Manel Rodríguez-Castelló. (Fotografies: Prats i Camps)

Quan li han de fer fotografies para seriós, com dient: “Això va de veres”, o “Cal marcar distància”, o “No hi tinc costum”. Després, enraonant i viatjant novament fins a Lisboa o recordant la destil·lació d’un pensament en tres línies d’aforisme (no: de “metaforisme”), aquest home expressiu, rapsode modulat de dicció precisa, gesticula i riu i omple l’explicat d’onomatopeies. Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958), a més de l’activitat d’agitació cultural i cívica, escriu. És poeta i, com a tal ha guanyat alguns dels premis més prestigiosos del país (el Vicent Andrés Estellés, el Ciutat de València, el Maria-Mercè Marçal, l’Ausiàs Marc…). A més dels versos, practica l’artesania de la columna d’opinió (més de 1.400 articles, que aplega sota el títol comú, compartit amb el seu bloc, de “La pedra i el marge”). I escriu, quan el cos li ho demana o quan l’incita l’insomni, pensaments en flaix o en esbós que entén també com a al·legoria híbrida i anomena “metaforismes”. Ara els ha aplegats en un llibre, juntament amb un conjunt d’articles publicats entre el 2017 i el 2019 i que anomena “saials”: “draps de neteja d’una realitat social sovint espúria i bruta”. Tot plegat és Farem un pensament (Lletra Impresa), una obra que tot just comença ara a voltar pel món.

Abans i tot d’engegar l’enregistradora, Manel Rodríguez-Castelló es declara “molt content amb els editors”. Perquè de seguida van creure en els texts que els presentava i perquè, deixa anar, “no estic acostumat a aquest tracte tan cordial”.

De subtítol o descripció o aclariment hi heu posat un parèntesi: (Metaforismes i Saials). Comencem pel començament: què són els metaforismes?
—Amb aquest terme, més que no inventar la sopa d’all, volia suggerir la capacitat, o la voluntat, transgenèrica dels texts. Als metaforismes hi pot haver l’esborrany d’un poema o un aforisme més clàssic o una nota de diari. Diria que és la cuina de l’escriptor posada a l’aparador. És una cosa que faig des de final dels noranta, molt de tant en tant, sense cap obligació, i per tant, és un poc el resultat d’eixa voluntat que té l’escriptura d’autonàlisi i d’anàlisi de la realitat.

De la mateixa escriptura, també.
—Hi ha molta reflexió sobre això, sí. No teòrica, que no vull passar per filòsof ni per crític literari ni per res. És potser una cosa molt visceral, molt viscuda, l’escriptura vista per l’escriptor, d’una manera íntima. En aquesta primera part hi ha prou, també, del sentir el pas del temps, el pes de l’escriptura, de l’enfrontar-te amb els teus fantasmes i no deixar de ser alhora un poc juganer amb les paraules, que sempre m’ha agradat. La segona part és la periodística, la més d’activista, vinculada amb la lluita per la independència de Catalunya, en la qual, modestament i des de la distància, també he participat.

La majoria dels articles hi fan referència.
—És que no en podia fugir. Era un tema crucial, i ho continua essent. I em feia molta pena la resposta de la intel·lectualitat, la nostrada i l’estranya. D’aquí el títol, també, com a joc de paraules: per als principatins és, sobretot, prendre una decisió i, per tant, al·ludeix a la capacitat d’autocentrar-se i de decidir. També hem acabat relacionant l’expressió amb l’acte d’anar-se’n: dius que si fem un pensament i vols dir que si ens n’anem. Així que també és anar-se’n d’aquest estat de coses, anar-se’n d’Espanya, superar les injustícies i tenir la possibilitat de fer un altre món. Però és que la mateixa idea de fer un pensament ja és bonica: construir-lo. Igual com les paraules: els pensaments es fan amb paraules i les paraules es construeixen amb aquesta voluntat, amb aquesta paciència, amb aquest badar i no estar per res més que per tu mateix i per la immediatesa. L’escriptura com una manera de veure el món.

Fer un pensament també és anar-se'n d'aquest estat de coses, anar-se'n d'Espanya

Com és que decidiu d’unir tots dos elements en un llibre?
—Els metaforismes neixen en inter-regnes d’escriptura poètica. Molts s’hi acosten, però no acaben de quallar com a poemes i, tanmateix, em donen una pista i una possibilitat d’investigació que em resulta atractiva. Acabe de llegir el magnífic llibre d’Iborra i hi diu que els llibres no els lliges tu sinó que et lligen a tu. A l’escriptura passa amb molta freqüència: no escrius el llibre, és el llibre que t’escriu a tu. La voluntat d’ajuntar el metaforisme amb el saial era també un cant al fragment, al moment que es pot aïllar. El saial, de fet, renuncia a la discursivitat pròpia de la columna i fa en canvi flaixos que s’estenen o s’escurcen segons com van. Són, per tant, cosins germans, el saial i el metaforisme.

Com n’heu fet la selecció, dels metaforismes?
—Pràcticament els he recuperat tots. Perquè treballe poc, però treballe amb molta intensitat quan treballe. Sóc un corredor de velocitat, més que no de fons. Jo seria incapaç de fer una novel·la. Sóc més de l’instant, del fragment. I m’agrada intentar aconseguir eixa cosa que ha de tenir l’aforisme, d’il·luminar, encara que siga, pam!, un fulgor momentani. Que t’agafe, que et faça dir: “Això què és?”, i que tornes a llegir-lo.

Dediqueu força línies a la reflexió sobre el procés de creació poètica. “La poesia creix per reducció”, per exemple, és una definició de la vostra poesia?
—És una aspiració. I una evidència. Sempre he comparat la poesia més amb l’escultura, per allò de llevar elements, de cisellar, que no amb la pintura, que és afegir colors i formes. Jo tinc certa tirada a l’excés verbal. I, sobretot últimament, faig poemes molt llargs. Vull evolucionar precisament cap a una austeritat de l’expressió. He tingut etapes de filigrana i ara cerque una dicció més natural. Dic la poesia, però gosaria dir que tota la literatura ha de saber estalviar i anar evitant elements superflus. Per això creix quan redueixes.

Sou un escriptor força discret a l’hora de mostrar-vos i, en canvi, us trobem força aquí, destil·lat en aforisme: “Autobiografia / L’home que estimava les pedres. / [Títol per a un llibre que no escriuré mai].” Per exemple.
—I la veritat és que m’encantaria escriure’l. A casa hi ha pedres pertot arreu. La pedra és la perdurabilitat, la lentitud de la geologia. I sí, les petites anècdotes personals que no puc revelar en poesia, les aboque ací. I se m’hi han escapat detalls de la quotidianitat. El metaforisme et permet de ser-hi sense despullar-te gaire. I dius, bé, en algun lloc hauré de deixar escrit que estic sord com un cudol, no? Doncs eixos pensaments que no tenen una finalitat troben ací espai i forma. M’ha donat molta llibertat i ara entenc que siga un gènere amb tants seguidors.

En algun lloc hauré de deixar escrit que estic sord com un cudol, no?

Però és dificilíssim!
—Però tots són fets amb lentitud. Amb el temps. Quasi que no els he escrit jo, que m’han caigut damunt. Els aforismes t’escriuen i després et veus en l’espill d’allò que has escrit.

N’hi ha alguns que podrien ser poemes, no?
—En dir-ne metaforisme donem una pista al lector, usem el mecanisme poètic per excel·lència, que és la metàfora: no dius les coses d’una manera directa sinó per analogies, per semblances, per al·lusions, suggestions, com siga. Per tant, dient-ne així fugia de l’aforisme clàssic i anava a cercar un poc la poesia. M’agrada també que “meta-evoque” aquest “més enllà” d’un significat, la transposició d’un significat d’un lloc a un altre. En els títols cerque sempre ambivalència i polisèmia. Per bé que no em quedaré amb la patent del nom metaforisme, perquè algú, diria que a l’est d’Europa, ja ho havia fet servir.

Bé, la creació, al capdavall, també és això.
—Corregir i augmentar, no?

La primera línia-vers del llibre diu: “Poseu noms al silenci.”
—És un ingredient fonamental. Ben mirat, el silenci tan sols existeix en el poema, és una manera de pautar-lo. Sense silenci no hi hauria música. Tinc un concepte molt musical tant de la llengua com de l’escriptura. Jo crec que la poesia és música del sentit. I també hi ha la idea més filosòfica del silenci com a buit, com a aspiració, com a quietud. Que ens acosta també a la idea de la mort. Unes vegades és aquest silenci negatiu, d’immobilitat, i unes altres és més viu, com una resistència al soroll. La idea del metaforisme també és capgirar una miqueta allò que donem per sabut. L’escriptura en certa manera també és això: lluitar contra les pròpies certeses.

“Escriure és una forma de ser absent.” Absent?
—Sí. I ben bé que podríem afirmar el contrari. De vegades, la veritat poètica es pot girar com un mitjó. Escriure és ser present, perquè parles, efectivament; però també és ser absent, allunyar-te de les coses. Cerque la paradoxa, que és on hi ha la fricció entre la realitat i la ficció. És aquesta sensació que quan escrius realment t’allunyes i et converteixes en llenguatge tu mateix. I de vegades es deslliga de la realitat. De vegades. No és sempre recomanable, però de tant en tant va bé.

I, de tant en tant, nyac, trenqueu la transcendència amb un joc de paraules, una incitació al somriure.
—Seguisc la filosofia de la Penya el Bon Humor alcoiana, que té com a insígnia la frase “Guanye qui guanye, cafè i bon humor.” Cafè, referint-se al cafè d’Alcoi.

Cafè licor.
—[Somriu] Per antonomàsia, cafè.

Hi ha cap metaforisme que pugui tenir l’aspiració o l’esperança d’esdevenir poema?
—Ja no. Perquè ja l’has matat. Diuen que un poema o una obra literària no s’acaba, sinó que l’abandones. D’acord. És el moment en què edites, o que has decidit de posar-ho en forma de metaforisme. Ja està. T’has de llançar a coses noves. Si tan sols escrius allò que tens clar i allò que has fet, malament rai. Els metaforismes, que són quasi poemes, tenen la virtut o el defecte que no ho acaben de ser. O sí que ho són. Però pense que també hem d’apreciar les coses en la seua imperfecció. L’escriptura és transitiva i, per tant, està en moviment. Jo sóc un poc perepunyetes, m’agrada la perfecció, i reconec que és un vici. Li pegue moltes voltes. Des de ben xicotet. En fi, cal apreciar els propis defectes, en el sentit fusterià. El defecte és bo, la perfecció és burgesa; no sé on ho he sentit. En tot cas, cal apreciar l’obra que es mou; allò que és perfecte és mort.

També hem d'apreciar les coses en la seua imperfecció

Escriviu comparacions o imatges que fan ganes de furtar-vos: “Com l’acàcia, que sempre / es cobra el seu tribut de sang / en les mans del llenyataire.”
—Neix d’una experiència, de les acàcies del jardí de Dénia, i convergeix en un metaforisme que té una veritat un poc més enllà de l’experiència. Si vols alguna cosa, has de patir. Hi ha una espècie d’immolació necessària per a aconseguir alguna cosa. No és més que això.

I arribem als saials. Ens n’expliqueu el nom?
—M’ingressen a l’hospital uns dies, sense més conseqüències, i allà, pobre de mi, adolorit i abans de començar el tractament, em posen un saial, com un tapaculs, i pense: “Fixa’t que poqueta cosa que som.” I alhora: “Fins i tot un saial humil acompleix la seua funció, i ens fa a tots iguals.” Aquesta és una de les maneres de veure el saial. Una altra és que a Alcoi és una paraula molt usual que defineix el drap per a torcar alguna cosa. I casa amb la funció de la columna amb voluntat de torcar, precisament, de fer net, de lluitar contra determinades circumstàncies. Com deia l’enyorat Cerdán Tato: s’ha de fustigar el poder.

Els heu escrits, expliqueu al pròleg, entre “els dies posteriors al referèndum de l’1 d’Octubre” i “uns mesos abans de la sentència del judici contra els presos i preses polítics catalans”.
—Neixen al caliu del procés de desvetllament nacional del Principat, tot el procés d’autodeterminació. Hi vaig sovint, a Barcelona, participe en les manifestacions, i sento una gran eufòria, però alhora també estic molt cremat per la repressió, per la injustícia, per la manca de solidaritat de les esquerres espanyoles, i les valencianes. Els saials mostren la part de mi activista, la més disconforme. Però no de qui es lamenta i es queda a casa llepant-se les ferides, sinó de qui intenta, malgrat veure l’ampolla molt buida, molt buida, sempre tirar avant. I ho fa no com un sociòleg o un politòleg, sinó com un escriptor de trinxera.

En sobta la forma, amb aquesta construcció de fragments.
—Tinc una tendència a fer les frases un pèl excessivament llargues, amb subordinades i subordinades que si em deixara anar faria la columna amb un sol paràgraf i em quedaria tan ample. [Riu] Bé, doncs aquesta altra estructura em permetia una llibertat que no he tornat a tenir. Tampoc aquesta forma no és original, en el meu cas s’inspira en les lectures de Martín Pacheco. I m’agrada. Perquè no estàs obligat a continuar la historieta, i de sobte fas pam!, i escrius una frase allà perquè t’ha vingut. Pam! Pausa. Pam! Passes a una altra cosa.

Saials com a torcadors i com a forma, per tant.
—Al final, ho he restringit a aquesta mena d’artefacte, que diria Joan Navarro. [Somriu] Artefacte fragmentari seria el saial. N’hi ha de viatges, també. I algun homenatge. A Manel Marí, per exemple. Permeten algunes anècdotes que no et permet l’article més polític, una entrada més personal, fins i tot.

Quan escrius realment t'allunyes i et converteixes en llenguatge tu mateix

Hi ha força canya política, als vostres saials.
—És que no ser professional dóna una llibertat interessant. La veritat és que jo no tinc mala llet, però és que hem viscut uns anys en què, si algú tenia cap il·lusió respecte d’aquesta pseudodemocràcia i és una miqueta honest, per força li ha caigut. Davant tot això, cal esmolar molt bé les eines de l’escriptura.

“Justificar les teues renúncies escudant-te en la immaduresa de la societat a què et deus és negar el principi pedagògic que ha d’inspirar l’acció d’un govern transformador”, escriviu.
—Deteste el polític que diu: “Hi ha això i prou.” Doncs no: hi ha això i allò i allò altre. La realitat és moltes. I com tu la mires, també. Ara bé, tu què vols fer? Si vols transformar, governa. És pedagogia pura. Si tu no apliques pedagogia, no pots esperar resultats. No podem acceptar el “no s’hi pot fer res”.

Us detecto certa necessitat d’escriure allò que viviu i que veieu i que tot?
—Viure és molt millor que escriure, però n’hi ha que no en sabem. I hem d’escriure per acabar-nos de fer la idea de ser vius. De ser presents.

No era absents?
—Sí, és clar, tot alhora i en contradicció: al mateix temps absents d’aquesta misèria.

Per què Schopenhauer, Nietzsche o Cioran us són “tendríssims antipàtics” i, en canvi, els corbs, antipàtics a seques?
—El corb m’agrada quan vola. La primera cosa que vaig aprendre en català, i la que em va enganxar a la llengua (jo vinc de família castellana), va ser això que estudiava pel meu compte al llibre de Carles Salvador La gramàtica valenciana, i que diu: “Ara mateix, que taquen la blavor del cel aquests dos corbs de volada pausada…” Quan ho vaig llegir, a catorze anys, tan sols em vaig poder dir: quina meravella de llengua!

No són antipàtics, per tant, els corbs…
—Estan bé en un paisatge obert, un camp de blat acabadet de segar i tal, però barallant-se damunt la brossa amb aquella cridòria, “Aggh-aggh!”, ja són una altra cosa.

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.