Maria Sirvent: ‘Demanar a la gent que defensi uns drets que el govern no exerceix és contradictori’

Maria Sirvent és diputada de la CUP des del 21 de desembre. Els anticapitalistes van facilitar la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat amb una abstenció, malgrat que van insistir fins a l’últim moment que calia enfrontar-se a l’estat espanyol i restituir Carles Puigdemont. Tanmateix, van advertir JxCat i ERC que passaven a l’oposició i que no combregarien amb decisions i polítiques autonomistes. Ara la CUP adverteix que no és possible d’acceptar la suspensió dels diputats ordenada pel jutge Pablo Llarena. Segons que ha dit, fer-ho vulnera la sobirania del parlament.

En aquesta entrevista, Sirvent també analitza com poden fer-se passes vers la República. Argumenta que cal enfortir els teixits de la base per a construir contrapoders contra l’Íbex-35 i l’estat espanyol, amb vista a un nou embat democràtic. Defensa que la CUP no veu possible de destriar el procés d’independència de la lluita pels drets socials i que cal avançar en aquest terreny.

—Comença el curs polític i encara no hi ha acord entre JxCat i ERC sobre com defensar els diputats amenaçats per Llarena. Recentment us heu reunit amb JxCat. Van traslladar-vos cap proposta concreta?
—Van voler reunir-se amb nosaltres tot i que ja sabien quin era el nostre posicionament. Els el vam reiterar i els vam dir que no podíem entendre que JxCat i ERC en tinguessin un altre que no fos defensar la sobirania del parlament. No podem permetre que, després d’unes eleccions imposades, en modifiquin l’aritmètica. Venim de moltes renúncies. El 30 de gener, la modificació de la llei de presidència per a acabar investint un candidat a gust de l’estat espanyol…

—Us preocupa la divisió i la falta d’acord entre JxCat i ERC?
—Ens preocupa més que no hi hagi cap canvi de polítiques públiques i que en facin de continuistes. Hi ha hagut una pugna per les cadires dins cada departament, però no han traslladat el pla de govern a l’acció diària. Hem intentat parlar-los de sanitat, d’educació, de les condicions laborals de les treballadores, de determinats serveis, de violència de gènere… i no hi hem pogut arribar a cap acord.

—Més enllà de les polítiques públiques, la gent veu la divisió entre els partits. Com es pot reconduir la situació?
—Caldria demanar-ho a aquests partits. És cert que hi ha una divisió, però no és tan gran. Entre ells acaben arribant a acords. Hi ha discrepàncies, però la decisió que prenen i com la tradueixen en l’acció política acaba conformant un acord. En el cas dels diputats, n’hi pot haver algun en contra de la sobirania del parlament i que passi per  acatar el marc jurídico-polític de les autonomies.

—Aviat es començarà a parlar del pressupost. Heu tingut cap contacte amb el govern?
—Encara no. Ens ha trucat, com a la resta de grups parlamentaris, perquè tinguem una reunió sobre el pressupost. Serà a final de setembre.

—Quines condicions posa la CUP per a aprovar-lo?
—Abans de posar condicions volem veure quin n’és el projecte. Però atenent el to de les comissions i de les compareixences dels consellers sí que veiem que volen acatar determinades normes que impliquen unes conseqüències nefastes per a la majoria de la població. No veiem cap intenció de desbordar totes les normes d’objectiu de dèficit o de regla de la despesa, que avui dia fan que els interessos dels bancs passin per sobre dels de la gent. Acceptant això ja acceptem que la Generalitat no tindrà cap capacitat de garantir els drets i les necessitats de les classes populars. Coses tan senzilles com el pa, el sostre i la feina. És impossible que en aquestes circumstàncies les institucions responguin a aquests drets i necessitats. Hi ha la responsabilitat de fer polítiques socials valentes.

—Com ara?
—El 25% de la població del Principat cobra menys de mil euros. El 23,8% és en perill d’exclusió social. Per tant, el govern ha d’entomar mesures atrevides per a avançar en matèria social. I tal com vam xocar amb el mur del marc jurídico-polític actual quan vam defensar el dret d’autodeterminació, també hem d’explicar que hi ha un estat que nega el dret d’habitatge. D’aquestes polítiques, en són còmplices les institucions autonòmiques i cal anar més enllà per a revertir les retallades i garantir el dret d’habitatge. Si cal, expropiant els pisos buits als bancs i posant-los en lloguer social. Cal xocar amb aquesta paret. Si dins aquest marc no som capaces de trobar solucions, potser haurem de tornar a valorar per què volem autodeterminar-nos i quines relacions polítiques, socials, econòmiques i culturals volem que ens regeixin perquè els drets siguin garantits. Tornant al pressupost, no pot ser que la Generalitat tingui més ingressos dels impostos que no tenen en compte la capacitat econòmica dels ciutadans. Ho hem de revertir. En això, no ens hi posem d’acord ni de broma… hem fet propostes de mínims i no hi ha manera. No és una qüestió ideològica, és una qüestió estratègica.

—El president Torra ha parlat de la creació d’un ‘Fòrum Cívic Constituent’. Com valoreu aquesta proposta?
—Més enllà de la conferència pública, no en tenim cap més concreció. Per una altra banda, veiem com el govern de la Generalitat és un alumne aplicat complint allò que estableixen la Unió Europea, els mercats financers i les normatives autonòmiques dins el marc espanyol. Demanar a la gent que defensi uns drets que el mateix govern no defensa ni exerceix és contradictori. La conjunció entre l’obediència al poble i la legitimitat del moviment popular ens fan avançar. Al 3 d’octubre, no s’hi arriba espontàniament, sinó després d’haver enxarxat tothom a favor de l’interès col·lectiu per a defensar molts drets, no tan sols el d’autodeterminació. És una porta que obre un procés de construcció nacional de llarg abast.

—El Fòrum Cívic Constituent pot ser el procés constituent que reclameu?
—No podem confondre els conceptes. En el procés constituent hi ha de poder participar tothom i n’ha de sorgir una constitució catalana que sigui tot un canvi en les relacions que ens governen. Un Fòrum Cívic Constituent? Volem que es concreti. Podem tenir debats amb la gent i compartir estratègies per a exercir l’autodeterminació amb garanties democràtiques.

—Sou crítics envers el govern i l’intent de negociar un referèndum amb la Moncloa. Com encara el nou curs polític, la CUP?
—Som en un nou cicle polític marcat per la repressió, el simbolisme i la retòrica. A la realitat, el govern i el parlament acaten absolutament el marc autonòmic. Per això nosaltres continuem posant l’accent en el moviment popular autoorganitzat. És hora d’escoltar-lo i de bastir un programa en què compartim reivindicacions que puguin anar més enllà del marc establert. Cal que enxarxem les reivindicacions comunes del moviment popular per poder garantir unes relacions justes i exercir una acció política concreta. La capacitat de decisió és molt allunyada de la ciutadania i la democràcia representativa no ens ha donat bons resultats perquè hi ha uns altres poders amb capacitat de decisió. Hem de començar pels municipis amb projectes de sobiranies diferents. Econòmica, residencial, alimentària… ens hem d’organitzar. Ja hi ha un teixit popular arreu dels Països Catalans. Una altra idea: hem de superar la imposició territorial de les autonomies i dibuixar la nació completa contra el marc mental i les imposicions de la constitució espanyola. Hem de dotar-nos d’un programa d’unitat popular de reivindicacions conjuntes.

—Cal recuperar la via unilateral?
—S’han deformat tantíssim els conceptes que parlar de ‘desobediència’ o de ‘via unilateral’ sembla que sigui una cosa abstracta o una dèria de la CUP. Qualsevol resolució de la situació que passi pel permís o el consentiment de l’estat espanyol, que no para de repetir que no acceptarà l’exercici del dret d’autodeterminació, ens deixa sense solució política i en una paràlisi absoluta. La nostra via és l’obediència a la legitimitat del moviment popular en defensa del dret d’autodeterminació, perquè els drets no es negocien.

—Hi ha gent que pot estar d’acord amb l’autodeterminació, però en contra que el resultat de l’1-O validi la implementació d’una república.
—És cert que l’1-O es va desenvolupar sense garanties democràtiques a causa de la violència policíaca. L’operació d’estat ja venia de molt abans, del 20-S. Després ha vingut la repressió i el 155. Cada dia que passa, el resultat de l’1-O és encara més allunyat de la realitat. Hem de parlar d’exercir el dret d’autodeterminació amb les màximes garanties democràtiques.

—Com? En un altre referèndum?
—No, no parlem d’un nou referèndum. El ‘com’ és un debat que tindrem amb la gent i els moviments populars. Hem convocat una sèrie d’assemblees obertes arreu del Principat en què volem compartir i escoltar què n’opina la gent i què creu que cal fer. D’aquesta manera tindrem molts inputs. És important d’escoltar la gent abans de prendre qualsevol decisió en col·lectivitat. No hem de deixar d’exercir drets que ens són negats. Tal com no hem de deixar de garantir el dret d’habitatge perquè en el marc espanyol no sigui garantit. És absolutament legítim.

—Tal com dieu, considereu que el mandat de l’1-O cada vegada és més lluny, tot i que la CUP sempre l’ha reivindicat.
—El dret d’autodeterminació s’exerceix perquè el resultat sigui aplicat. Té unes conseqüències. Si el resultat no s’ha aplicat, hem exercit aquest dret o no? És un bon debat. Si uns quants factors han fet que el resultat hagi acabat en declaracions, hem de pensar com exercim aquest dret de tal manera que no hi romangui. La repressió de l’estat espanyol va condicionar l’1-O, però en general les institucions potser haurien d’haver estat més a l’altura del moviment popular. I avui la situació és com és. Gestionem l’autonomia. Això, no ho podem negar. És una realitat material. Cal analitzar-la i pensar com ens hi ressituem i actuem. Som en un nou cicle polític i el sobiranisme governamental és situat en la gestió de l’autonomia. Nosaltres hi fem oposició.

—La sentència del Suprem espanyol pot revertir aquesta paràlisi que denuncieu?
—La sentència pot ser una gran oportunitat per a poder a posar un mirall a un estat absolutament antidemocràtic que demana trenta anys de presó per haver posat urnes. Un estat que veu el potencial transformador d’aquest moviment popular. Com diu l’Anna Gabriel, és el moment de jutjar-ne la judicatura i com n’és, d’instrumentalitzada. Cal recordar que l’estat espanyol no és el govern; és un trencaclosques amb moltes peces. El poder judicial n’és una, i les altes instàncies són hereves d’un règim dictatorial que no ha perdut l’essència. Cal que a través del judici ho puguem explicar, això. Per una altra banda, també cal que siguem molt conscients que seran jutjats per haver defensat el dret d’autodeterminació i que, per tant, hem de defensar -lo. La repressió cerca que oblidem els nostres objectius polítics. Si ens movem en el simbolisme de la retòrica republicana però alhora el govern obeeix el marc institucional, l’estat espanyol veurà que haurà desaparegut.

—Com ha de reaccionar el moviment independentista a aquesta sentència? S’ha parlat d’aturades de país, d’obrir les presons, de vagues generals…
—Això es decidirà col·lectivament. Haurem de decidir com volem contestar a aquest embat repressiu.

—Hi ha prou majoria social per a tirar endavant la República o cal eixamplar la base?
—És el debat etern. Eixamplar la base, la majoria social… és una qüestió de quina força hi ha als contrapoders per a escometre l’estat espanyol. Entenem que sense el control d’unes infrastructures determinades necessàries per a la vida i la sobirania de la gent és molt difícil que tinguem la capacitat d’enfrontar-nos-hi, a tot l’aparell, tots els tentacles i tota la força. Això vol dir que si béns tan essencials com la llum, l’aigua o el gas, o serveis tan necessaris com l’educació o la sanitat, no els controlem nosaltres, no podrem garantir uns mínims per a poder ser fortes en tal circumstància. Totes les polítiques que venen el sector públic al mercat privat, que representa l’status quo, van contra la fortalesa del moviment popular. Si les institucions el volen acompanyar, han de caminar en el sentit contrari. No és tan sols una qüestió de justícia social, sinó que entenem que és l’única via per a poder ser fortes quan arribi el xoc amb l’estat espanyol. És una lluita organitzada que ha de tenir recorregut en el temps. Si hi ha unes altres vies, que ens les expliquin i les podrem confrontar.

—El govern ha de promoure-ho?
—Sí. Per exemple, el Departament de Treball i Afers Socials té una política d’impuls de projectes cooperatius molt interessant. Perquè no tot sembli una crítica. Aquesta és la manera com entenem que la institució ha d’acompanyar els moviments populars que generen aquestes alternatives amb què ens farem forts en aquest xoc. El projecte de construcció nacional és indestriable de la defensa dels drets socials, de gènere i ecològics. Només avançant conjuntament i sense separar aquests dos eixos podrem defensar el dret d’autodeterminació.

—Sembla que en tindrem per anys.
—No ho sé. Almenys entenem que segurament hi haurà molts enfrontaments amb l’estat espanyol en la defensa de molts drets. Però si veritablement volem un procés transformador, haurem de parlar de la construcció i l’enxarxament d’aquest contrapoder que ens enforteixi per a poder fer una ruptura democràtica i també un procés democratitzador. En parlem d’un en què aconseguim que els drets que avui dia no són garantits ho siguin en un model de societat diferent. Si no, correm el risc d’assumir posicionaments polítics que no són els nostres, com ara el dels qui van defensar l’1-O per forçar una negociació amb l’estat espanyol i aconseguir un pacte fiscal, o els qui en volen un de nou per a reproduir les mateixes relacions de poder i les desigualtats que ja tenim ara. No podem mirar el parlament i la Generalitat i demanar-los una solució màgica. La clau no és a les institucions, la clau, la tenim tots en la nostra acció política diària.

—Les eleccions municipals, quina importància tindran?
—Seran importants perquè els projectes municipals d’unitat popular que ara com ara són presents al territori tenen un gran potencial transformador i són la base d’això que us comentava abans. També tenim l’oportunitat de compartir aquestes reivindicacions. Els municipis són els espais més pròxims a la ciutadania i hem d’aconseguir de tirar endavant plans per a recuperar la nostra capacitat de decidir. Per tant, és des d’aquests espais que podem fer trontollar el règim. Si el municipalisme transformador arriba a tenir una gran representació i s’aconsegueix que vagi acompanyat d’un moviment popular fort que fiscalitzi les institucions i que tingui unes reivindicacions clares, farem una passa ben gran.

—La CUP valorarà de concórrer a les eleccions europees?
—És un debat que tindrem. No en puc donar la meva visió personal perquè represento tota l’organització.

—Quina lliçó heu après de l’octubre passat?
—Tenim molta més força que no pensem. Tenim un gran potencial transformador i podem canviar les relacions que ens governen. Aprenem també que el procés de construcció nacional i de transformació social té un cost polític, personal i col·lectiu que hem d’assumir. El fet que ens organitzem i que puguem fer-ho de manera constant és imprescindible per a poder ser forts i ser tot un enxarxat comunitari per a enfrontar-nos a l’estat espanyol. La dignitat que va demostrar la gent l’1-O davant la repressió no té precedents en tot Europa i, per tant, l’exercici de la desobediència massiva, activa, no violenta, de la ciutadania és un exercici que hem de poder compartir des d’una visió internacionalista amb tots els pobles oprimits per l’estat espanyol i l’Europa del capital.