24.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2025 - 09:52
El president Salvador Illa va dir ahir: “Cap problema d’Espanya no és aliè a Catalunya.” No ho hauria dit millor. Encara que el país estigui deprimit, Catalunya no es curarà només amb la beneta amb què l’han embolicada: totes les crisis polítiques que sotraguen avui l’estat espanyol provenen de la ferida catalana. El problema de la legitimitat institucional, la guerra de la magistratura conservadora contra Pedro Sánchez –incloent-hi la causa contra el fiscal general i la corrupció–, la debilitat del govern espanyol, el desgavell intern al món del PP i Vox, i, és clar, la manca de pressupost a la Generalitat. Cadascun d’aquests fronts oberts té lletra menuda, però tots s’entallen amb el patró nacional. Sánchez, per aguantar al poder, perdona l’independentisme; els jutges, obeint el rei, estan disposats a erosionar l’estat mateix per venjar-se de Sánchez; Sánchez s’hi torna parasitant el poder judicial desacomplexadament; i el PP es desorienta a l’oposició perquè, sense una proposta per a Catalunya que no sigui foc i destrucció, no recuperarà el poder.
Si “la unitat d’Espanya és la base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’estat”, qui la defensa millor? Qui té més dret d’instrumentalitzar les institucions de l’estat? Aquest és el conflicte nacional castellà, que s’origina en les divergències sobre la relació amb Catalunya. Per això la guerra interna que hi ha avui als tribunals és tan abrasiva. N’és un exemple clar l’operació per a desbancar el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, encausat per un delicte de revelació de secrets. Els bàndols són els mateixos que en la batalla de l’amnistia. Amb arc i fletxes, la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, partidària del càstig a Catalunya; els esbirros judicials del PP –com el jutge Ángel Hurtado, en aquest cas; els fiscals del procés –que es negaren a aplicar l’amnistia quan els ho demanà el fiscal; i Manos Limpias i Vox, peces indispensables per a la repressió del procés. Amb espases i escuts, la Moncloa, partidària de la pacificació; el mateix fiscal general, deixeble de l’ex-ministra socialista Dolores Delgado; l’advocacia de l’estat, que el defensa; i la Unió Progressista de Fiscals, que acusa el Suprem de caça de bruixes.
Per què desautoritzen tots plegats el seu propi sistema judicial, si durant el procés no es cansaven de dir que Espanya era un estat de dret de cap a peus? Perquè, ara que l’independentisme ha deixat de qüestionar-ho, ja no cal fingir. Les dues grans famílies espanyoles –la conservadora i la, diguem-ne, liberal-fusionista– ja no tenen un consens sobre què cal fer amb Catalunya, com el tenien en el moment del 155 i de la repressió. Sense aquest consens és com si l’estat avancés sense cinturó de seguretat. Per arribar al destí que vol cada família, totes dues es disputen el volant –és a dir, la legitimitat per a dirigir l’estat– mitjançant la batalla judicial –el cotxe. Heus ací el dolor que el PSOE no pot evitar, heus ací per què l’independentisme no ho té tot perdut encara: amb el conflicte en efervescència, l’estat patia per la seva reputació i per la credibilitat de les seves institucions, i amb el conflicte somort, també.
Aquests darrers anys, la conversa s’ha centrat massa en la lleialtat a Espanya, i això no beneficia ningú: el PSOE es desgasta per deslleial, i el PP no pot trobar majories alternatives. Si Catalunya manté el protagonisme en aquesta guerra, Sánchez depèn massa dels dos milions de catalans del Primer d’Octubre, que preferiria tenir callats i aplaudint. Per això els mesos vinents donarà més força a la batalla ideològica i a la internacional. Cal obrir la conversa a l’exterior i el món hi convida. L’estratègia dels socialistes és plantar-se com l’oposició espanyola al trumpisme i dibuixar un bloc reaccionari on puguin incloure el PP, Vox i, sobretot, Junts. Les acusacions a Junts d’insensibilitat social i de radicalitzar-se cap a la dreta remen a favor d’aquesta maniobra. Ara, després de set anys d’acompanyar de bracet el PSOE per un camí que ens menava exactament on som, sembla que Junts s’acaba d’adonar que no els convé, perquè si accepten la dicotomia en què Sánchez els vol entaforar, quedaran esclafats enmig de l’entrepà.
Té raó Míriam Nogueras: el decret òmnibus de Sánchez és una ensarronada. Són els socialistes els qui en primer terme fan servir les pensions dels avis i el preu del transport públic per un interès partidista. Obligar qui no té el poder que triï entre els seus principis polítics o un plat a taula és un parany profundament antidemocràtic. Els socialistes governen en minoria i han de negociar, i els seus socis tenen tot el dret d’exigir-los que compleixin allò que han pactat. Sobretot, atesa la interminable llista de mentides. És raonable que Junts hagi aguantat: el problema és que ja no serveix de gran cosa. A partir del referèndum, el xantatge del plat a taula per a sotmetre el país fou emprat per tot el poder polític, a Madrid i a Barcelona, Junts i Esquerra inclosos. La xerrameca de Sánchez sobre la regeneració democràtica no és creïble perquè va animar i transigir amb la repressió a Catalunya, per més que després hi hagi posat pedaços. La posició maximalista de Junts tampoc no és creïble perquè, quan més ens hi jugàvem, van aplicar la contrària.
L’actitud teatral de Nogueras amb el decret òmnibus era l’actitud que hauria d’haver tingut l’independentisme durant tota l’etapa repressiva. En lloc de la submissió a l’article 155, en lloc de presentar-se a les eleccions del 21-D, en lloc de renunciar a investir el president Puigdemont i a restituir el govern, en lloc de votar gratuïtament la moció de censura de Sánchez a Mariano Rajoy, en lloc de tolerar la retirada de l’escó al president Quim Torra, en lloc de sacrificar-ho tot simbòlicament en canvi que els presos sortissin de la presó, en lloc de tot això, Junts, Esquerra i la CUP podrien haver dit abans que “el xantatge no té efecte”. El problema és que ells van ser pioners a practicar-lo. “Estem fins als nassos que enganyin la gent i ens preguntem fins quan alguns partits catalans continuaran menjant-se aquests gripaus i aquest xantatge”, deia Nogueras. Exactament així s’ha sentit l’independentisme de base aquests darrers set anys, mentre emblanquien el PSOE.
Els socialistes es pensaven que podrien imposar la pacificació de Catalunya de manera indolora, desmoralitzant l’independentisme. No podran. Com diu Illa, els problemes espanyols són problemes catalans.