Llibreta de vacances de Carme Junyent (24):’La glosa i el hip-hop’

Sèrie d'estiu de Carme Junyent. Capítol 24

VilaWeb
Il·lustració: Tere Guix
Carme Junyent
23.08.2020 - 23:27
Actualització: 24.08.2020 - 01:27

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La qüestió de la llengua i la literatura em porta, d’una banda, a una proposta per a parlar de la cançó improvisada en català (garrotins, corrandes…) i, d’una altra, al capital cultural de joves migrats sols que l’associació Prollema forma com a professors de la seva llengua.

Tinc la percepció (tant de bo que equivocada) que la glosa s’associa a la cultura tradicional i, per tant, al català, mentre que allò que no deixa de ser l’altra cara de la moneda (rap, hip-hop, etc.) es veu com una manifestació trencadora i, més que a l’anglès, a casa nostra s’associa al castellà. Com si la llengua determinés a quina banda queda un exercici –la cançó improvisada– que, en el fons, és igual.

Segurament, cal preguntar-nos quins són els motius d’aquesta associació i, probablement, acabarem amb la resposta que no hi ha models. Però sí que n’hi ha i m’atreviria a dir que són els mateixos, atès que ambdós es fonamenten en la creativitat i la capacitat d’improvisació.

Com més va més ens adonem que desconeixem el repertori d’insults, paraulotes i similars en català; és a dir, tot allò que associem a la ruptura, la provocació, la procacitat i, en general, l’ús informal de la llengua. No sé si això és el resultat de l’associació del català a la llengua de l’escola i no a la de la vida, però crec que hi ha un gran potencial creatiu en l’associació d’ambdues tendències, la que dóna continuïtat a la tradició i la que pretén ser trencadora quan, massa sovint, només obeeix als criteris del mercat.

Potser trobaríem el desllorigador en una mirada externa i sense prejudicis. Matthew Tree va descobrir en la literatura catalana dels anys trenta unes propostes avantguardistes que segurament no són vistes com a tal en les classes de literatura. Hi penso sovint quan m’arriben propostes creatives en català de joves de tot el món que han arribat a casa nostra. Joves que veuen en el català una manera de dir no, o de ser diferents, fins i tot de ser únics. Però també joves que s’han d’enfrontar al rebuig a causa de la seva tria. I potser, d’una manera discreta, Prollema ha trobat una via. Demà hi tornem.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes