Martí Domínguez somriu molt. Més que això: riu i ho contagia. A més a més (o sobretot), aprofita qualsevol altaveu que tingui davant per compartir reflexions, interrogants, idees. Ho fa també en els seus llibres, tant si són de novel·la com d’assaig. Ara ens presenta L’assassí que estimava els llibres (Proa), una incursió a la València contemporània, un quadre costumista, una investigació criminal, un retrat de l’entomologia humana.

Fa la impressió que hi heu xalat.
—Sí, però no és una novel·la escrita a rajaploma, sinó molt treballada. M’ha costat molt de no caure en la trivialitat i, al mateix temps, dir coses: insistir en el deure de l’intel·lectual, i en la seua inanitat en una societat burgesa que menysprea la cultura. Feia temps que volia escriure una novel·la sobre la societat valenciana, però no volia caure en el tema de la corrupció i tot el que l’envolta.

Hi heu posat professors i policies.
—En eixe ambient, hi cau l’inspector Tena com un extraterrestre que no entén res. La trama és un pretext per a contar coses, però no és una novel·la policíaca. Costumista, potser: aquesta burgesia valenciana que conec bé; la universitat, que també conec; el món intel·lectual; el de la crítica. He intentat fer una descripció tan zoològica com fóra possible. És una galeria de personatges.

La sega, amb el salt al segle XX, ja va ser també un canvi.
—En realitat és només que necessite contar coses, i ho faig mitjançant els meus personatges. Les idees són les mateixes. Algunes de les d’ara ja eixien a El fracassat, per exemple: un home que vol pintar i que lluita contra una societat que vol que siga banquer. Ara en faig una altra que serà un nou canvi, torne a la qüestió més crua de la naturalesa humana. És que, en definitiva, jo crec que la literatura ha de tenir una funció social. Si no, per a què escrivim? Crec en eixe paper il·lustrat de la literatura, del pensament. Els escriptors que m’agraden són aquells que, a banda de sorprendre’t literàriament, t’ofereixen un pensament que ens fa millors. Més savis, més reflexius…

Hi ha gent que em diu: ‘És que no sóc molt de llegir.’ Tan tranquil·lament. Com si diguera: ‘És que no sóc molt de dutxar-me.’

D’acord que són diferents, però hi ha algunes coses de Sagarra, en aquesta novel·la…
—M’agrada molt que m’ho digueu. Jo crec que la gran novel·la del segle XX és Vida privada. Va fer un retrat de costums de la Catalunya dels anys vint-trenta realment espectacular. Si no haguera estat en un país tan pudorós com aquest, seria una novel·la de molta més anomenada. A més, molt arriscada des de tots els punts de vista. També el sexual.

Ací també hi ha algunes escenes… directes.
—Sí, és clar. I algunes són situacions reals. La de la consulta de l’oculista, per exemple. El món és ple de casualitats

Quan es va publicar Vida privada, hi va haver força rebombori per la gent que s’hi va reconèixer. A la vostra novel·la pot ser que també s’hi posin noms i cognoms?
—[Riu.] Pot passar, però realment ningú no és ningú.

Però sabeu que serà fàcil que n’hi posin. En els crítics, en els criticats…
—Bé, en els crítics hi ha una mescla de personatges. Guillem Gual no és ningú concret. Tret que em vulgueu dir qui és…

Home, escriu aquell article ‘des de la meua banyera’ en resposta als ‘Imprescindibles’.
—Sí, però només n’he agafat el títol [riu]. És que em pareix extraordinari. Però no és ell. En tot cas, de veritat, jo respecte molt la crítica, és bàsica, m’agrada, també en faig. I crec que, amb les crítiques, hauríem d’animar a la lectura. No m’interessa afonar un llibre sinó, eixe dia, fer un lector més.

Ho dieu un parell de vegades: ‘A qui has descobert avui?’
—Això és de Rafael Conte. És clar que sempre hi ha peiximinuti, però quan vas a pescar, no vas a buscar la peça menuda. No val ni la pena posar l’ham, per a això. Per què ho fas, doncs? Per què agafes aquest llibre que saps que no?

Vanitat?
—Som un país menut. En aquest món ens coneixem tots. La vida de l’escriptor és complicada i cadascú fa tant com pot. Però qui ho llig de fora perquè un dia li cau un diari a les mans i diu a veure… no entén res! Jo crec que la funció de la crítica, sobretot des dels diaris, hauria de ser produir lectors. Un poc d’entusiasme, va! Però tots sabem que les males crítiques són més llegides que les bones. S’atien les passions humanes. I l’enveja és una passió que tenim a flor de pell. No sé per què València és particularment envejosa. Ja ho deia el meu avi. I Martínez Ferrando, amb aquella frase: ‘La ciutat del Micalet, la ciutat de la mala llet.’

Ara, a més, hi ha la dictadura del clic.
—Hauríem d’intentar anar buscant les coses bones, el lliri entre els cards. A classe, dic als estudiants: ‘Quan no sapigueu de què escriure, que passa moltes vegades, penseu: a veure de qui puc parlar bé hui.’

‘El món literari i intel·lectual era un vesper’, llegim.
—Ací hi ha hagut molta guerra. Però vull dir que ens necessitem. Perquè, si no, acaba eixint… mira, Donald Trump. La nostra societat ve i poua en la Il·lustració. I allà tens la literatura a favor d’una causa. Diderot. Voltaire. I de colp s’enfonsa França, i s’enfonsa tot, perquè els intel·lectuals es barallen, parlant del sexe dels àngels! I tens ganes de dir: però què discutiu, si el que heu de fer és catequesi! Expliqueu! Aprofiteu el diari per canviar la societat. Això s’ha perdut.

Feu la distinció entre erudit i intel·lectual.
—És clar. Jo defense els intel·lectuals. I estan perduts en les universitats. Què en diuen, ara, els intel·lectuals, del procés? Els espanyols. És que no hi ha intel·lectuals a Espanya? S’han acabat? És molt bèstia. Amb qui has de fer el diàleg? Ara intentes fer un llibre d’articles i… no n’eixiria res de qualitat. Crec que n’han tret un Francesc de Carreras, Josep Piqué… Eixos són els que han de dialogar?

Ara, als diaris, només hi ha política, política, política. On és la cultura? Els articles de política no deixen brasa, són pura argelaga.

Descriviu la València burgesa que coneixeu prou bé. I n’hi dediqueu unes quantes de les que fan mal: ‘un país on llegir és un accident’.
—I tant! Hi ha gent que em diu ‘és que no sóc molt de llegir’. Tan tranquil·lament. Com si diguera ‘És que no sóc molt de dutxar-me’! Et mostren la seua ànima, així, no se n’adonen? Però en aquesta ciutat l’intel·lectual i el professor d’universitat no hi tenen lloc, gens de pes. No es tracta que hi haja una veneració cap al món intel·lectual, però sí d’escoltar-lo un poc més. I ara, amb aquesta actitud que tota opinió és igualment vàlida… Home… Sí? Qui exerceix l’ús de l’intel·lecte escrit des d’un desig d’explicar, de mostrar, d’alertar val igual que el de la barra del bar? De veritat? Els símptomes són terribles. Hauríem de canviar un poc de registre. A la universitat, al món intel·lectual, als diaris.

Feu una crida a represtigiar la reflexió.
—És clar. El coneixement, la lectura, gent que tinga un missatge i el puga escriure. Ara, als diaris, només hi ha política, política, política. On és la cultura? Els articles de política no deixen brasa, són pura argelaga. Però escrius un article sobre Sagarra, posem per cas, o Víctor Català, i quants comentaris tens? Zero. En fas un dels altres i vinga! No pot ser: hem de tornar a la calma, a la lectura. Ara he escrit sobre Updike. A la novel·la El terrorista hi explica perfectament el procés de Ripoll: un àrab, americà, nascut a Nova York, que condueix una furgoneta i l’omple d’explosius. I era una persona meravellosa. Però cau en mans d’un imam. És igual, no? Però no ho ha contat ningú. Perquè ningú no llegeix!

El coneixement salva la condició humana? Som salvables?
—Sí, és l’únic que ens salva. Diem que som Homo sapiens: doncs intentem demostrar-ho. Ara tenim uns instruments meravellosos per a difondre els coneixements. Si els il·lustrats francesos hagueren tingut internet…! És clar que internet ens permet d’accedir a milions de llibres, però ho llegeix ningú? El que ens ha de salvar és el coneixement, per això les institucions han de fer el seu paper. Les institucions valencianes han estat en mans de mediocres. Fins i tot ara mateix haurien de buscar gent més brillant per als càrrecs directius. Tinc un poc de decepció. Esperava més de Compromís. Un poquet més de moviment. Més rauxa. Un poc més de valentia.

Fa la sensació que heu escrit des d’aquesta decepció però des d’un amor fondo cap a la ciutat també.
—Sí, València és una ciutat bonica. S’hi viu bé. Podria ser una espècie de Bolonya: ciutat universitària, de la mar… Però hem tingut molt mala sort. Ara, en molt poc temps seria salvable, si volguérem. Hi ha molta gent fent coses i, al mateix temps, que invisibles que són! Ací hi ha hagut vint anys d’ignorar la cultura valenciana i el món intel·lectual valencià, vint anys molt durs de Rita Barberà, lamentabilíssims en tots els aspectes, perquè era una persona profundament de la caverna i va donar veu i poder a la ignorància.

A la vostra novel·la hi ha aquell corrector arraconat a la Diputació…
—Sí. I és cert que podries dir ‘és Marc Granell’, no?

Podria.
—Però no l’és. Encara que hi ha situacions que es traslladen al personatge. Vull dir que Marc Granell podria haver estat un dels grans fars d’aquesta ciutat. I allà l’han tingut. Sense donar-li res a fer.

Gregori és un home perdut en l’oceà immens d’un poble. I té l’esperança que algun dia algú li preguntarà: escolta, tu què faries? Però a ningú no li interessa

El personatge, Gregori, va enganxant post-its a l’ordinador.
—Sí. És un homenatge a Herzog. Herzog escriu cartes imaginàries que no rep ningú. Gregori anota els seus moments de lucidesa en post-its. Sobre Hegel, per exemple! En una societat que amb prou feines sap llegir! És un home perdut en l’oceà immens d’un poble. I ell té esperança que algun dia algú li preguntarà: escolta, tu què faries? Però no interessa a ningú.

Hi ha més referències: Goethe, Voltaire… D’alguna manera us hi van sortint tots.
—Realment el llibre és una paràbola dels contes de Voltaire. Micromegas, per exemple, és una qüestió de proporcions: allò que a nosaltres ens sembla terrible, a l’altre, caigut de Saturn, li sembla un absurd. Voltaire hi fa un cant a la tolerància i a l’escepticisme: siguem sempre racionals, treballem des de l’empirisme i des del coneixement.

L’ésser humà tendeix a la ràbia i la truculència…
—Tendeix a la foguera immediata. S’inflama de seguida. Es veu a Twitter.

De tota manera, quan parleu del món universitari, veiem que, allà, els punyals volen pels passadissos…
—Bé, és que hi ha molta gent que no se sap per què hi ha arribat. També caldria passar-hi una llegoneta, a la universitat. Conec molta gent molt brillant que no ha pogut entrar-hi. Què passa ací? Gent capaç, que hauria fet un gran treball. I, en canvi, alguns altres, inútils de cap a peus, per caciquisme o per nepotisme o pel que vulgues, hi són.

Us hi  heu ben abonat, parlant contra/sobre la crítica, la universitat, la burgesia valenciana, el periodisme…
—Creieu que realment sóc tan dur?

Bastant. No dic que no sigui merescut.
—Crec que s’han de dir coses. La universitat hauria de ser més valenta, estar més present. Cal dir que la Universitat de València, la literària, s’ha mantingut prou fidel dins un país molt complicat, però, així i tot, és decebedor. I no es busca tant el talent com s’hauria de buscar. I el bon professor, aquell que feia unes classes esplèndides, ara té molt poques possibilitats dins la universitat. Les bones classes no són gens recompensades.

Aquesta burgesia que ens descriviu, i les seves coses, són ben tangibles.
—Hi ha molt de veritat, en tot això. Ho he viscut, no en la meua família sinó en l’ambient burgès de València. En el fons és una societat molt classista encara. Hi ha un patrimoni que s’ha de defensar.

Parleu d”aquells horribles pisos de l’Eixample’.
—Tota la zona blava de València, sí. Són pisos bons, però no lluminosos, amb un corredor llarguíssim, amb una llum al final, amb un celobert que fa sempre olor.

Com heu planificat la construcció d’aquesta novel·la, l’alternança entre el món burgès, l’universitari, la investigació policíaca?
—La novel·la va nàixer amb De Quincey: què passaria si un escriptor, un crític, morira amb un llibre de De Quincey a les mans? Després em plantege que aquesta primera escena és per a parlar del món del crític. I hi entre. I comence a obrir el compàs cap als altres personatges. Jo volia fer una novel·la de la societat valenciana i que també interessara a Catalunya.

Per què la situeu l’any 2008?
—És quan es publica la traducció de L’assassinat com una de les belles arts.

Sou conscient que el vostre assassí ens incita a la lectura de De Quincey?
—Això espere. I que la col·lecció real, que no es diu ‘Incitacions’ sinó ‘Breviaris’, i que és preciosa, els atraga, sí. Igual com hi ha banda sonora de les pel·lícules o dels llibres, podria haver-hi banda literària.

Tinc un poc de decepció. Esperava més de Compromís. Un poquet més de moviment. Més rauxa. Un poc més de valentia.

Àlex Broch ha escrit que natura i literatura són eix fonamental de la vostra narrativa. Aquí hi ha asfalt i policies. I, tanmateix…
—De natura no n’hi ha molta…

Que sí!
—Naturalesa humana.

És ple d’imatges, de metàfores: el crit ornitològic, la descripció de la mare burgesa com un peix abissal, ullots de mussol espaordit, la rata cellarda…
—D’acord. Hi ha recreació naturalística, una descripció entomològica dels personatges, que sempre l’he practicat. També és cert que jo [es tomba cap a l’ordinador i va cercant] treballe en això, des del punt de vista acadèmic, en els models cognitius del llenguatge. [Mostra el document: ‘On the origin of methaphors’]. Publique en revistes d’impacte sobre com es produeixen les metàfores: són una forma de traslladar moltíssima informació en poques paraules. Per tant, és biològicament eficient: qui treballa amb metàfores comunica més. És la meua feina: un model biològic en l’idioma. A més de fer novel·les, faig això.

I això és a la novel·la, s’hi nota!
—Però no em val per a la universitat. Aquí la preocupació és fer papers. El professor és sotmès a una pressió important per a obtenir trams d’investigació, que són els que permeten d’accedir a projectes, tenir becaris, dirigir tesis… Tot això ve de la llei Wert (atenció al personatge que va fer la llei, eh?). I hi ha una comissió a Madrid que decideix què és bo i què no. Evidentment, qualsevol article en català és descartat. Jo tot ho publique en anglès. Les novel·les?  Sóc un professor de periodisme: quan explique als meus alumnes el procés d’escriure, podrien tenir algun valor, no? Res, ni ho pose al currículum. Els articles en premsa, tampoc. És com si perdera el temps. Fins i tot és malvist. El somni de Lucreci, que és un assaig sobre divulgació científica? Ja sé què me’n diria l’avaluació: editorial acadèmicament no contrastada [riu].

L’escriptor ho conta tot, dieu.
—Sí, és la seua feina. Primer, explicar coses. Si no, per a què vols escriure? Amb un desig d’intentar fer un món millor. Sé que és un poc ingenu, però, si no, per a què faig de professor? M’hauria dedicat a ser notari o advocat… Com aquells que fan medecina perquè el seu avi ja ho feia! Escolta, però t’agrada? Una professió tan bonica!

Parleu amb passió.
—Sí. Jo he fet sempre el que m’ha agradat i potser per això sempre he anat pegant tombs per la vida.

I quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Ara he enllestit el llibre de Christian Ingrao Creer y destruir. Los intelectuales en la maquina de guerra de las SS, on explica la participació del món intel·lectual i universitari en les SS. També l’extraordinari LTI. La llengua del Tercer Reich, de Víctor Klemperer, on es mostra com l’idioma pot convertir-se en un instrument de tortura i fanatisme.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]