El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

A final del 2008, a Guillem Gisbert, Marti Maymó, Arnau Vallvé i Roger Padilla els va canviar la vida. ‘Els millors professors europeus’ els va portar a ser el grup revelació de l’escena catalana i l’expectació aixecada pel treball següent, ’10 milles per veure una bona armadura’, directament els va convertir en el grup de moda. Amb el pas dels anys i dos discs més tard s’han consolidat,  i això els permet d’experimentar i evolucionar amb la seguretat de saber qui són.

Manel va anunciar la data de publicació del quart disc, ‘Jo competeixo’, el mes de febrer. Des de llavors els avançaments de cançons i videoclips s’han anat subministrant amb comptagotes per fer delir els més incondicionals. Finalment, avui surt a la venda. Hi ha molta expectació. Segurament per això les jornades de promoció comencen a les deu del matí i no s’acaben fins a les set del vespre. Quan fem l’entrevista es nota que estan cansats. ‘No passa res, només ho fem un cop cada tres anys’, bromeja el cantant, Guillem Gisbert. Després d’unes quantes entrevistes dins un bar proposen de canviar de lloc i sortir a la terrassa. A fora es pot fumar i, com que és l’última cita del dia, es regalen unes canyes.

—Mirant enrere, diríeu que sou un grup cada vegada més pop?
—Martí Maymó [M. M.]: Sí, segur.
—Roger Padilla [R. P.]: Sí, tot i que des del primer dia quan ens preguntàvem quin estil de música fèiem, ens costava de dir-ho, però dèiem pop i hi afegíem l’etiqueta folk. L’esperit pop sempre l’hem tingut.
—Guillem Gisbert [G. G.]: Sí, possiblement sí. Però, per exemple, dins del primer disc, ‘Roma’ és una cançó molt pop al final, ‘Pla Quinquennal’ també és una cançó molt pop. Sí que és veritat que l’estructura i l’embolcall sonor del folk han anat desapareixent. Folk, dins el meu cervell, té una definició més concreta; en canvi, el pop és més un calaix de sastre.

—Per tant, l’ukelele no tornarà?
—R. P.: Es va quedar per allà perdut.
—Arnau Vallvé [A. V.]: Té a veure amb això que diem de les modes. L’altre dia fèiem broma de l’època en què vàrem començar. Hi havia unes sonoritats molt concretes que eren moda i que ara mateix ningú no pensa a fer-les servir perquè comencen a sonar antiquades i són lletges, fins i tot. Ens en servíem tots: una melòdica, un ukelele, un carilló… Ara pocs grups en fan ús, perquè es fa una mica pesat. Però bé, tot pot tornar.
—G. G.: Però jo crec que encara haurà de passar molt de temps. Arribarà un dia que l’ukelele el començarem a odiar.
—A. V.: Encara pot arribar a fer més fàstic.
—G. G.: Vindrà el desert, caurà en l’oblit i llavors hi haurà algú que tindrà la idea de recuperar-lo. Però això serà d’aquí a trenta anys. És molt curiós com, amb els pocs anys que han passat, tot ha canviat tant. Abans tampoc no ens ho plantejàvem. Simplement ens venia de gust de fer un disc amb ukelele. Evidentment, érem dins un corrent de moda.
—R. P.: Però si ho vàrem posar de moda nosaltres, hòstia. No sé què dieu [riuen].

—Manel sí que sembla que no passi de moda.
—R. P.: Sí que vist amb el temps i amb perspectiva, va arribar un moment, entre el primer disc i el segon, que teníem aquesta sensació.
—G. G.: En el primer disc, sobretot. Després, hi ha cançons que funcionen, cançons que no funcionen tant. El grup va bé, als concerts omplim. Mira, en Joan Miquel Oliver, quan Antònia Font va fer ‘Lamperetes’, tenia la sensació que el grup només havia estat moda amb ‘Wa Yeah’. Abans, no tenia gens aquesta sensació. Llavors, nosaltres, crec que aquest moment el vàrem viure al primer disc.
—M. M.: Quan et poses de moda, si és que n’ets conscient, saps que no durarà. Sí que gaudim de certa atenció i que tenim molta gent a qui interessa això que fem, però no diria que siguem moda.

—Cada vegada que avanceu algun tema, algun videoclip, algun concert, hi ha molta expectació.
—M. M.: Sí que ho notem. I si no ens motivés, no ho faríem.
—G. G.: Ara mateix, el fenomen s’ha estabilitzat, a diferència de fa vuit anys. És el nostre quart disc i ja portem una trajectòria. I el fet que hi hagi expectativa i, per tant, que hi hagi públic, evidentment per a un grup de música és positiu. I arribar a una entrevista a les sis de la tarda dient que estàs cansat perquè has estat tot el dia fent promoció és un privilegi. No ens queixem.

Abans de començar a enregistrar ens vàrem dir: fem servir el que ens vingui de gust, juguem

—Parlem del disc. Hi incorporeu teclats, sintetitzadors i molts efectes. És una evolució natural de ‘Atletes baixin de l’escenari’, que ja sonava més elèctric respecte dels anteriors?
—R. P.: No sé si és una evolució natural, però a l’altre disc sí que ens havíem proposat que, en comparació amb els anteriors, no ens tanquéssim a res. Abans de començar ens vàrem dir: fem servir el que ens vingui de gust, juguem.
—A. V.: Si al disc anterior hi havia una premissa molt clara de fer un disc amb instruments només tocats per nosaltres quatre, en aquest, la primera premissa –després no sé si n’hem fet cas o no– era d’estar oberts a tot i provar coses que no haguéssim provat i tot allò que ens vingués de gust. I una de les coses que hem provat més i que no havíem fet era utilitzar sintetitzadors i teclats.
—G. G.: Molta gent ens diu que ‘Ai, Yoko’ del tercer disc, quant a sonoritat, és la que podria tenir un punt de continuïtat. Però en cap moment no ens vàrem dir: ‘Aquesta estètica de “Ai, Yoko” estaria bé de continuar-la.’ No.

DSC00011

—Heu enregistrat el disc a Nova York, amb el productor Jake Aron. Era per què cercàveu una sonoritat concreta?
—M. M.: Teníem ganes de provar l’experiència d’un productor. Igual que teníem ganes d’enregistrar a fora perquè sempre ho havíem fet a Barcelona. Llavors, no teníem ni idea de què volíem ni quins productors hi havia pel món. Buscant, buscant, escoltant molt i amb recomanacions, vàrem topar amb en Jake, que ens el va presentar un conegut. De seguida li va agradar el que fèiem, li vàrem enviar una maqueta per veure si li interessava. Li va agradar molt i vàrem començar la relació.

—El disc, musicalment, és més complex i dens. I això sembla que es traslladi a algunes lletres, que són més abstractes. Abans explicàveu una historieta més clara. En canvi, ara és més ambigua.
—G. G.: Bé, diguem que a mesura que vas provant coses noves vas investigant i vas trobant la manera de provocar emocions amb quatre ratlles que cantaràs després. Que siguin lletres complicades no és una cosa que busqui ni de bon tros. Per exemple, les cançons narratives, que n’havia fet moltes, tendeixen a ser molt més clares. A les cançons que no són tan narratives pot ser que no quedi tan clar que vols provar de dir. Són coses que vas aprenent. Tu tens quatre frases i t’agraden molt, però de cop t’adones que si d’aquestes quatre, n’esborres dues, el resultat pot ser més suggeridor. Menys clar, però més suggeridor.
—R. P.: Al disc anterior ja vàrem incloure alguna cançó menys explícita. Quan començàvem, ens sortia una cosa més lineal i narrativa. Però després vols provar maneres diferents de construir les cançons.

—Estic pensant, per exemple, en ‘Jo competeixo’, que dóna nom al disc.
—G. G.: Jo crec que dura prou –vuit minuts– per a explicar-se molt a ella mateixa. Ara, sí que és veritat, òbviament, que perquè funcioni ha de ser una cançó que tingui un cert misteri a dins. Si no, no funcionaria. Les coses que són molt clares…

—Què hi intenteu explicar?
—G. G.: La cançó és el monòleg d’un personatge que en caiguda lliure que expressa la seva competitivitat. Això podria ser la línia argumental de la cançó. I també parla de com moltes vegades regim les nostres vides i organitzem els nostres desitjos a partir de la comparació amb els altres i com això al final, no ens fa ser lliures. Si vius d’aquesta manera, és la manera més fàcil que siguis derrotat. És una cançó escrita des de la derrota.

DSC00019

—De fet aquest tema dóna nom al disc, cosa que no havíeu fet mai, dura més de vuit minuts i fins i tot en Guillem hi rapeja. És el tema on us heu deixat anar més?
—R. P.: Ha estat un exercici. Mai no havíem fet una cançó així. Quan va aparèixer la idea, ho vàrem pensar com una cançó on podia passar de tot a partir de dos acords.
—A. V.: En aquest cas ens ha sortit una cançó molt llarga i al final vàrem acabar decidint que hi podia anar bé, que no calia retallar-la. Així també remarquem la insistència d’aquest personatge malaltís que es fa pesat i repetitiu.

—També us estreneu amb un ‘reggaeton’, ‘La serotonina’.
—G. G.: Sí, tot i que el ritme de ‘reggaeton’ va aparèixer tard. Bàsicament, la història de la cançó fa un joc amb la ‘bilirrubina’ de Juan Luis Guerra; al nostre personatge li puja la serotonina. La primera frase és la mateixa. ‘Me dio una fiebre el otro día’ i aquí és ‘em va pujar la febre l’altre dia’. Suposo que la primera manera d’apropar-nos-hi era amb el merengue clàssic del Juan Luis Guerra, però ens vàrem adonar que era un gènere molt complicat amb què podíem quedar desnaturalitzats. Llavors per apropar-nos al gènere ens vàrem inspirar en la ‘chicha’, que és la recuperació de la música andina amb ‘stratocasters’. A partir d’aquí, relacionant idees, vàrem arribar fins a ‘La serotonina’.

—En una cançó parleu de la fugida de dos lladres i la cançó es titula BBVA. És un calbot intencionat?
—G. G.: No, no, i ara. L’origen d’aquesta cançó són les cançons de bandolers americans, el mite dels bandolers que fugen a Mèxic després d’haver atracat un banc, que és un concepte molt ianqui. Però volíem que fos un atracament a l’europea i en lloc que la frontera fos Mèxic, hi hagués paisatges de França i Suïssa. Aquesta era la idea inicial. Llavors, ens anava molt bé donar el títol de la cançó a un negoci on han fet l’atracament. Vull dir que, en lloc de dir-se ‘BBVA’, la cançó hauria pogut dir-se ‘Perfumeria San Remo’.

—No us agrada fer reivindicacions a través de la música?
—G. G.: No és que no ens agradi, sinó que són coses que no les tries del tot. Tu vas pel carrer i vas vivint la teva vida, saps que et dediques a escriure cançons, deixes que les coses t’estimulin, coses que et sembla que poden ser material per a jugar. I hi ha coses que t’interessen i coses que no. És a dir, no hi ha una voluntat de no fer-ho.
—M. M.: O potser no ho sabem fer.
—G. G.: En general, amb les cançons no ens passa mai això de: ‘Vull fer una cançó sobre aquest tema.’ Sinó que és més aviat: ‘Ostres, això m’ha cridat l’atenció. A partir d’aquí podem fer una cançó’. Funcionem més d’aquesta manera. Al final es tracta de posar un panell sensible a coses que ens puguin estimular, però són coses que les pots canviar fins a un cert punt. Llavors, la temàtica social és una de les temàtiques possibles, però no és condició ‘sine qua non’ fer-ho ni no fer-ho. Llavors, a cadascú li funciona el panell sensible d’una manera. És impossible de comprendre totes les temàtiques.

DSC00016

—Tinc entès que no us agrada parlar de política?
—M. M.: No és que no ens agradi, simplement que no ens agrada opinar públicament del que pensem.
—G. G.: Saps què passa? Amb el pas dels anys t’adones que hi ha unes preguntes que durant una època són damunt la taula, després surten de la taula, n’apareixen unes altres… Un grup de música ha d’opinar de política? Això podríem debatre-ho durant moltes hores, però, com a opinió, jo crec que no és necessari i per tant és opcional de parlar-ne. Al final, tu ens fas una entrevista perquè fem cançons i, com dèiem abans, no tenen contingut polític. A banda que som quatre individus i seria molt estrany que féssim política amb la bandera de Manel.  A les primeres entrevistes no ens demanaven per la política i en canvi ara es fa molt. És quelcom que s’ha normalitzat però és molt estrany.

El procés em fa una mandra terrible

—I del procés, quina opinió en teniu?
—G. G.: Del procés, no tinc cap mena de ganes de parlar-ne i no tinc cap mena de ganes de llegir cap entrevista que parli sobre el procés, en general. Em fa una mandra terrible.
—A. V.: El procés en general és un tema que cada cop em cansa més. Em fa la sensació que el país hi està encallat i crec que tapa molts altres temes que són més importants.

—Última pregunta. Heu pensat mai en la separació?
—M. M.: Forma part de la història d’un grup de música el fet de crear-se i esdevenir grup i desaparèixer.
—R. P.: Encara no hi ha hagut cap moment de pensar en la separació, però des que comences, no tens consciència d’eternitat ni que sigui res vitalici.
—M. M.: Com qualsevol persona que comença un negoci, es casa o va a jugar a futbol els dimarts a la nit, hi ha un dia que s’acaba.
—A. V.: A més, pot ser per moltes raons diferents i llavors és molt difícil de preveure. Un grup es pot separar perquè no s’avenen, perquè de cop deixa de tenir èxit i no troba la manera de continuar o per moltes altres coses. De moment, no n’hi ha cap que faci pinta d’acostar-se.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.