Marc Giró, dijous a Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)

Marc Giró i Costa (1974) és historiador de l’art i periodista especialista en moda. Durant disset anys va ser editor de moda a la revista Marie Claire. Fa dos anys va tornar de Madrid, i ara presenta a RAC1 el programa Vostè primer. És precisament per la seva tasca en aquest programa que ha rebut el premi Ràdio Associació al millor professional d’enguany.

Giró també ha col·laborat amb Andreu Buenafuente i en programes com Divendres i Està passant, de TV3. Ara ha publicat el llibre Pijos. Guia Pràctica. Qui són, què fan i on trobar-los (Univers), un recull actualitzat dels articles que ha escrit al diari Ara. VilaWeb va entrevistar-lo dijous en un hotel de Barcelona.

Marc Giró i Andreu Barnils coneixen els pijos del mateix lloc: el col·legi Garbí. Allà vam anar. I allà en vam trobar.
—Era un col·legi de pijos, sí. Però no només. No sé com és ara, però aleshores, ho recordaràs, hi havia el pijo pujolista, hi havia el català menestral, hi havia fills de professionals liberals (advocat, periodista) com tu i jo. El Garbí tenia famílies que s’havien guanyat molt bé la vida durant el franquisme, però també catalanistes que havien fet la viu-viu i veien en l’escola la tradició de l’escola del Mar, republicana.

En teniu bon record?
—Sí, però de fet no en recordo gairebé res. Jo estava voladíssim. I pel fet de ser gai, he passat molts anys de la meva vida intentant posar nom a això meu. Veia que entre l’interès general i el meu, hi havia un xoc d’interessos. Tenia dèficit d’atenció, i per això he anat molt al psicòleg.

Heu viscut vint anys a Madrid.
—Treballava a Marie Claire, d’editor de moda, i havia de fer moltes entrevistes en anglès. No en tenia ni idea. I preparava l’entrevista amb l’ajuda d’un professor d’anglès. Tenia una pronúncia que semblava de Cambridge, però era enganyós, i no tenia ni idea del que em responien. I feia “hum”, “ahà”. Fins que l’altre, de sobte, parava. Aleshores jo no sabia què dir i es feia un silenci. Els anglosaxons aleshores es posaven nerviosos, no aguantaven el silenci, i sense que jo preguntés res més, continuaven parlant. Quan transcrivíem, amb el professor, ens adonàvem que després del silenci de pànic venia la resposta bona. Acollonant. Que és allò del psicòleg. Com és que no diuen res? Doncs perquè volen el silenci, i la resposta bona.

Vint anys a Madrid. Gais sortint de la ciutat de naixement per guanyar llibertat. Pot ser?
—Jo aquí ja em deixava anar, però sí, és probable que alguns hagin de sortir de l’àmbit familiar, de la tribu i altres, per experimentar. Els homosexuals som grans viatgers. Les lesbianes i els trans, també. Canviar de vorera té a veure amb la recerca. Sempre busques. Jo sóc del setanta, i no teníem referents. I els que hi havia eren molt críptics.

Ara ho sou, un referent gai.
—Jo em sento còmode així. Si m’he d’explicar a mi mateix, ha de passar per aquí. A mi m’ha obsessionat el sexe i l’amor. Ho he estudiat, debatut, parlat. I trobo que és una gran forma d’estar al món: t’espavila. Has d’entendre l’altre i a tu mateix. Em surt de natural. I també és estratègia política. És important que ara es parli tranquil·lament.

Passem al llibre, on dieu que gai i pijo, no pot ser!
—Ho dic, però a la vegada, tot pot ser una oportunitat de negoci. Acabarien incorporant l’homosexualitat, la independència de Catalunya, el franquisme, el motor de combustió, el telèfon mòbil, parlar català, si els va bé per al seu negoci. I el seu negoci és ser pijo. L’estructura principal, però, és que els homes són homes. I les dones, dones. No s’emboliquen. Però no perquè creguin fermament en l’heterosexualitat, sinó perquè és pràctic. Mantenir-se dins la fórmula fa que no es dissipin els diners. Fonamental.

Com vesteixen? Hi dediqueu tres articles.
—Els pijos són pràctics. Es vesteixen a capes. I com que viatgen, han d’anar sempre preparats per al canvi de clima. I no atenen a la moda. La moda podria ser un forat per on perdre’s. No tant perdre diners, sinó perdre’s. La moda és un món on es generen moltes idees. Ara, per exemple, la moda pensa què és ser dona, ser home, i com ens representem. Molt canviant. Massa. Els pijos volen representar-se sempre de la mateixa manera. Es vesteixen com els papàs i com les mamàs. De fet, ells i elles es vesteixen bastant iguals. Es poden intercanviar les peces. És la gran aportació cultural dels militars i els pijos. Vestir-se igual homes i dones. Només en moments concrets (bodes, bateigs) elles es posen de senyores i ells de senyors. Diferenciats.

Quin objectiu tenen?
—Mantenir la riquesa. Ho explico al llibre. Ells creuen que el fet que la riquesa sigui a les seves mans és exactament com ha de ser. I que s’ho mereixen. Els pijos veuen natural ser rics, i que els pobres siguin pobres. Que els que tenen més, en continuïn tenint més. I això ens inclou a nosaltres. Fixa’t on som, tu i jo, això sembla el Bombai colonial. Tan tranquils, i obres un diari i és per deprimir-se. Ens hauríem de descalçar i fer-nos franciscans. Però nosaltres anem tirant de veta, també. En el fons, tots tenim una mica de pijo, que és tenir un morro sideral. Mantenir el privilegi.

Algun amic pijo deveu tenir.
—Algun dec tenir, crec que sí. I me’ls estimo molt.

El vostre marit, per exemple, ho és?
—No. El meu marit és de Fraga. I això passa per sobre de tot. És el Santi Villas. Fa vint-i-cinc anys que som casats.

I per què us vau casar?
—Per mon pare. Mira, a mon pare només li he sentit dues coses. Una: us heu llegit Josep Pla? Per descomptat, no l’havíem llegit. I un cop llegit vam passar a: Us heu casat amb aquest senyor? I casats estem. El meu pare era dissenyador industrial, però per coses de família va haver de tenir carrera d’advocat. Des del seu punt de vista de legislador, ell troba que després de la roda i el foc, el matrimoni és el tercer gran invent. Protegeix el patrimoni, els cossos, la unitat familiar, els gossos, els cavalls i el rebost.

Com es casa, un pijo?
—Amb moltíssim temps de marge. La mare pija et pot dir perfectament que avui prepara la boda de la filla per a l’any 2025. Fa dos anys que la prepara i li’n queden tres. Ho allarguen tot moltíssim. Si tota l’energia i temps que dediquen a això, la posessin a una altra banda, ja tindríem la futura vacuna feta.

Quins delictes cometen?
—Tres. El primer, relacionat amb la velocitat, les festes o els delictes ecològics. Volen veure el mar des del menjador, i arrasen amb el bosc que els el tapa. Menudeses. I com que tenen advocats que ho van allargant, allargant, allargant, tots els pijos quan moren tenen causes obertes. Dos: delictes d’armes. Les armes, o les tenen o les fabriquen, perquè els pijos són depredadors. Són caçadors. Passa que no són gaire hàbils, poden beure molt d’alcohol, van pitofs i es disparen el peu. O disparen el germà. I tres: corrupció. Per on es perden moltes fortunes.

Sexe per amor?
—No el preveuen. L’amor, el feminisme, el comunisme, Friedrich Nietzsche són coses que no consideren. Són llocs per on es podria escapar la fortuna ràpidament. Pensa que per amor et pots trobar compartint la fortuna amb una persona de Vallcarca. I això sí que no. Passa que els pijos tenen tant de temps que sí que poden follar. Jo no follo perquè no tinc temps. Ells tenen temps, acaben rascant-se i rasquen els altres.

Quines coses bones tenen?
—Si no s’entra en detalls i omets, que seria ometre molt, com han fet la fortuna (ara hi ha llibres sobre els esclavistes catalans, per exemple, o el tràfic d’armes) i com és que conserven la fortuna (alguns, tres i quatre generacions), si no ens ho preguntem, sí que és veritat que podem parlar del pijo modernista. Pijos amb una certa idea del bé comú. L’espai comú. Per exemple, el modernisme del Passeig de Gràcia. Fer de mecenes per mossèn Cinto Verdaguer, Òmnium Cultural, el MACBA, el MNAC, la Fundació Bernat Metge. Pijos amb ínfules intel·lectualoides, que sempre va bé, i una certa idea de país. I la tenien. I possiblement el català ha estat un pijo europeu, en aquest sentit. Ha passat a París, a Londres. Ara aquest pijo no sé on és. Tu el veus? On són? Ara no els trobes. No t’hi creues pel carrer. Abans l’amo de la fàbrica sabia qui eren els seus obrers. Ara han aconseguit allunyar-se del tot en les seves fortaleses.

Pot ser que Marc Giró sigui més seriós que no sembla sota la frivolitat?
—No tinc gens de tendència a la seriositat i intel·lectualitat.

Us heu llegit el llibre sobre els esclavistes catalans?
—Sí.

Ah.
—Però són llibres molt assequibles. Hi ha gent que explica coses molt complexes de manera mot amena, accessible i barata. Esclavatge, feminisme. L’altre dia una em deia: és que vull entendre el feminisme. Què cony has de voler entendre’l! Tu saps llegir? Sí? Doncs llegeix, filla, llegeix, i ho entendràs perfectament. Que venen els llibres al súper.

Sí que us interessen les coses serioses, veig.
—Una cosa és això, i una altra, posar-se seriós. Seriosos, als enterraments.

Voleu afegir res?
—Jo? No, no. Jo, gràcies, Barcelona.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.