El president Carles Puigdemont va començar a escriure un article sobre la manera com recompondre la unitat estratègica de l’independentisme, en un moment de desorientació, de desencís i de malestar pel comportament dels partits, pels pactes, els acords i les cessions postelectorals amb els socialistes. Però l’article ha acabat esdevenint un llibre curt, pràcticament d’urgència, que ha publicat avui mateix la Campana i que té aquest títol: Reunim-nos. Reflexions sobre el retorn a la unitat. Puigdemont hi fa una diagnosi, una certa autocrítica d’aquests pactes: ‘Obrir la porta a pactar amb els socialistes, i en les actuals circumstàncies, és possiblement un error.’ Però considera que els pactes són la conseqüència d’una estratègia de desunió, que es va anar imposant d’ençà del 21-D. I com recompondre-la és la part central d’aquest llibre.

‘La idea que no anem bé és més que una percepció’, escriu Puigdemont. ‘Que l’independentisme no governa la ciutat de Barcelona i que no en presideix la Diputació, per la decisió legítima de qui va creure que anar per separat era garantia del contrari […]. Hem sembrat desconcert entre la base ciutadana que sempre ens ha acompanyat i no hem estat capaços d’impedir que es consolidi una certa idea de renúncia.’ Enumera ‘les accions que han comportat un blanqueig dels socialistes’, com ara: ‘L’acord de la mesa del parlament amb els socialistes per suspendre’m com a diputat; els pactes postelectorals a municipis, consells comarcals i a la Diputació de Barcelona; la disposició a avalar un govern de Pedro Sánchez en solitari sota la ingènua creença que, en relació amb Catalunya, els socialistes són diferents…’

I hi afegeix també haver permès la moció de censura contra Mariano Rajoy que va portar Sánchez a la presidència del govern espanyol. Perquè Puigdemont no critica pas els pactes en si, sinó el fet que responguin a estratègies de partit i no pas a una estratègia conjunta dels diferents partits independentistes. No diu pas que la unitat requereixi anar junts a les eleccions, sinó que requereix que la decisió es prengui d’una manera compartida i consensuada. I per això proposa que hi hagi una ‘direcció aliada’, és a dir, ‘una direcció política coordinada i apoderada que pugui imposar-se a les inevitables tensions partidistes que sorgeixen […]. Vol dir tenir l’objectiu comú, una estratègia per arribar-hi i unes eines per assolir-lo, vol dir tenir un únic discurs, una única actitud davant dels nostres repressors’.

No diu pas com ha de ser la unitat estratègica, no proposa una fórmula concreta d’acció, sinó que demana que les accions i les estratègies es consensuïn en aquest espai que ell anomena ‘direcció aliada’, que suggereix que podria ser el Consell per la República, i que podria servir per a fixar un nou horitzó. ‘Establim itineraris, per més llargs que siguin, en què anem disminuint el grau de dependència de l’estat i anem guanyant cotes de sobirania efectiva’.

Això demanarà, inevitablement, segons Puigdemont, una confrontació amb l’estat, perquè: ‘El diàleg, la negociació, el referèndum acordat avui sabem que són fantasies. És una il·lusió.’ El president reconeix que el terme ‘confrontació’ no és agradable, però que no es pot defugir. ‘És una confrontació de llarg recorregut, que té fases de baixa intensitat i d’altres en què serà més alta’, però sempre des del compromís amb la no-violència, amb accions de ‘resistència activa no violenta, de boicot pacífic, les objeccions fiscals i de consciència…’

El llibre és un tast del seu pensament circumstancial, arran dels polèmics pactes postelectorals. Però hi ha un gruix molt més gran de pensament i de reflexió de Puigdemont fet amb les anotacions i enregistraments que va anar fent d’ençà que fou investit president de la Generalitat, el gener del 2016, fins ara mateix. Prendrà la forma de llibre, que no serà publicat pas fins que s’hagi fet pública la sentència del judici contra el procés. ‘Sóc conscient que algunes de les coses que explicaré poden ferir, o poden desconcertar, o poden confirmar temors i sospites. No ho sé, però probablement és inevitable.’ Serà el moment que trencarà el silenci sobre uns fets sobre els quals s’ha escrit molt aquests darrers vint-i-un mesos.

Puigdemont diu que cal decidir el suport o no a Sánchez des de la ‘unió estratègica’ de l’independentisme

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb