Llibreta de vacances de Carme Junyent (24):’La glosa i el hip-hop’
Sèrie d'estiu de Carme Junyent. Capítol 24

Per: Carme Junyent


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
La qüestió de la llengua i la literatura em porta, d’una banda, a una proposta per a parlar de la cançó improvisada en català (garrotins, corrandes…) i, d’una altra, al capital cultural de joves migrats sols que l’associació Prollema forma com a professors de la seva llengua.
Tinc la percepció (tant de bo que equivocada) que la glosa s’associa a la cultura tradicional i, per tant, al català, mentre que allò que no deixa de ser l’altra cara de la moneda (rap, hip-hop, etc.) es veu com una manifestació trencadora i, més que a l’anglès, a casa nostra s’associa al castellà. Com si la llengua determinés a quina banda queda un exercici –la cançó improvisada– que, en el fons, és igual.
Segurament, cal preguntar-nos quins són els motius d’aquesta associació i, probablement, acabarem amb la resposta que no hi ha models. Però sí que n’hi ha i m’atreviria a dir que són els mateixos, atès que ambdós es fonamenten en la creativitat i la capacitat d’improvisació.
Com més va més ens adonem que desconeixem el repertori d’insults, paraulotes i similars en català; és a dir, tot allò que associem a la ruptura, la provocació, la procacitat i, en general, l’ús informal de la llengua. No sé si això és el resultat de l’associació del català a la llengua de l’escola i no a la de la vida, però crec que hi ha un gran potencial creatiu en l’associació d’ambdues tendències, la que dóna continuïtat a la tradició i la que pretén ser trencadora quan, massa sovint, només obeeix als criteris del mercat.
Potser trobaríem el desllorigador en una mirada externa i sense prejudicis. Matthew Tree va descobrir en la literatura catalana dels anys trenta unes propostes avantguardistes que segurament no són vistes com a tal en les classes de literatura. Hi penso sovint quan m’arriben propostes creatives en català de joves de tot el món que han arribat a casa nostra. Joves que veuen en el català una manera de dir no, o de ser diferents, fins i tot de ser únics. Però també joves que s’han d’enfrontar al rebuig a causa de la seva tria. I potser, d’una manera discreta, Prollema ha trobat una via. Demà hi tornem.
Comentaris
Els subscriptors de VilaWeb poden comentar aquesta notícia, o bé llegir els comentaris que hi han fet els altres subscriptors i debatre-la amb ells , clicant ací.
Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer clicant ací.
S'ha afegit la noticia a Favorits