Què ens fa trempar més, la llengua o la llonganissa? Si llances aquesta pregunta al ciberespai, tres de cada deu catalans et diran que on vas a parar, que això és una pregunta trampa, que ja em diràs què té a veure una cosa amb l’altra; tres més et retoparan que al seu poble no es diu llonganissa sinó llangonissa; i els altres tres s’esperaran a la contesta dels anteriors per replicar que en Virgili els ha dit que en català correcte és llonganissa (encara que, en la parla oral, siguin majoria les pronúncies no estàndard: llangonisa, llanguanissa). El desè, seguidor de Francesc Pujols, et titllarà d’esnob [*].

La passió d’aquest poble per la cosa lingüística, que no és sinó un mecanisme de compensació per la identitat mancada, només és equiparable a la dificultat per fer entendre la importància de la llengua col·loquial (i ara permeteu-me un d’aquells parèntesis llargs que m’agraden tant per dir que hi ha qui considera poc escaient el concepte ‘llengua col·loquial’, car desmereix el català d’arrel històrica que fins fa un parell de generacions encara funcionava a ple rendiment. Fi del parèntesi). Els registres informals, això que els profans en la matèria anomenen ‘la llengua del carrer’, són la saba que peixa un idioma. És veritat que la tecnologia i la mundialització han augmentat el flux de neologismes cultes o semicultes, però allò que fa que un idioma tingui gust d’alguna cosa continua essent la llengua que manufacturen els parlants, a partir dels mecanismes que el codi els proporciona. Un exemple d’aquí a dos paràgrafs.

Primer volia recalcar que dic tot això sota els efectes de l’Any Fabra. Poder m’equivoco, però diria que hi ha qui confon la celebració de l’obra del meu conterrani (sí, el mestre també era de Gràcia) amb una exaltació de la norma, com si no hi hagués parla més enllà de la llengua reglada. És molt delicat prescriure llengua en pindoletes, perquè tu li dius a un parlant assedegat de correcció que això, en català com cal, es diu així, i ell entén que NOMÉS ES POT DIR així. El parlant vol instruccions clares i precises, però moltes qüestions gramaticals no accepten la reductio ad piulum. I perquè m’entengueu us posaré un exemple una mica violent. Bé, força violent. Tant, que aconsello als partidaris de la correcció-esparadrap que surtin un moment de la sala. Ja sou fora? Molt bé, doncs som-hi. Al ’30 minuts’ que es va emetre l’u d’octubre passat per commemorar el Primer d’Octubre, un pagès de La Ràpita, en Rafel, va dir que, les garrotades dels piolins, no les oblidarien ‘hasta que mos moriguem’. Ho tornem a llegir? Va: ‘hasta que mos moriguem.’ Normativament, aquí hi ha tres transgressions. Un setanta-cinc per cent de la frase, suspesa. Qualsevol que no en sàpiga gaire, de llengua, i que per tant s’aferri a la normativa com a un clau roent, enviaria en Rafel a recuperació. I en canvi segurament és tot el contrari: l’home parla un català més genuí que vostè i que jo (recordeu que per escrit la fonètica no la podem recollir; però no hi ha parla sense pronúncia, i la d’en Rafel és una pronúncia tradicional de l’Ebre tan saborosa que ja la voldrien els presentadors del TN). Qui és el valent que gosa afirmar que ‘hasta que mos moriguem’ no és català? I no estic provocant gratuïtament. Sóc conscient que un castellanisme cru com hasta no es pot defensar, per més arrelat que estigui, però no em preocupa gaire perquè les noves generacions, escolaritzades, ja el substitueixen per les formes correctes. Hasta té els dies comptats, això rai. El que em preocupa és que, empesos per l’huracà normativitzador i l’estigma que llasta els localismes, el jovent també arracona els pronoms patrimonials i la morfologia verbal pròpia de la seva varietat. Proveu de dir en veu alta, imitant una mica l’accent del Delta, ‘fins que ens morim’, i ja veureu quina cosa més fada, més insulsa que surt. Això sí que és fake language.

Després de l’extermini franquista, calia recuperar el paper vertebrador de la llengua, i ho hem fet. Era imprescindible bastir un estàndard funcional i modernitzat. Però ara que ja el tenim consolidat (entre cometes: la pressió de la doble interferència, castellà i anglès, és brutal), començaria a ser hora de deixar d’estigmatitzar les varietats. Tingueu-ho ben present: la llengua és com les plantes, creix des de baix. I l’estàndard no té arrels. Una manera de contribuir-hi pot ser incorporar al propi dialecte mots o expressions d’altres que ens resultin útils. La carnissera d’Alfarràs fa llangonissa de mig pebre perquè la de pebre és massa picanta. I picanta va de primera, encara que no surti al diccionari, perquè és una derivació popular de picant: un fenomen intrínsec a la llengua, per tant genuí. Ara bé, a les Illes i al País Valencià expressen el mateix amb un adjectiu encara més expressiu: coent/a. Un all o un vitet són coents perquè couen, com un foc a la boca; però també, en sentit figurat, una persona és coenta (ídem que abans: normativament, coent és invariable) quan és pedant, cursi o de mal gust. Isabel Bonig és una política coenta. A les contrades valencianes la coentor entra per la boca però també pels ulls.

Tenim massa parlants enravenats pel temor d’espifiar-la. Conèixer altres varietats és un exercici òptim per espolsar-se complexos de sobre. Quants parlants no haurien deixat de banda el lamentable gilipollas si haguessin disposat de la potència de carnús o de la falsa innocuïtat de pallús o de llondro? De repertori, n’hi ha. Perquè, si no, l’alternativa és el que ja fa massa temps que passa: que al costat d’un registre més o menys formal d’inspiració telenoticiesca (que, en realitat, la majoria de parlants coneixen només passivament en tant que oients o lectors), fan anar una parla quotidiana cada dia més castellanitzada. Si renunciem a les nostres fonts, omplirem el càntir amb aigua de cal veí. Com per exemple això, que és l’últim crit en matèria de reforços emfàtics (extret de TW dimarts passat): ‘Tots els qui patiu perquè després de lo d’ahir ens encolomaran la llufa de violents, tranquils: ja fa un any que ens ho puto diuen.’ I no feu gaires escarafalls que demà ho direu vosaltres.

[*Com que segurament tindrà raó, una mica de pedanteria etimològica. La llangonissa, la catalaníssima llonganissa, és com la mallorquiníssima sobrassada: també ve d’Itàlia. En aquest cas de la regió meridional de la Lucània, on feien un embotit que els llatins anomenaren lucanica, transformat en llatí vulgar en lucanicia i segurament influït, en el pas al català, per l’adjectiu llong, ‘llarg’].

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb