Enguany s’han commemorat els quaranta anys de l’assassinat del jove Miquel Grau. Va ser la nit del 6 d’octubre del 1977, a Alacant, mentre encartellava per convocar les manifestacions del 9 d’octubre. Li van llançar un maó des d’un pis de la plaça dels Cavalls i el van matar. El seu enterrament es va convertir en una multitudinària mostra de dol i de rebuig a la violència feixista. El governador civil hi va enviar la policia espanyola, que es va endur el taüt. El grup Al Tall en va fer una cançó que és difícil de sentir sense esborronar-se. Miquel Grau ha esdevingut un símbol de la lluita per la llibertat al País Valencià. En parlem amb Llum Quiñonero (Alacant, 1954), periodista i diputada de Podem a les Corts valencianes. Va ser, com Miquel Grau, militant del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). El 6 d’octubre del 1977 encartellava al seu costat.

—Enguany hi ha hagut més homenatges.
—Sí. Diumenge en vam fer un al cementiri. Ha estat la primera volta, perquè l’any 1977 no poguérem dir-li adéu, com fa la cançó: vingué la policia. Després, els homenatges sempre es van fer a la plaça. I pensàrem que, quaranta anys després, hi havia una cosa pendent. I hi anàrem. Va ser molt emotiu. Vingueren els d’Al Tall i cantaren allà, amb la família.

Homenatge a Miquel Grau, al cementiri d’Alacant, el passat 29 d’octubre.

—Uf.
—Sí. Va ser bonic. I també estic contenta perquè les Corts van aprovar una declaració institucional. És poca cosa, quaranta anys després, però és important el reconeixement de Miquel com a víctima del feixisme  i com a lluitador, i també el reconeixement de la lluita d’Alacant: la declaració també reconeixia la mostra de dol del seu enterrament.

—Com explicaríeu a una persona de vint anys què va passar a Alacant ara en fa quaranta?
—Potser li diria que sortíem de la dictadura, que també érem molt joves (jo tenia vint-i-dos anys i Miquel en tenia vint-i-un), que no teníem ni el coneixement ni la por de la nostra gent gran, que havia viscut els perills de la dictadura; nosaltres vivíem en la lluita, arriscant-nos. De fet, també ara la gent més jove desconeix allò que ja hem après els qui tenim seixanta anys fets, que el perill hi és i que el poder no tolera els canvis tan fàcilment. I li explicaria també que lluitàvem per liquidar la dictadura, que la possibilitat de canvi era factible i cada dia, de fet, canviaven les coses. Perquè el poder franquista també estava interessat en el canvi, en un canvi limitat. El problema era veure fins a on arribava. I en eixa lluita, en eixe veure on hi havia els límits, va ser on va morir tanta gent.

—Només feia dos anys que s’havia mort el dictador.
—Ja hi havia hagut les primeres eleccions democràtiques… Però no tant. Amb partits sense legalitzar i amb l’amenaça  permanent de l’exèrcit. Avançàvem en unes condicions controlades per les institucions franquistes. I en eixa situació es va desplegar la repressió: per una banda, de les forces repressives, la policia i la Guàrdia Civil, però també hi havia aquell deixar fer (o organitzar) els grups d’extrema dreta, que atacaven directament per crear el terror entre la gent que participava en les manifestacions, entre els estudiants, la gent treballadora que feia pintades… De fet, l’any anterior, a Elda, la policia havia matat un treballador del calçat, Teófilo del Valle, després de dissoldre una assemblea. Era un treballador, un membre més de la lluita, no un dirigent. Era un jove, també. Gallec. Un emigrant més.

El perill hi és, el poder no tolera els canvis

—Com recordeu la nit del 6 d’octubre?
—Jo era la responsable del grup que anava a enganxar els cartells, aquella nit. S’havia  decidit de fer una mobilització el dia 9, la primera Diada. I teníem el primer cartell. Tenia quatre barres i hi deia ‘Dia nacional del País Valencià’. Tota la gent organitzada estava  enganxant eixe cartell pertot arreu, en el mateix moment. Per això també va ser tan impressionant: tots pensàvem ‘podria haver estat jo’. Era una nit de temps rúfol, plovia una miqueta i vam quedar al centre de la ciutat, a la ‘zona nacional’: com que érem joves  i aguerrits vam decidir d’agafar la zona més difícil.

—Caram.
—I vam començar a fer l’engrut a la font del centre de la plaça. Vam notar que ens llançaven alguna pedra, o alguna cosa, però no ens vam espantar. I vam continuar enganxant els cartells. La següent ja va ser… N’érem quatre, mirant a la paret, enganxant els cartells amb les graneres, i li va caure el tros de pedra de gairebé un quilo al cap, a Miquel. Al cap directament.

—…
—Estàvem junts i ell va caure immediatament. Sense sentits. El vam agafar, vam aturar un cotxe, que no en passaven, vam anar a la casa de socors i després a la residència. Ja hi va entrar amb mort cerebral. Vam avisar tota la gent del partit, dels altres partits, advocats, un senador que aleshores hi havia del PSP, Bevià, i ens en vam anar a la comissaria per fer la denúncia. I ens van tractar com si nosaltres fórem els culpables: que què fèiem per haver causat això. Des d’aquell moment i fins que va morir Miquel, uns dies després, vam ocupar la plaça. Per controlar l’espai i les proves, que no ho pogueren manipular. Per protestar per l’atemptat.

—De seguida es va saber d’on havien llançat aquell maó?
—No, perquè la policia es va entretenir tant com va poder. Però com que havíem organitzat una plataforma de suport, no tenien eixida. Hi ha dos edificis, en un crec que hi ha set pisos i en l’altre, sis. Tan sols podia ser de l’un o de l’altre. Ells van anar a investigar precisament i tan sols a l’edifici que no tocava. Van pujar a la terrassa i van dir que era de nit i no es veia res. I se’n van anar. Quina investigació! Fins quatre dies més, i per la pressió de tota la ciutat, no van fer res. A més, els veïns, que eren, la majoria, gent conservadora, també pressionaven: els semblava que si no eixia qui era, qualsevol era culpable. Però, de fet, la gent ja deia ‘han sido los millonarios’.

Los millonarios?
—Panadero Sandoval, que tenien benzineres per tota la ciutat. Els veïns ja pensaven qui era: un militant de Fuerza Nueva. El van detenir quatre dies després. havia tingut prou temps per desfer-se de tot.

—No s’hi va estar gaire, a la presó.
—No. El judici va ser en juny. I vam fer la primera acció popular de la democràcia en Alacant. Hi va participar molta gent. El dia del judici va ser tan impressionant que demanàrem una ampliació de la sala perquè hi capiguera tothom. Ens ho van denegar. Mentrestant, la plaça de l’ajuntament, que era on hi havia l’audiència, estava plena de militants d’extrema dreta. O siga, com sempre, nosaltres tornàvem a estar amenaçats. El fiscal cap de l’audiència d’Alacant era el mateix que havia exercit de fiscal en els consells de guerra del començament de la dictadura, en Alacant (era parent d’una regidora del PP, per cert). O siga que qui ens havia de defensar en nom de l’estat eren… els franquistes. I sí, Panadero Sandoval va eixir de la presó gràcies a un indult l’any 1982.

Miguel era un xic encantador. Amable. Responsable. Era el germà major i es comportava com a tal

—Molt fort.
—La situació era i és tan absurda que la notícia del seu indult no va ser notícia. I, de fet, fins que ho va proposar Compromís, a Alacant el nom de Miquel Grau no havia estat mai reconegut. Ha estat gràcies a la mobilització de la gent i a la cançó d’Al TAll.

—’Per cridar “vull l’estatut” a Miquel assassinaren’.
—La música és tan important que li hem de donar gràcies i fer-ne més. Ens salva. Al Tall va fer la cançó aquell mateix mes. La cantaren el darrer diumenge d’octubre del 1977. Sempre que ho explica, Manolo Miralles, l’altre dia també, es posa a plorar.

—Com el recordeu, a Miquel Grau?
—És que era amic i el company d’una germana meua. Venia a casa. Miguel, que era d’una família de la Vega Baixa, castellanoparlant, fill de la gent més humil, treballava en una botiga de roba i estudiava comerç. Era un xic encantador. Amable. Responsable. Era el germà major i es comportava com a tal. Silenciós. Cortès. Tenia les formes d’un bon dependent de moda. En eixe moment feia la mili, al Ferrol, ficat en una fragata, amb l’angoixa d’estar en aquell ambient tan… feixista. Havia vingut a Alacant a veure el seu pare, que estava malalt de càncer, a examinar-se en l’escola de comerç i a veure els seus amics. I a participar en alguna cosa, com per traure’s aquella opressió de sobre. La cosa és que era un persona molt considerada, molt mesurada [S’atura. S’emociona]. De fet, va estar parlant durant uns minuts amb algú que passava pel carrer i que ens criticava, i ell li va explicar per què era necessari, tan curós sempre a l’hora d’explicar les raons. En fi.[Silenci]

—Heu parlat de la indignació que va sotragar Alacant.
—Sí. La mort de Miquel era una cosa de tots. Ara n’he parlat amb ma mare. Jo no recorde haver-ne parlat, a casa. Mon pare era un home de dretes. Jo tenia vint-i-dos anys i no se m’acudia pensar si ma mare patia. I ara ella m’explica el buit que notava. I que no parlàvem, com si no passara res. I resulta que anava al mercat i que la gent no la mirava i que ella no mirava ningú. Que anava al gimnàs amb la meua germana i que li van dir que era millor que no hi tornara. Hi havia una polarització total: la gent del canvi que apuntava i la resistència brutal del poder: no podien tolerar que els qui havien perdut la guerra  recuperaren el poder. I és que no van mostrar ni la més mínima consideració davant la mort.

—Tot i això, aquella mobilització de protesta i solidaritat va ser gran.
—Molt. Hi va participar moltíssima gent. Vam estar deu dies arreplegant ajudes, poemes, cançons, informació, de tot, a la plaça dels Cavalls. Fins i tot els treballadors de les benzineres de Sandoval van aportar diners, crec que unes deu mil pessetes. Sabíem que es moria. En el moment de la seua mort, vam fer una convocatòria de dol. La família (la mare, que estava desfeta, els germans petits) va voler que anar a una parròquia allà a prop de la residència i d’allà vam decidir que aniríem amb el taüt fins als Cavalls. El governador civil volia que desconvocàrem. Però no es podia fer. No era cap mobilització, allò: era una manifestació de dol. Impressionant. Silenciosa. Multitudinària. I la policia ens va tallar el pas. Havíem caminat uns cinc-cents metres. I es van presentar els grisos i ens van furtar el taüt.

No podien tolerar que els que havien perdut la guerra recuperaren el poder

—Literalment.
—Sí, exactament. Hi havia gent de tota la ciutat. De l’escola de Magisteri, els treballadors de l’empresa d’alumini, els de la tabaquera. Tothom. No era un acte polític. Va ser una resposta de dol, de dir que això no podia ser i de compartir el dol. En silenci total. I van arribar ells i van dir que el dol s’havia acabat. I es van endur el taüt. Van posar, no sé com, la mare i els seus fills en un altre cotxe. I la gent cridant, plorant, abraçant-se. Una amiga m’explicava que s’estava així, agafada fort a un home, i que al cap d’una estona, quan va mirar, va veure que era Antonio Gades. Moltíssima gent hi va anar. Moltíssima. Fa poc, una veïna, una dona molt gran, que té més de noranta anys, em va dir que també hi era. Mai no m’ho haguera imaginat, que la senyora Lola hi fóra. Però sí. I resulta que la senyora Lola era anarquista. I que, la pobra, no havia tornat mai a dir ni piu en la seua vida, ni políticament ni res, després de tanta merda i tanta repressió. Però va anar a la mort de Miquel.

—Això explica moltes coses.
—Efectivament. I el problema és que explica també que tornem al lloc de sempre: a què estan disposats a fer. Perquè ells arrasen. No els importa la vida. Nosaltres no tenim més que el nostre cos per a lluitar, les idees i el nostre cos. I hi ha gent que el perd. hem de saber què tenim davant. Perquè ells són el poder. Ells, els qui no miraven a ma mare, els qui justifiquen que a la façana de la teua casa hi pot haver uns cartells que diguen ‘Coca-Cola’ però no que diguen ‘Llibertat’. I això s’ha de saber, per avançar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]