Mariaelena Roqué profana tot un museu

  • Aquí sobta que tota la seua obra està disseminada, incrustada entre les peces de l’exposició permanent del museu. Roqué profana tota la col·lecció en qüestió, clarament masculina, on les peces de l’artista no només interroguen la masculinització de la història de l’art, sinó que desordenen el suposat ordre museològic

Anna Zaera
27.01.2025 - 21:40
Actualització: 27.01.2025 - 21:44
VilaWeb

Abans, en temps remots, quan un home i una dona col·laboraven, com a aliats i cocreadors, era l’home qui sortia als cartells i sobresortia a la història. Això que ara sembla extingit –rialles fortes– ha deixat pel camí, ja ho sabem, nombroses damnificades. En el cas d’algunes ja és massa tard, n’hi ha que encara som a temps. Senyores artistes de més de setanta anys que han resistit i continuen resistint. I que no admeten títols que no els corresponen. Ni acompanyants, ni còmplices, ni amants. O sí. Tot això però també més coses. Grans dones silenciades que ara han fet de la paraula “silenci” el títol de la seva exposició. “Silenci despullat” és el títol que l’artista Mariaelena Roqué ha elegit per a l’exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona que es va inaugurar divendres passat.

Aquesta exposició, tot un esdeveniment artístic de país, posa una primera pedra –o una segona o tercera, perquè hi ha gent que ja fa temps que hi treballa– a una d’aquelles artistes que el context encara no ha permès de situar-se al lloc que mereix. Oculta en moltes ocasions darrere el nom del pianista i compositor Carles Santos, considerada fins i tot en algun moment la cosa terrible de la musa, Roqué, escenògrafa, escultora, dissenyadora, poeta, performer, ha sabut resistir en el seu silenci. Perquè ella sap que el seu silenci no és només un silenci dels que fa mal, el seu silenci és l’espai on es genera tot. En la soledat del silenci és on poden sorgir les coses vertaderes, va dir durant el seu discurs en l’acte inaugural.

Nascuda el 1952 a Tarragona, amb un any se’n va anar a Veneçuela, on va viure fins a la joventut, des d’allà va viatjar per tot el món en plena recerca personal i artística. Cap a principis dels anys vuitanta va tornar a Catalunya, concretament a les Cases d’Alcanar, i allà va conèixer el pianista del poble veí, de Vinaròs, Carles Santos. Dues mirades i dos universos que van connectar des del primer moment. Junts van emprendre nombrosos espectacles. Les seves creacions s’han vist des de l’Òpera de Sydney al Hebbel al Theater de Berlín, i la seva inquietud permanent l’ha portada a experimentar en arts escèniques i visuals, cinema experimental, dansa, teatre i música contemporània.

En aquesta exposició que es podrà veure fins al juny, Roqué reconstrueix una altra vegada el seu posicionament vital. Trenca, penetra un suposat espai de pau, on reposen tranquil·lament i sense alteracions les pintures i escultures de la col·lecció permanent del museu de la Diputació de Tarragona, per portar-hi una mica, o molt, de mambo. Un mambo polític, un mambo sexual, un mambo existencial, un mambo del bosc, de l’aigua, del fetitxe. Recupera tot allò que en algun moment ha format part de la seua vida i dels seus mites, inspirats “en la tradició del cristianisme europeu i el barroquisme i paganisme llatinoamericà”, com assenyala el comissari, Manuel Guerrero Brullet. Mariaelena recicla obra perquè cada vegada les peces prenen un sentit diferent, i amb el fet d’exposar-les, ella considera que els torna a donar ànima, ressusciten més enllà dels magatzems o els armaris on han reposat durant aquests anys. Per això les seues exposicions sempre tenen caire antològic, perquè no podria ser d’una altra manera. Les obres originals ja no existeixen, però els elements sí, i l’artista també, per això el sentit de fer-les reviure. L’exposició comença amb el curtmetratge Piedraperla (1985), Pertorbació inesperada (1986) i les seves primeres creacions escenogràfiques i de vestuari amb Santos, amb qui funda i codirigeix, del 1995 al 2010, la Companyia Carles Santos.

Entre les sales del museu, hem d’estar atentes per descobrir els angles morts o els primers plans, els rebedors, on l’artista ha situat les seves sabates de taló, els seus collars de xamans amazònics, els sostenidors negres o el robotet onanista, al costat de les escultures de Julio Antonio o els tapissos de Josep Royo. Tota l’arquitectura interior del museu ha quedat  alterada. I continuem explorant. Hi ha els grans retrats de l’artista, les performances pel dol del seu pare, l’acte funerari en honor al seu gat a la platja, la rememoració de la donabosc, una acció que va tenir lloc entre els arbres i canals d’aigua dels Ports. Roqué torna a fer un homenatge a la fotografia i als fotògrafs que ha anat trobant pel camí, gairebé per atzar, i que s’han convertit en figures claus. “L’atzar forma part de la meva vida i jo hi crec”, va dir  apel·lant a tot allò imprevisible. “La fotografia sempre ha estat al meu costat, i els fotògrafs han estat els meus grans aliats”, va explicar al principi de l’acte. Roqué diu que la fotografia li permet d’establir una relació íntima amb l’objectiu de la càmera, al qual proposa despullar l’ànima. Així, en els parlaments inicials, va agrair a alguns dels fotògrafs que l’han acompanyada durant els últims quaranta anys, com el fotògraf Quim Giró, Joan Gil i Josep Borrell, i també fotografies antigues capturades per Carles Santos mateix.

El que sobta aquí, com deia, és que tota la seua obra està disseminada, incrustada entre les peces de l’exposició permanent del museu. Roqué profana tota la col·lecció en qüestió, on les peces de l’artista, possiblement, no només interroguen la masculinització de la història de l’art, sinó que desordenen el suposat ordre museològic. Davant dels cànons, davant del racionalisme, ella hi intervé proposant un recorregut alternatiu, aquí festiu, ocupant les sales, mitjançant una acció poètica. Una acció que el dia de la inauguració va prendre forma encarnada per la pròpia artista. No només l’exposició representa una reflexió al voltant de la dona, la feminitat i la seva situació en un món controlat i dominat pels homes, també la performance inaugural va fer això mateix, invocar tot el fet inesperat dels sentits. Els assistents, encuriosits i expectants, anaven resseguint el fil que l’artista proposava amb les veus i els instruments dels seus artistes “aliats”, Claudia Schneider, Ilona Schneider, Ivan Garcia, Miquel Àngel Marín o Eric Polt. Tota la seva obra és un teixit de col·laboracions amb els anomenats “aliats” de tants i tants anys, que ara són al seu costat, com a part del seu equip.

El títol de la performance, “Em vaig a despullar”, apel·la precisament a eliminar tot allò que és sobrer. L’artista que ha creat mil personatges amb els teixits, amb vestits increïbles, màscares, disfresses, collars i complements reivindica aquí el fet de treure’s la roba. Juga amb les despulles despullades. Com en el títol de l’exposició, “Silenci despullat”, engloba i posa junts aquests dos conceptes tan importants per a ella, i que en certa manera encarnen les seves peces, tan vives o inertes com es vulgui. “L’ànima d’aquestes peces, entesa com allò que sosté l’interior d’una escultura, però també d’un cos, reviurà per mitjà dels sons de cigales cantades i musicades. Notes estridents, penetrants i afilades emergiran i arribaran a tot arreu des de les entranyes d’aquesta performance” diu el full de sala, i així va ser. I potser per això la seva signatura, unadonauna, mostra aquesta voluntat de transcendir el dualisme, de posa de manifest que això ho fa una dona, però ho podrien fer moltes més, una dona que en són moltes a la vegada.

Aquesta exposició arriba després de la darrera, que va tenir lloc fa deu anys, titulada “Àpat Kaníbal”, en què l’artista ja recuperava bona part de la seua carrera i barrejava tradició indígena i les tradicions de les processons de la verge del Remei de les Cases d’Alcanar. En aquesta exposició, amb “seny i rauxa” va dir, Roqué torna a trencar el silenci. Trenca el silenci quan és necessari. Després d’haver profanat tot un museu, de desconcertar desenes de persones transitant l’edifici noble un divendres al vespre, va tornar el silenci entre les parets, el seu silenci. Però aquest cop no serà definitiu. Aviat tornarà a fer soroll. Tornarem a saber-ne més coses, que ja es van preparant. Tornarem a redescobrir una artista que la història ja no podrà fer callar.

 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor