24.02.2017 - 22:00
Lluís-Anton Baulenas és un supervivent de la literatura. Forma part d’aquella generació que a mitjan o final dels anys vuitanta va deixar la seguretat d’una feina remunerada per dedicar-se a escriure, i atresora premis com el Documenta, el Carlemany, el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull o el Sant Jordi. Ara acaba de guanyar el premi Ciutat d’Alzira per Amics per sempre. Malgrat aquest brillant currículum que inclou quinze novel·les, cinc llibres de narracions, cinc obres teatrals publicades i unes altres d’estrenades, i també molts articles en premsa, traduccions fetes per ell i la traducció dels seus llibres a una dotzena de llengües estrangeres, veu en perill la pervivència del seu ofici, al qual es dedica des de fa trenta anys. La seva darrera novel·la alerta sobre el cofoisme de la Barcelona olímpica del 92 i de la seva celebració vint-i-cinc anys després. I guarda un paral·lelisme evident amb la realitat contemporània: cues a l’atur, crisi econòmica, moral i de valors, les ràtzies contra l’independentisme català d’aleshores que tant s’assemblen a les maniobres de les clavegueres de l’estat de l’actualitat. Fins i tot, l’especulació urbana: aquella vila olímpica que havia d’esdevenir de protecció oficial i que ara és cobejada per la seva ubicació singular a la ciutat. Amb tot això, ha creat una novel·la molt dura, Amics per sempre, que ha publicat Bromera i que l’editorial presenta com un dels seus plats forts de Sant Jordi. De moment, Baulenas vol continuar escrivint i removent la nostra consciència: ‘O no és un oblit tan gran el de les institucions amb els refugiats com el de les institucions amb el conflicte de Iugoslàvia en el seu moment?’. Literatura en vena al servei de la memòria recent i en contra de la memòria líquida.
—Amics per sempre està ambientada a l’any 1992, en plena efervescència olímpica, però es pot llegir en clau perfectament coetània: cues a l’atur, crisi econòmica, la guerra de Iugoslàvia… potser aleshores hi havia una gran esperança olímpica que ara no hi és…
—El paral·lelisme és molt obvi. El 1992 no volíem saber res de la guerra o de les guerres de Iugoslàvia i ara tenim tot el tema dels refugiats, la crisi era profunda i hi havia molt d’atur i les institucions varen trobar en les Olimpíades quelcom prou potent per tapar el fet de no estar fent res.
—Com vau viure personalment les ràtzies contra el moviment independentista del 1992 i com ho heu fet servir com a material literari?
—L’anomenada operació Garzón va ser una acció punitiva preventiva impròpia d’un estat de dret que, sens dubte, en un altre moment no s’hauria fet. És interessant comprovar que, com altres fets esdevinguts en l’època, els Jocs Olímpics van contribuir si no a justificar-ho, sí a rebaixar-ne el to, i això s’adiu amb la denúncia generalitzada que fa el llibre.
—Vau sentir alguna mena de decepció amb la premsa suposadament d’esquerres com ara El País quan vau veure que justificava les operacions contra l’independentisme català?
—No recordo si va ser El País, però en aquest cas penso que es podria parlar de la premsa i de la societat civil en general. No és que no hi hagués resposta, però avui en dia hauria estat una altra, molt més forta. En aquell moment, per exemple, Convergència no era sobiranista i l’independentisme es veia com un moviment marginal, d’extrema esquerra i violent (tot i que Terra Lliure s’acabava de dissoldre). Com se sap, el cas es va dur al Tribunal Europeu dels Drets Humans que, anys més tard, va dictaminar a favor dels represaliats.
—El conflicte iugoslau és el gran trauma de la generació que ara té entre seixanta i quaranta anys?
—Plantejo exactament això amb el meu protagonista, que té 33 anys el 1992 i que a l’època de la novel·la té la consciència de no fer res. D’alguna manera, tota aquesta generació es va deixar endur per l’encanteri dels Jocs, però també per la primera copa de campions del Barça, per l’Expo de Sevilla o per Madrid com a capital cultural. Bauman ja ens alertava sobre la memòria líquida i això s’aplica en tots els ordres, i amb la guerra de Iugoslàvia ha estat igual, tot ha passat molt ràpid, ha caducat molt ràpid, però el trauma continua allà.
—Quant de temps fa que teníeu al cap d’escriure sobre la guerra de Iugoslàvia?
—En realitat ho tenia pensat des del 1992 mateix, quan em vaig proposar d’escriure una obra de teatre. Però els fets eren massa propers i va passar que em va sortir la novel·la El fil de plata, ambientada en la guerra civil espanyola. L’altra era massa recent i per això vaig col·locar els fets a l’espanyola. Fa uns cinc anys, vaig descobrir que ja hi havia un distanciament prou important i que el material estava complet, i fa uns tres anys i mig vaig començar a escriure la novel·la.
—El vostre protagonista comença el seu periple als Balcans, a Eslovènia, la primera de les repúbliques iugoslaves que va aconseguir la independència i, a més a més, el territori on va haver-hi menys morts…
—Sí, certament. Eslovènia era una de les poques zones de Iugoslàvia que no tenia comptes pendents amb els veïns, a diferència de croates i serbis, que s’havien estat enfrontant nombroses vegades. Parlem molt del setge de Sarajevo, i ho hem de fer, però al començament de la guerra hi va haver altres fets importants, com per exemple la massacre de Vukovar. Passa que ell es mou amb els paramilitars serbis com a presoner i això el du a veure més coses d’aquell començament de la guerra…
—En aquest periple, experimenta el mal extrem identificat en la Jelena, la dona d’un dels senyors de la guerra serbis…
—Efectivament, ella és molt més cruel que el marit, que té una habilitat terrible per a la mort, és una bèstia. Però ella és molt més banal, i aquesta banalitat la converteix en terrible. És el personatge que encarna aquest mal suprem.
—Amics per sempre és un llibre cru, però en cap cas no és exhibicionista amb la guerra. Vull dir, que no hi ha grans acarnissaments de cara al lector, però en canvi tota la cruesa sí que hi és…
—És que per fer aquestes escenes més dures has de trobar el teu moment i, per sort, eren fragments que podia escriure a banda del gruix de la narració. Ho podia fer ara perquè en tenia tota la informació, ara ja hi és tota, i per això vaig poder retocar-la i anar canviant els llocs, perquè eren intercanviables fins a un cert punt.
—Un dels vostres personatges diu que en cap cas la independència de Catalunya arribarà amb una guerra sinó que serà de manera pacífica, negociada o per la força de la societat civil…
—Ho mantinc i hi estic d’acord. A Eslovènia van fer un referèndum amb el 90% de sís, i jo crec que el nostre no tindria tant de suport. Això, en el cas que el puguem fer.
—En Ferran, el protagonista, supleix la personalitat d’un seu amic que té a casa una ballesta terrible, amb la qual esmicola tots els diaris que emmagatzemava, trinxa un gat i altres malifetes. Què representa aquesta ballesta en la novel·la?
—Trobo que és molt adequada per a un personatge que torna trastornat i desubicat en tots els sentits. La ballesta és una manera de matar manual i contundent i s’adiu amb ell i les seves paranoies.
—Tot i un breu pas per un hostal, el situau al bell mig d’una urbanització, gairebé un no-lloc, segons la denominació de Marc Augé, que ara segurament estaria en venda…
—Sí, la crisi ha destrossat també aquestes urbanitzacions. M’anava molt bé per desenvolupar la trama, ja que el meu protagonista suplanta la personalitat d’un dels seus habitants i, per tant, aconsegueix d’alguna manera el somni burgès de la casa, el cotxe i el jardinet.
—També plantejau una relació paternofilial diferent…
—És que la construcció d’aquest entorn familiar havia de ser un contrapès imprescindible per a poder explicar millor el protagonista i poder explicar les coses que van creixent a la novel·la. El pare actua com un dels motors de la seva vida perquè hi ha un problema no resolt que torna a aparèixer després, quelcom que de vegades ha passat en altres llibres meus, perquè com he dit abans, jo sóc un escriptor d’arguments i de personatges, necessito que passin coses a les meves obres.
—Per això aquesta relació triangular amb les dues dones de la novel·la, que amaguen una gran fragilitat darrere de l’aparent fortalesa?
—Sí, són dos personatges absolutament importants en el llibre i hi tenen un gran protagonisme, que va creixent sobretot cap a la segona meitat. Però no vull explicar res que pugui afectar el lector.
—Un dels moments en què sí que es contagia una certa alegria és quan el protagonista es creua per primer cop amb els voluntaris olímpics. Sobra voluntarisme en aquest país?
—Ens movem pel voluntarisme i ho fem massa sovint, però en altres llocs això no passa mai. El voluntarisme demostra l’existència d’una societat civil forta, i a Catalunya, és un dels nostres trets distintius. No sé si això és extrapolable a la resta del país, però crec que un mínim hi ha de ser.
—Fa dos anys vau publicar La vostra Anita amb Bromera. Ara hi reincidiu, havent guanyat el Ciutat d’Alzira. Què us aporta aquesta editorial?
—Hem arribat a un punt en el qual havia de tornar a presentar-me a premis, com he fet sempre, perquè els avançaments que et paguen per una novel·la no serveixen per a rendibilitzar l’esforç que has fet creant-la, i hi ha un premi que té fama de ser molt seriós, el Ciutat d’Alzira. Vaig presentar el llibre a uns quants premis perquè necessitava els diners, i esperava tenir sort en algun. En el cas del premi d’Alzira, sabia que si guanyava publicaria amb una editorial que està fent un gran esforç de cara a la campanya de Sant Jordi, i així ha estat. No em puc permetre el luxe de no intentar un premi amb els llibres. Ara feia dues novel·les que no hi concorria, però no puc no fer-ho mentre no canviïn les circumstàncies editorials o em toqui la loteria.
—En aquest sentit, fa dos anys ja advertíeu en una entrevista que els escriptors professionals van desapareixent. Hem empitjorat des d’aleshores?
—I tant. Les circumstàncies econòmiques han empitjorat molt. Les microeditorials no poden atendre una remuneració mínima, mentre que les grans satisfan els interessos de menys persones perquè han reduït els avançaments dignes a molts pocs noms. Per tant, la situació és pitjor que fa dos anys.
—Això ens condemna a una literatura d’escriptors de diumenge, sense que això sigui pejoratiu?
—Més que a una literatura d’escriptors de diumenge ens condemna a una literatura amb pocs professionals, perquè hi ha molta gent que escriu i amb moltes circumstàncies diferents que van més enllà de les de l’escriptor de diumenge.
—Sou conscient que hi haurà qui pensi que en Lluís-Anton Baulenas ha davallat un esglaó anant a publicar amb una editorial considerada perifèrica des del centralisme cultural barceloní, per molt que sigui la principal editorial del País Valencià…
—M’és absolutament igual. Enguany fa trenta anys que vaig prendre l’opció de convertir-me en escriptor professional i els lectors sempre m’han donat suport. Ara les circumstàncies són les que són i han manat, i jo he escrit una novel·la amb el mateix nivell de sempre. El debat sobre si baixes o puges pel fet de publicar amb una editorial o una altra no m’interessa gaire. A l’octubre faré 30 anys de carrera professional com a escriptor. Abans havia escrit teatre i textos sobre llengua, i vaig deixar l’ensenyament amb una excedència quan vaig publicar Sus Scrofa, a l’època de les fotocòpies i els correus, que és el que fèiem els qui no teníem padrins.
—Heu tingut la temptació de tornar-hi, a l’ensenyament?
—Els darrers temps han estat molt durs per a la supervivència i sí, hi ha hagut la temptació de fer-ho. Ara tradueixo més que mai, i amb les xerrades i els articles es va trampejant. Durant un temps també tenia sort i tenia traduccions dels meus llibres a fora. Durant deu anys es varen anar traduint i venent bé, sobretot en mercats com el francès, l’holandès i el belga, però ara està molt complicat i, si bé em tradueixen al romanès o al danès, els ingressos són pocs, i en canvi en castellà ja fa anys que no hi ha manera. Jo vaig optar per la professionalització per viure per escriure, perquè m’interessa escriure i m’interessa escriure bé, i si torno a l’ensenyament no estic segur de tenir la força de continuar escrivint, per això em resisteixo tant a tornar-hi.
—Teniu en ment alguna novel·la nova o ja en teniu alguna al calaix?
—Ara tinc idees, però sempre em centro en un llibre quan he acabat i col·locat l’anterior. No sóc capaç d’escriure dues o tres coses a la vegada. Només puc fer una altra cosa si és teatre. En aquest sentit, tinc enllestit un petit cabaret literari que és una paròdia del Farenheit i, si tot va bé, farà golfes al teatre Almeria a partir de Sant Jordi. Sóc dels qui compto el temps per novel·les i no pas per anys, i per a la propera tinc dues o tres idees i he de provar quina funcionarà, perquè sóc un novel·lista d’arguments i de personatges i aquest argument determina l’època, també.
—Els vostres lectors mai no us han fallat excepte en un assaig que es diu L’últim neandertal i que diu coses molt certes sobre el món del llibre, en general.
—Entre aquestes, una que s’ha confirmat, que és que el llibre digital no sols no ha triomfat sinó que és gairebé obsolet, mentre que el de paper no s’ha quedat com a objecte de regal sinó que ha sobreviscut, tal com jo pronosticava.