Fa setmanes, mesos, que les expressions “trencament d’estoc, o “trencament de la cadena de subministrament” no desapareixen dels titulars, però tampoc de la vida quotidiana de la gent. Una aspiradora d’una marca valenciana que no arriba perquè s’ha trencat l’estoc, un cotxe fabricat a Martorell que tarda mesos a arribar al comprador perquè no hi ha microprocessadors, o la ja famosa ginebra per al gintònic.

Per a saber en quin punt som i si la cadena tardarà gaire a ser restaurada, parlem amb Matilde Mas, catedràtica emèrita de la Facultat d’Economia de la Universitat de València, i directora de projectes internacionals de l‘IVIE, l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques.

Mas considera que s’ha tocat fons, però que la recuperació es notarà a poc a poc. És crítica amb les veus que parlen d’una desglobalització dràstica, però recomana una reformulació absoluta a l’hora de planificar la fabricació d’elements estratègics.

Per què es trenca, la cadena de subministraments?
—L’origen té a veure amb l’objectiu de les empreses d’optimitzar els processos de producció. Per això la trossegen, i en el cas d’una empresa d’automòbils, fan que els components es facen en països en què els resulta més barat o més eficient. Normalment, als asiàtics. És la mateixa raó per la qual Europa envia molta producció als països de l’est. Les grans multinacionals es reserven la part més sofisticada, l’R+D, al país de la casa matriu. Tot això ha d’estar perfectament sincronitzat, perquè si una part d’aquesta producció que es fa a fora no arriba, es trenca la cadena. I ho veiem ara amb els microprocessadors a les fàbriques de cotxes com ara la SEAT i la FORD.

I per què no arriben? On s’ha trencat, la cadena?
—En el cas de FORD, el 90% dels microxips i els semiconductors es fan a Taiwan i a Corea del Sud.

Per què està tot tan concentrat?
—La raó fonamental és la tendència al règim de monopoli, és a dir, un sol productor. I això és així perquè es necessita una inversió inicial molt forta. No solament en diners, sinó també en investigadors, en capital humà, en R+D, i no es pot fer d’avui per a demà. D’una altra banda, els microprocessadors són molt específics per a productes concrets. Per exemple, Apple necessita un microprocessador determinat. L’hi fan a mida, però això implica que Apple ha de desvetllar les seues necessitats, ha de compartir els seus secrets, informació confidencial. I les empreses estan disposades a compartir-la amb un fabricant, però no amb vint-i-un.

A Europa no se’n fan, de microprocessadors?
—L’estat francès ara s’ha mogut i empeny perquè Europa siga autosuficient, però la dificultat és enorme. Es necessiten inversions molt fortes i Europa és molt per davall de l’esforç inversor que han fet uns altres països del sud-est asiàtic. No hi ha recursos i no es pot improvisar. En el cas de la indústria de l’automòbil, amb l’avanç dels cotxes elèctrics, cada volta hi haurà més necessitat de processadors. Aquestes fàbriques han de competir amb les grans empreses tecnològiques, com ara Apple i Microsoft, que tenen més capacitat de mercat i, per tant, diuen: “Ep, jo primer, aquest material me l’emporte jo.”

Ens hem de demanar si volem tornar a la situació d'abans després de saber tot això que sabem

Aleshores, la dificultat és més de capacitat de fabricació que no pas de fer-los arribar?
—Són dos entrebancs. L’un, que no arriben, i l’altre, que no hi ha tanta capacitat de producció perquè la demanda ha crescut moltíssim. Durant la pandèmia, les fàbriques van tancar. No es produïa. Però també estaven tancades les fronteres i els microprocessadors no podien travessar-les. Mentre l’economia va estar aturada, això es va notar relativament poc.

La pandèmia és la causa principal del trencament de la cadena i del desabastiment de certs productes?
—Sí, el trencament és una conseqüència de l’aturada mundial per la pandèmia. Però s’hi ha d’afegir un altre factor. El concepte d’eficiència d’una cadena de subministrament va lligat a la no existència d’estoc. L’emmagatzematge, l’estoc, l’inventari, és molt car. La manera d’optimitzar-ho i de tenir un compte de resultat sanejat és millorar l’eficiència. Quan es talla la cadena, com que no hi ha estocs de components imprescindibles, ja hem begut oli.

Però ara hi ha molta demanda.
—El vaccí és una de les causes de l’estímul de la demanda. Quan es va començar a obrir tot, la gent no comprava viatges de lleure, per exemple, sinó que comprava tecnologia. Ordinadors per a teletreballar, tauletes digitals per a les escoles… La demanda de microxips va pujar exponencialment i l’oferta no hi podia respondre.

Hi ha algun precedent en la història en què haja passat això que passa ara?
—Crec que no hi ha cap precedent a la història en què les cadenes de valor estiguen associades a la globalització. És un fenomen relativament recent.

Hi ha algun país o alguna empresa en el món que ara s’enriquisca amb aquesta crisi de subministrament?
—Ara per ara, qui guanya diners són les companyies de transport marítim perquè han apujat els nòlits una barbaritat. Ara, un contenidor s’ha convertit en un objecte de desig. A més, has de pensar que hi ha feines desagradables que la gent no vol fer, com ara ser tripulant d’un vaixell amb contenidors, perquè molts d’aquests operaris han estat mesos confinats, sense poder tocar terra. Ara aquesta gent rumia de fer una altra feina, sobretot perquè s’han engegat mesures de suport a les empreses i als treballadors. La demanda de transport s’ha desbocat i hi ha menys gent disposada a treballar. El resultat és que trobar un contenidor és com trobar una agulla en un paller.

On són, físicament, aquests contenidors?
—Hi ha un component de competència ferotge entre navilieres i això és anterior a la pandèmia. Va començar durant els moments més durs de la globalització. Hi ha molta concentració d’empreses, i ara han vist l’oportunitat. Tenen la paella pel mànec, i han dit: “Ara és la meua.”

Com definiríeu el comportament de les empreses de transport marítim?
—És molt similar al que va tenir l’OPEP amb el petroli. És una temptació molt clara. Pacten preus i operen com a oligopolis. La demanda està disparada i tanquen l’aixeta. Apugen el preu i, per encarir-lo, han de reduir la quantitat de contenidors disponibles.

Això vol dir que la fabricació es recupera, però les navilieres en frenen la distribució?
—Hi ha el factor de l’encariment dels nòlits; el de la mà d’obra que no vol fer feines desagradables; el de l’augment de la demanda. Tot és una cadena, però sobre això de la mà d’obra, hi ha l’exemple dels centenars de vaixells fondejats davant el port de Los Angeles perquè no hi havia personal per a desestibar-los. Els treballadors no estan tan malament perquè reben subvencions, especialment si són americans, una pluja de milions, però això s’haurà d’acabar. És això de no voler fer feines desagradables perquè no ho necessiten, perquè tenen el coixí dels diners estatals que els permet de no treballar una temporada fins que no troben una feina menys pesada. Passa també amb els camioners britànics. No volen fer aquesta feina dura i el Brexit impedeix que gent d’uns altres països puga fer-ho. En algun moment hauran de mirar d’on trauen els treballadors. A l’estat espanyol, amb les taxes de desocupació que hi ha, això no passa tant, perquè hi ha més gent disposada a treballar.

La Unió Europea s'ha convertit en un no res quant a R+D

Ara som en el pitjor moment dels efectes el trencament de la cadena? Hem tocat fons?
—Diria que sí. Ja ha passat prou temps perquè tot comence a recuperar-se. Les fronteres ja s’han obert, excepte Àustria, que ha tornat a tancar. Una part molt important del problema ha estat la gran demanda. Ara, aquesta demanda hauria de normalitzar-se i la situació es recompondrà, i salvarà indústries estratègiques

Quan una cadena es trenca de la manera que s’ha trencat aquesta, com s’arregla?
—Si el trencament és transitori, que és allò que m’agradaria pensar, podries dir: “Tornarem allà on érem, passaré dos semestres o tres malament, i ja veurem.” La pregunta de com s’arregla ve a ser: “Podries tornar a la situació d’abans?” I encara més: “Vull tornar a la situació d’abans després de saber tot això que sé?” Sabent el cost de no tenir estocs, que hem vist que és dolent. Sabent que no tenir R+D, o una indústria sanitària potent, ens ha deixat sense màscares i respiradors i ha fet la que gent es morira… Recorda aquelles baralles a peu d’avió, amb el talonari a la mà, que semblaven escenes de la màfia més descarnada. Tan sols hi havia un productor i la Xina va fer l’agost amb l’avarícia més descarnada. Digues-li avarícia o negocis. Però no pots dependre d’això.

Què proposeu?
—També hem après una cosa que no té a veure amb l’avarícia i és que s’han de passar les fronteres amb tots aquests objectes físics. La meua opinió personal és que les crides a la reindustrialització, a posar fi a la globalització i tornar a l’autarquia –si vols, una autarquia suavitzada–, tal com es diu en alguns llocs, són un error. S’ha de mirar fins on m’enduc la producció i quanta independència cedisc. Crec que, d’una banda, s’ha de canviar l’estratègia de funcionament de la globalització quant a no tenir inventaris. Tampoc no s’ha de dependre solament d’un subministrador i se n’ha de començar a tenir en diferents llocs. No s’ha de dependre tan sols de la Xina. Si els economistes tenim res clar, són els avantatges del lliure comerç. I no tinc per què produir-ho tot, si tu hi guanyes i jo hi guanye. Si tu ets més eficient que no pas jo produint una cosa, pots produir-la, i jo en puc produir una altra. Intercanviem. Hi ha un missatge que està clar i és que les indústries estratègiques no poden quedar a l’atzar d’estratègies geopolítiques. Per exemple, els EUA ja negocien amb Mèxic i el Canadà per a muntar-se les cadenes de subministrament dins aquest territori. Són dues fronteres. I munten les cadenes de valor allí. No es volen arriscar a res més que haja de venir de gaire lluny, que haja de passar moltes fronteres i que depenga de països com la Xina, que aspira a ser líder mundial i que és competència directa seua. Això és la cosa que em sembla més raonable.

A la Unió Europea es fa res semblant?
—La Unió Europea pretén de ser autosuficient en indústries estratègiques, i tot allò que té a veure amb la salut és estratègic. Espere que hagen entès els costos tan elevats que té haver afluixat en R+D. Ens hem convertit en un no res. Ens han menjat de pertot. Espere que hagen entès el missatge.

A banda de la pandèmia, l’embarrancament d’aquell vaixell al canal de Suez, i el col·lapse que va originar també ha tingut una certa influència en aquesta crisi?
—Ho va empitjorar, però d’una manera molt transitòria. Però sí que va ser molt il·lustratiu del risc que es corre amb la globalització. Que un vaixell tot sol tallara tot el trànsit va ser molt visual. Encara que ja et dic que la recuperació va ser molt ràpida. Probablement, els costos dels vaixells davant el port de Los Angeles sense tenir ningú que els desestibés van ser més greus.

Parlar tant de la crisi de subministraments, pot tenir un efecte de profecia autocomplerta?
—Sí. Sense dubte. Hi ha hagut acaparament. Mira l’exemple dels vaccins. Em sagna el cor quan veig que es llancen al fem perquè han caducat. I et demanes: “I els països en desenvolupament?” L’acaparament existirà mentre hi haja insatisfacció. Seguint amb l’exemple dels vaccins, ara ja no són objecte de desig. Haurà d’anar a menys.

Periodísticament, ha fet fortuna l’exemple de la manca de ginebra per al gintònic. En aquest cas, no parlem de microxips.
—No tinc ni idea de si hi haurà ginebra, o si hi haurà joguines aquestes festes. Sí que hi ha un coll d’ampolla important en les matèries primeres. Per exemple, hi ha el cas claríssim de les energies renovables. No en sóc experta, però sabem que moltes d’aquestes energies, per a funcionar, necessiten liti i més materials que tampoc no arriben. No és solament un problema dels microprocessadors. La transició verda també té dificultats, i no està clar si amb la forta demanda que se suposa que acompanyarà la reforma verda hi haurà prou recursos per a poder-la fer.

Això que dieu té relació amb aquell avís d’Àustria d’una possible gran apagada?
—No crec que hi haja una apagada mundial. Però no és fàcil de fer en paral·lel una transició energètica. Passar d’una energia bruta a una energia neta i que siga un trànsit suau és molt complicat perquè toques l’essència del funcionament de les economies desenvolupades. Pretendre la cosa contrària, dir que el trànsit serà suau, és no entendre gens com funcionen aquestes coses. Sobretot perquè l’obstacle de l’energia és l’emmagatzematge.

Un efecte que ja es nota de tot això és l’encariment dels preus. És inevitable?
—Depèn del poder de mercat que tenen les empreses afectades, és a dir, depèn de si tenen molta competència o poca. En un mercat competitiu com el de l’automòbil, s’hauran d’engolir l’encariment del preu perquè, si un apuja el preu, el client comprarà a qui no ho fa. Imagine que en aquests mercats tan competitius tindran capacitat per a pactar preus, cosa que no és legal, però supose que tenen mètodes. Són més llestos els oligopolistes que els de les comissions dels mercats de la competència. La reflexió general és que depèn molt d’allò que venga. Si fabrique un producte que pràcticament no té competència, podré apujar el preu; si no, no.

Però sí que es noten ja els encariments. Al supermercat, per exemple.
—Ens oblidem sovint que, durant molt de temps, la cistella ha estat barata. Els preus havien caigut. Ara han crescut. Una part de l’augment té a veure amb el fet que véns d’una situació molt deprimida, i no s’ha d’oblidar que la deflació era molt dolenta. La inflació no és bona més enllà d’un cert nivell, però és millor que no pas tenir deflació. Si els preus cauen, la gent deixarà de comprar perquè sempre esperarà que els productes continuen abaratint-se. Això origina les crisis de cavall. Tothom està d’acord que cal un poc d’inflació. De fet, els bancs centrals, que tenen com a tasca de controlar-la, mai no posen un objectiu zero. El seu objectiu és que estiga sobre el dos per cent per dalt o per baix. Ara som en un 5,5 en un trimestre i això entra dins els marges de fluctuació perquè es considera que l’augment de preus no serà permanent. El Banc Central Europeu i la Reserva Federal pensen que serà de curt termini, transitori.

Europa fa bé els deures?
—Europa no fa res. Sóc molt dràstica, però té molt poc de pes dins l’escena mundial. A banda dels fons, que sí que em semblen una bona notícia, és clar. Però quan parles de les dificultats que ara amenacen les economies com ara la inflació i les cadenes de subministrament, has de mirar què fan els Estats Units o què fa la Xina. La Unió Europea té molt poc de marge. En economia, les respostes per a entendre els problemes les tenen a la Xina o als Estats Units.

Àngel Hermosilla: “Tot plegat és una tempesta perfecta en què és difícil de fer previsions” 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.