democràcia tot seria més fàcil, però tot van ser bastons a les rodes. Va haver de remoure cel i terra, fins i tot viatjar a l’Argentina, a vuitanta-vuit anys, per convèncer la jutgessa Servini. Finalment, Ascensión ho va aconseguir a noranta-un anys gràcies a una exhumació ordenada en un jutjat a deu mil quilòmetres del crim i finançada per l’ARMH, pel sindicat ELOGIT d’electricistes noruecs i l’ajuda de l’Equip Argentí d’Antropologia Forense. Van col·laborar-hi forenses espanyols, britànics i portuguesos i entre la resta de voluntaris n’hi havia de diverses nacionalitats; hi faltava, com havia faltat en tota una vida de recerca, l’estat. El 2017, la prova d’ADN va confirmar que havia trobat les restes del seu pare, Timoteo Mendieta. ‘Ara em puc morir tranquil·la’, va dir aquella xiqueta que un dia va obrir la porta als còmplices de l’assassinat de son pare. El 17 de setembre passat va poder complir la seva última voluntat.
A l’estat espanyol cal urgentment una llei de reparació i justícia, amb aquest nom, i no amb circumloquis com ‘memòria històrica’, per a tancar unes ferides que sempre han estat obertes, malgrat la calç viva que les va cobrir. Però poca cosa es pot esperar dels que han pretès construir una democràcia a sobre de més de cent mil cadàvers soterrats a les cunetes, trepitjant els nostres morts i les nostres memòries. No es pot esperar res d’un estat que té oblidat sota la runa un dels poetes més universals de totes les èpoques: Lorca.
Que la terra et sigui lleu, estimada Ascensión, ara podeu descansar plegats i recuperar en la mort tot el temps que el feixisme us va robar en vida.
