18.12.2024 - 21:40
Fa anys vaig escriure un poema que tancava amb aquests versos: “He anat callant i ara hi ha mitja vida en els silencis.” Molt sovint, la meva escriptura, sorgeix tant de dintre meu que és l’inconscient qui em dicta i jo qui escric, com escoltant una veu que parla de certeses que neixen de la meva entranya, però que a estones se’m fa aliena. M’ha passat algunes vegades, que no ha estat fins que he mirat enrere i he revisat allò escrit –a voltes, anys després–, que no he pres consciència plena del missatge ocult dins d’un text propi. Així, d’alguna manera, he acabat concloent que la meva escriptura té quelcom de profecia en el diàleg que mantinc amb mi mateixa, i que no serà fins a un futur que podré fer girar del tot el calidoscopi literari per comprendre, profundament, què vaig escriure i per a què. De tots els verosos que he escrit, aquests, curiosament, són uns dels més citats. Fa dies, vaig veure la fotografia d’un amic que duia una dessuadora amb les meves paraules estampades al pit. La marca de roba Espiralia va demanar-me d’utilitzar-los, i ara hi ha gent que volta pel país amb aquells versos a la roba. Vaig rellegir-lo i, tot d’una, vaig pensar: què volies dir, Estel, exactament? Què és el que has anat callant? Què és el que guarden els teus silencis? Què és el que no has dit i ara conforma aquesta mitja vida de què parles? El dubte em va martellejar durant dies.
Us explico això perquè avui he tornat a pensar-hi, en aquell silenci, en el seu significat, en la mossegada de llengua, en la prudència, en la culpa i en la por que amagava. Mentre alguns encara estan paint el Me Too, una nova allau de denúncies inunda les xarxes. Sota el concepte “Y aún así me quedé”, centenars de dones posen veu a episodis de tota mena de violència que han patit per part d’homes amb qui s’han relacionat sentimentalment o sexualment. Entre les denunciants, hi ha la medallista olímpica Ana Peleteiro, que va narrar, ara fa uns dies, a Tiktok, els maltractaments als quals l’havia sotmès el seu ex. Com ja passava amb el Me Too, els relats descriuen situacions terribles que parlen d’amenaces, violència física, violència psicològica (manipulació i coacció), anul·lació de la personalitat, humiliacions i control. Lamentablement, res de nou per a moltes. Sovint, quan parlem d’aquest tema, de seguida surten alguns homes a dir que ells també han patit violència per part de les seves ex-parelles femelles, que hi ha dones que també manipulen, i etc. Abans de continuar, vull recordar que les dades són les que són: el 98,1% de les víctimes de violència física o sexual, dins la parella, són dones i han patit violència per part d’homes agressors. Així que és evident que el gran gruix de víctimes són elles i no ells. I qui negui aquesta evidència no cal que continuï llegint, perquè aquí, hi vinc a defensar-les a elles, a parlar del que li passa a aquest 98%, i no del 2% restant.
Val a dir que, a primer cop d’ull, el concepte “Y aún así me quedé” pot grinyolar-nos, perquè d’alguna manera implica assumir responsabilitat de les dones denunciants. Aquells qui vulguin argumentar atacant-les, podrien dir que elles mateixes es delaten perquè reconeixen que, malgrat la violència, van quedar-se en aquelles relacions, que eren lliures de marxar i no ho van fer, i que a què treu cap ara, tant de temps després, denunciar fets que elles van consentir. El cas és que, personalment, em sembla molt encertat el concepte “Y aún así me quedé” per diferents motius. Primer, perquè em fa la sensació que les dones ja no es dirigeixen al sector masculí, sinó que parlen entre elles, convertint les altres dones en l’únic interlocutor vàlid. Les seves denúncies són un diàleg públic entre dones.
S’interroguen a elles mateixes, s’esbudellen i s’encoratgen les unes a les altres a reflexionar a fons sobre per què massa vegades, en les relacions, han/hem aguantat situacions inadmissibles, denunciables. Es tracta d’un despertar lúcid i intel·ligent en el qual ja no parlem per cercar respostes de ningú més que de nosaltres mateixes o de les companyes que ens entenen, perquè, tristament, han viscut el que nosaltres hem viscut. També és interessant entendre per què moltes d’aquestes dones opten per fer una denúncia a les xarxes i no als jutjats. La denúncia continua sent igual de vàlida, malgrat que hi hagi qui vulgui fer-nos creure que si no ho fem “oficial” deu ser que no en tenim prou motius, o bé que mentim. Potser cal entendre que aquesta és també la nostra manera d’exercir poder: decidir on i quan denunciem i posar en relleu que el sistema judicial continua sent un espai patriarcal que massa vegades ens abandona o que, fins i tot, ens condemna. I si no, que ho diguin a la Juana Rivas.
El conjunt de testimonis que es poden veure sota el paraigua del “Y aún así me quedé” demostra que vivim, des de fa dècades, relacions afectives altament tòxiques. Que ens van fer creure, a homes i a dones, que “qui t’estima, et farà mal” i d’altres absurditats que durant massa temps no ens han semblat perilloses i sí que ho eren, i molt. La idea d’amor romàntic que el feminisme lluita per desmuntar, pretén, justament, fer-nos entendre que, davant de la toxicitat relacional, qui més hi perd és qui menys poder té, és a dir, les dones. Segurament, moltes de les denunciants viuen el que Plató en diria una sortida de la caverna. Estan entenent, ara, tard i després de patir massa, que l’amor en el qual ens han fet creure i al qual ens han sotmès, amb violència inclosa, és només un foc d’encenalls, una projecció, una mentida, una manipulació social dirigida per un sistema al qual li anava molt bé que, nosaltres, les dones, ens l’empasséssim sense qüestionar-nos res. Però, a poc a poc, i gràcies a les lluites de les dones que ens ha precedit, hem obert els ulls, hem sortit de la caverna i hem entès que vivíem un somni a conveniència d’altres i que, a fora, hi ha una altra manera d’entendre l’amor; un amor i unes relacions, monògames, obertes, poliamoroses o com les desitgem, on no hi ha espai per a les humiliacions, ni per a la manipulació, ni per a la violència.
Que les dones diguem que, malgrat tot, ens vam quedar en una relació tòxica no demostra en cap cas que vam consentir conscientment, sinó que deixa palès fins a quin punt ens han manipulat socialment perquè donéssim per normal i bons fets que són denunciables. Què li hauríem dit, fa deu anys, a una dona que ens hagués explicat que el marit havia copejat una porta per no pegar-la a ella? “T’estima, però a vegades perd els nervis. No li ho tinguis en compte.” Possiblement, aquesta hauria estat, o va ser, la resposta col·lectiva davant la seva valenta confessió. Socialment, no se’ns ha cregut i no se’ns creu, fins i tot quan denunciem. I no només això, sinó que, a més, quan s’admet finalment que som víctimes d’alguna violència, se’ns exigeix que siguem la víctima ideal, segons els paràmetres masculins, perquè, si no, es dubtarà del nostre relat. Si ens han violat o maltractat, se’ns empeny a tenir el coratge de parlar, però quan ho fem, se’ns acusa de fer-ho massa tard, o per mitjans inadequats. Si denunciem pels jutjats, és que som unes pèrfides que volem diners. Si ho fem per les xarxes, malament, perquè no té credibilitat. Si ens mostrem fortes i valentes, se sospita de nosaltres, perquè, com a víctimes, hauríem d’estar enfonsades i tancades a casa. Nosaltres sempre tenim les de perdre. I l’única llibertat que ens queda és la de fer les coses a la nostra manera.
“He anat callant i ara hi ha mitja vida en els silencis”, vaig escriure un dia. Finalment, com una somnàmbula que torna a la realitat, he entès què és el que vaig callar, el que callo, el que guarden els meus silencis. Com tantes dones, jo també em vaig quedar a llocs on no m’hauria d’haver quedat. I ara, mentre em desempallego de la culpa que, com a tantes, m’han imposat, m’aferro al meu dret de parlar si vull parlar i quan vulgui parlar; al meu dret de callar i fer silenci, si vull silenci i fins que vulgui silenci.
