The Washington Post · Rael Ombuor i Rachel Chason

Nairobi, Kènia. El president francès, Emmanuel Macron, sortí a córrer pels carrers de Nairobi acompanyat del corredor kenià Eliud Kipchoge, dues voltes campió olímpic de marató, ballà al ritme de l’èxit mundial “Jerusalema” i fins i tot va començar un discurs amb unes paraules en suahili.

Els gests no s’acabaren ací: reunit amb més d’una trentena de caps d’estat africans a la capital de Kènia per a una cimera especial sobre els vincles entre França i els països africans, Macron anuncià un paquet d’uns 32.000 milions d’euros en inversions a tot el continent, i reiterà el compromís de l’Elisi de relacionar-se “de tu a tu” amb els seus socis africans.

Però per a Macron no tot han estat flors i violes. Durant la conferència, el president francès es descrigué a si mateix com “un veritable panafricanista”, en un comentari que no fou gens ben rebut entre els més crítics amb el llegat colonial francès a l’Àfrica. També criticà la “ingratitud” del govern malià, amenaçat per l’avenç d’al-Qaida al país. I, en un moment determinat, en una escena que corregué com la pólvora a les xarxes, el president, visiblement frustrat, saltà a l’escenari per exigir silenci als assistents, que acusà de tenir una “manca total de respecte”.

El vídeo, i la rapidesa amb què circulà per les xarxes socials, resumeix perfectament els problemes a què s’encara Macron –molts dels quals han estat causats per ell mateix– a l’hora d’estrènyer els vincles de França amb l’Àfrica.

“El missatge és que volen una associació entre iguals, però sovint fa l’efecte que volen dir: ‘Nosaltres som França i us venim a dir què heu de fer'”, explica Patricia Rodrigues, directora adjunta de la consultora Control Risks, que era a la sala quan Macron demanà silenci.

El gabinet de Macron no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre l’incident.

“No era difícil de detectar-hi una certa arrogància imperial”, diu Gacheke Gachihi, un activista kenià que va ser detingut durant les protestes contra l’acte.

El vast imperi colonial francès, que durà fins als anys seixanta del segle XX, s’estenia per tot l’Àfrica, especialment al nord-oest i el centre del continent. Decennis després de la descolonització, els més crítics continuen denunciant les ingerències de França, sovint titllades de neocolonials, en la política, l’economia i la seguretat de les antigues dependències.

Aquests darrers anys, els dirigents d’unes quantes d’aquestes ex-colònies –com ara les repúbliques sahelianes de Mali, Burkina Faso i Níger– s’han girat d’esquena a la influència francesa, i han exigit l’expulsió –i, en alguns casos, han arribat a expulsar– de les tropes que París havia enviat a la regió per ajudar a contenir la insurgència islamista.

Paral·lelament, França ha anat fent acostaments als països de l’est de l’Àfrica, bona part dels quals foren colonitzats pels britànics. La reunió de Nairobi, de fet, ha estat la primera volta que França ha coorganitzat una cimera amb els seus socis africans en un país anglòfon.

La gran afluència a la cimera amenaçava de magnificar qualsevol pas en fals. I tal dit, tal fet. Com escrigué a X l’advocat kenià Miguna Miguna: “Cap president o primer ministre africà no pot anar a França, el Regne Unit, Alemanya ni cap altre país europeu i donar lliçons als ciutadans d’Europa sobre el respecte. […] De la mateixa manera, no s’hauria de permetre que cap president o primer ministre europeu, britànic o nord-americà donés lliçons als africans sobre etiqueta o respecte.”

En una altra publicació, escrigué: “Els africans no necessiten permís d’Emmanuel Macron per a parlar a l’Àfrica.”

Alguns altres analistes creuen que l’incident s’ha magnificat massa. Marie Lora-Mungai, una empresària i inversora francesa que feia de mestra de cerimònies de la sessió que Macron interrompé, diu a The Washington Post: “La gent s’ha afanyat a treure conclusions d’una cosa que, ben mirat, fou insignificant.” Si de cas, afegeix, la reacció del president evidencia “fins a quin punt es prengué de debò Macron la cimera”.

La qüestió del to de les autoritats franceses ha estat sovint una font de tensió entre París i els països del Sahel. En són un exemple els governs militars de Mali, Níger i Burkina Faso, arribats al poder aquests darrers anys després de sengles cops d’estat, que han trencat vincles amb la seva ex-potència colonial tot i estrènyer-ne amb uns altres països europeus, especialment amb Rússia.

Cap d’aquests tres països no envià representants a la conferència, cosa que “causà una certa incomoditat” entre els assistents, segons que explica Beverly Ochieng, analista en cap de Control Risks.

Macron, tanmateix, no s’estigué d’esmentar Mali –un país que, en paraules d’Ochieng, ha esdevingut una mena d’espina clavada per al president francès–, tot lamentant que París “ha topat amb molta ingratitud i desinformació” sempre que ha provat d’abordar el problema de la violència islamista amb els països de la regió.

Les inversions anunciades durant la conferència inclouen sectors com ara l’agricultura, l’energia i les infrastructures: tres àmbits que, en paraules de Ruto, Kènia hauria de prioritzar “si volem convertir-nos en un país del Primer Món”. A començament d’aquest mes, Kènia i França ratificaren un acord de cooperació en defensa, prorrogable cada cinc anys. En virtut de l’acord, vuit-cents soldats francesos arribaren a mitjan març al país per a formar les tropes locals; el text estipula: “Els francesos oferiran un tracte recíproc al personal de les forces armades de Kènia que participi en activitats [militars] a França.”

A la conferència, Macron es mostrà optimista quant a la relació entre França i l’Àfrica. “Som els veritables panafricanistes”, va dir. I afegí: “L’Àfrica és un continent, i a aquest continent encara li falten moltes coses per a construir.”

Mentre el president francès llegia el seu discurs, un petit grup de manifestants entonà un missatge marcadament diferent als carrers de Nairobi, tot brandant pancartes en què es llegien proclames com ara “El colonialisme mai no va acabar” o bé “Rebutgem l’imperialisme francès”.

Booker Omole, secretari general del Partit Comunista Marxista de Kenya i un dels organitzadors de la protesta, diu que el preocupa que Macron s’hagi decantat a venir a Kènia tan sols perquè el seu govern ha estat “humiliat al Sahel”. I afegeix: “No saben on aparcar el seu arsenal, de manera que han optat per dur-lo aquí, a Nairobi.”

Gachihi, l’activista detingut, diu que tem que Macron vulgui estrènyer vincles amb Kènia precisament perquè Ruto “no té una posició clara envers el panafricanisme”. “El referent de la lluita panafricanista ens continua omplint de coratge i esperança”, diu. I afegeix: “Sabem perfectament qui són els veritables panafricanistes, i Macron no ho és.”

Chason informa de Dakar (Senegal) estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb