Marta Contijoch: ‘Quan els nens van deixar de jugar al carrer, les fogueres van desaparèixer’

  • L’antropòloga ha editat un llibre que parla sobre la desaparició dels focs de Sant Joan a Barcelona

VilaWeb
Ester Estela
22.06.2017 - 22:00
Actualització: 23.06.2017 - 10:40

L’any 1970 es van encendre més de vuit-centes fogueres de Sant Joan a Barcelona, una xifra que va anar minvant amb el pas dels anys. Què va passar perquè els focs entressin en decadència? Segons l’antropòloga Marta Contijoch, que ha editat el llibre La ciutat de les fogueres, la pregunta clau no és què se n’ha fet, de les fogueres, sinó on són els nens que les preparaven. Eren colles de mainada entre vuit i catorze anys que es passaven el dia jugant al carrer. Arreplegar fusta per fer una foguera era una part més del seu joc, però també un aprenentatge vital que s’ha perdut quan els han trets del carrer.

El llibre és fruit d’una recerca feta per un grup d’estudiants del grau d’antropologia de la Universitat de Barcelona, coordinat pel professor Manuel Delgado editat pel les antropòlogues Marta Contijoch i Helena Fabré. A partir dels records de més de dos-cents testimonis de cinquanta a setanta anys que van ser nens entre les dècades de 1950 i 1970, han fet un treball de reconstrucció per explicar el procés de desaparició de les fogueres.

De vegades ens pensem que les fogueres de Sant Joan van entrar en decadència per l’asfaltatge dels carrers, l’augment del trànsit, la urbanització… Però el treball de camp ho desmenteix.
—La idea principal del llibre és que les fogueres no van desaparèixer ni per les prohibicions ni per la urbanització. Hi havia barris on les fogueres es feien en descampats que més tard es van edificar, però a l’Eixample, que és un dels llocs on es feien més fogueres, sempre hi havia hagut cotxes i sempre havia estat asfaltat. Per tant, el que va eliminar les fogueres no va ser ni les prohibicions ni la urbanització sinó que qui les feia, els nens, van desaparèixer del carrer.

Així la pregunta clau no és què se n’ha fet de les fogueres, sinó què se n’ha fet dels nens.
—Les fogueres no es poden deslligar d’aquest univers del joc infantil al carrer. I quan els nens deixen de jugar-hi, desapareixen les fogueres. Els mateixos nens que durant tot l’any jugaven a fora, fent seu el carrer, unes setmanes abans de Sant Joan es dedicaven a anar a recollir fusta o qualsevol cosa per a cremar. Per ells era un joc més: ho amagaven on fos per evitar la competència entre colles i també les confiscacions de la guàrdia urbana. Per tant, no es pot entendre la desaparició de les fogueres sense tenir en compte que qui les feia eren els nens. A partir d’aquí, prenent les fogueres d’excusa, l’estudi ens va dur a investigar com era el joc infantil al carrer.

Per què els nens han deixat de jugar al carrer?
—Un dels factors és la sobreprotecció de la infància: la gent creu que els carrer és un lloc ple de perills i que els nens són incapaços d’estar-hi sols i negociar pel seu compte. Els testimonis que han participat en el treball es contradiuen: per un costat pensen que ara el carrer és molt més perillós que quan ells hi jugaven, però alhora reconeixen que bona part d’aquests perills també hi eren quan ells eren petits. Si no deixes sortir els nens de casa perquè el carrer és un indret perillós, no aprendran mai a bregar amb aquestes situacions. En certa manera abans es feia un aprenentatge que ara s’ha perdut.

Així va ser un canvi sòcio-cultural, allò que va extingir el joc dels nens al carrer.
—Per una banda hi ha la sobreprotecció i per una altra la generalització de l’educació en el temps lliure. És una idea que a partir dels anys 1970 es va començar a expandir per mitjà dels esplais i escoltes, activitats extraescolars… Parteixen de la idea que el nen, com que és en període de formació, ha de dedicar tot el seu temps a ser educat. I això també inclou el temps lliure. Per això la gran diferencia entre l’esbarjo que es fa als esplais i el del carrer és que allà el joc sempre és dirigit, sempre hi intervé un adult.

El llibre explica que no hi havia distinció de classe a l’hora de fer fogueres.
—No, es feien tantes fogueres en un barri benestant com pot ser Sarrià com en un d’habitatges de nova construcció com ara Montbau. El nostre estudi s’ha centrat en indrets molt diferents de Barcelona i, en aquest aspecte, no hi havia diferències, era una cosa molt generalitzada. A més, en alguns casos ens vam trobar amb gent que havia viscut en barris de barraques que, en traslladar-se a polígons d’habitatges, van continuar reproduint aquesta sociabilitat veïnal que tenien al barri anterior.

On sí que hi havia diferències era en el sexe. Hi participaven les nenes en les fogueres?
—Les nenes no hi participaven de la mateixa manera. Els nens tenien molta més llibertat per a estar al carrer tots sols. Les nenes, per contra, havien d’arribar a casa més d’hora i quan es feien més grans havien d’ajudar en les feines de casa. Com que tenien un paper en l’àmbit domèstic que no el donaven als seus germans, el període que passaven al carrer era més curt.

I els adults, quin paper hi feien en tot això?
—Hi intervenien, però el gruix de la feina el feien els nens. Algun pare encenia la foguera i sempre hi havia una veïna que els confeccionava un ninot per cremar. En el moment de la foguera no hi havia només els nens: hi participava tot el veïnat. De fet parlar de barri és complicat perquè hi havia tantes fogueres que tot era molt local: era el carrer, o la cruïlla.

I al costat mateix se’n feia una altra.
—Exacte, i impulsada per una altra colla de nens, que a més molt sovint eren rivals. Un dels testimonis que més es repeteix és la rivalitat entre colles: es robaven fusta, es feien la competència, miraven qui feia la foguera més grossa… Però no era només per Sant Joan, sinó una competència quotidiana que es veia en el dia a dia a través de partits de futbol, baralles a pedrades…

Hi ha cap altre record recurrent entre els entrevistats?
—Que havien de vigilar la furgoneta de l’ajuntament, que passava a requisar la fusta que havien arreplegat la canalla durant setmanes. Això és una prova que les fogueres sempre havien estat perseguides i per més que l’administració mirava de controlar-les, no se’n sortia mai. Passava la furgoneta i els nens negociaven amb els guàrdies perquè s’enduguessin les fustes pitjors, o només els en lliuraven una part… Hi havia connivència, perquè molt probablement qui requisava la fusta quan era petit havia fet fogueres. Tots aquests testimonis demostren la nostra idea de partida: no va ser una prohibició sobtada allò que va acabar les fogueres, sinó que va ser el canvi del paper dels nens en l’espai urbà.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any