07.03.2020 - 21:50
‘Només sí és sí.’ El lema que s’ha repetit en totes les manifestacions feministes des de la sentència dels violadors de la Manada s’ha començat a traslladar a l’àmbit legal. Dimarts, el consell de ministres espanyol va aprovar l’avantprojecte de l’anomenada llei de llibertat sexual, que posa el focus en el consentiment en aquest tipus de delictes. Aquesta llei, que vol anar més enllà de la reforma del codi penal, recollirà que no hi haurà consentiment quan la víctima ‘no hagi manifestat lliurement per actes exteriors concloents i inequívocs, conforme a les circumstàncies concurrents, la seva voluntat expressa de participar en l’acte’. Amb aquest canvi, als judicis s’hauria de deixar de posar el focus en si la víctima va dir explícitament que no ho consentia o en si va oposar resistència física. N’hi haurà prou amb el fet provat que no manifestés d’alguna manera la seva voluntat de participar.
Aquesta llei integral és una fita històrica per al moviment feminista i l’aplicació pràctica del Conveni d’Istambul contra la violència envers les dones, però tot i això, ha despertat una certa polèmica. Per una banda, hi ha hagut desavinences entre ministres espanyols del PSOE i de Podem pel que fa a alguns detalls tècnics i al fet de presentar la llei la setmana del 8 de març i no amb la revisió integral del codi penal. Per una altra banda, encara hi ha força confusió, socialment, sobre les implicacions pràctiques i concretes d’aquesta llei, que també materialitza altres demandes del moviment feminista, com ara la supressió del delicte d’abús sexual, la penalització de l’assetjament de carrer i la consideració de les violències sexuals contra les dones com a violències masclistes.
1. Un canvi de paradigma: de trencar el consentiment a construir-lo
El punt més important d’aquesta nova llei és que estableix un canvi de paradigma pel que fa al consentiment i, per extensió, a la manera d’entendre les relacions sexuals entre homes i dones. Un dels objectius de convertir en llei el ‘només sí és sí’ és el de no repetir judicis en què es busca de quines maneres la víctima va resistir-se a l’agressió, cosa amb què sovint es qüestiona la seva conducta i la revictimitza, en un procés que ja és prou dolorós. Situacions com la que va viure una víctima de violació a Vitòria a qui la jutgessa va preguntar si havia tancat bé les cames. El focus no es posarà en els senyals de negació i, per tant, deixaran d’obviar-se i menystenir-se les situacions de por i paràlisi que porten moltes víctimes a no oposar resistència, a més de les situacions en què la seva voluntat és anul·lada per diverses vies.
Per a provar la violació, no es buscaran les proves que constatin el no de la víctima, sinó que n’hi haurà prou amb les proves que demostrin que no hi va haver un sí. Un consentiment que no ha de ser necessàriament verbal. Com explicava l’advocada Carla Vall en una entrevista a VilaWeb, això implica entendre el consentiment com una cosa que cal construir, no pas destruir: ‘Si es pensa que el consentiment s’ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no.’
Aquest canvi de paradigma ha comportat certa polèmica i ha obert debats sobre si la nova llei pot fer perillar la presumpció d’innocència. Advocades especialitzades com Mercè Claramunt i Júlia Humet ho neguen rotundament i destaquen que la llei és un gran pas en la lluita pels drets de les dones. ‘Parlem de procediments penals i, per tant, hi haurà moltes garanties per a l’investigat. Les coses s’han de demostrar. Si es pot demostrar que no hi ha hagut consentiment, serà considerat delicte’, explica Claramunt.
‘No és que s’hagi de signar un contracte o fer un certificat abans d’una relació sexual’, afegeix l’advocada, en referència a algunes de les crítiques que ha rebut la llei. En la mateixa línia, Humet destaca: ‘La qüestió és no pressuposar que sempre és sí, tret que et diguin el contrari. Assegurar-te que hi ha un consentiment abans de fer res.’
‘Un silenci és un no? De debò vostès van dient ‘sí, sí, sí’?’, criticava fa uns mesos la dirigent del PP a Catalunya, Cayetana Álvarez de Toledo, sobre la llei. Unes declaracions que exemplifiquen molt bé les tergiversacions i les males interpretacions que poden fer-se’n. La llei no exigeix un consentiment verbal per considerar que n’hi ha hagut, sinó que fa referència a totes aquelles maneres amb què es pot expressar que es vol tenir la relació sexual. ‘Les relacions humanes tenen molts tipus de llenguatges, no es limita tot al llenguatge escrit o verbal. Quan tens pràctiques sexuals t’has d’assegurar que l’altra persona hi estigui d’acord i hi estigui d’acord tota l’estona. I, anant més enllà del codi penal, que gaudeixi, s’ho passi bé, estigui còmoda…’, considera Claramunt.
L’advocada recorda que, a més, el fet de posar el focus en el consentiment és un dels punts clau del Conveni d’Istambul, el conveni marc del Consell d’Europa per a aquestes qüestions, que l’estat espanyol va ratificar el 2014: ‘No és cap bogeria legislar d’aquesta manera, amb el redactat del Conveni d’Istambul. A més, parlar de consentiment no és res nou. El codi penal ja parlava de consentiment, però en sentit negatiu.’
2. Desapareix la diferència entre abús i agressió sexual
‘No és abús, és violació’ també va ser un lema molt repetit després de la sentència de la Manada. En un primer moment, els violadors de Pamplona van ser condemnats per abús sexual, i no pas per agressió sexual, perquè l’Audiència de Navarra va considerar que, tot i que no hi havia hagut consentiment de la víctima, els violadors no van actuar ni amb violència ni amb intimidació. Malgrat que el Tribunal Suprem espanyol va fer una interpretació diferent dels fets i va acabar condemnant-los per agressió, la primera sentència va servir per a fer visible un problema que va més enllà de les interpretacions dels jutges: la tipificació d’aquests delictes al codi penal.
La nova llei vol eliminar la diferència entre abús sexual i agressió sexual i incloure com a agressió tot allò que es considerava abús. Ambdós són considerats actualment delictes que atempten contra la llibertat sexual d’una persona, amb absència de consentiment en tots dos casos, però amb la diferència que l’agressió sexual implica que s’ha accedit sexualment a la víctima amb violència i intimidació, i per tant, té una pena més alta. La supressió del delicte d’abús sexual que inclou la nova legislació implicarà que tot acte sense consentiment serà considerat una agressió, sigui amb una violència o intimidació explícites o no. En aquesta línia, es considerarà violació tota penetració sense consentiment. Això també implica aplicar el Conveni d’Istambul, que només parla d’agressions i violacions.
Amb aquesta mesura, per tant, canviarien completament sentències com la del cas de la violació en grup de Manresa, en què l’Audiència de Barcelona va condemnar per abús i no per agressió cinc dels set acusats d’haver violat una menor. La sentència argumentava que, com que la víctima estava inconscient, no hi havia hagut violència ni intimidació, i per tant, no es podia considerar una agressió sexual.
Malgrat els avenços, les expertes alerten que cal veure el redactat definitiu de la llei després dels tràmits parlamentaris i preveuen que caldrà un temps d’adaptació perquè s’interpreti correctament. ‘Segur que hi ha conceptes que no queden clars i probablement hi haurà un temps d’inseguretat jurídica fins que veiem ben bé com s’interpreta’, explica Humet. De la mateixa manera, sense una formació en perspectiva de gènere dels jutges (que també preveu la llei), hi ha el perill que molts magistrats continuïn interpretant malament què significa ‘consentiment’, com ja va passar amb un dels jutges del cas de la Manada, que va emetre un vot particular en què deia que la noia no tan sols no s’hi havia resistit, sinó que havia gaudit de la violació.
Claramunt ressalta també que, com acostuma a passar en aquests casos, les dificultats per a provar què va passar seran altes, però el veredicte ja no dependrà de conceptes tan ambigus com ‘intimidació’ ni cabrà la possibilitat d’entendre que pot haver-hi manca de consentiment sense violència d’algun tipus, com quedava implícit en el delicte d’abús sexual.
3. Penes similars, nous agreujants
Humet aclareix que la fusió d’ambdós delictes no implica que tota agressió sexual sigui castigada amb les penes previstes actualment per al delicte d’agressió. ‘Hi haurà una graduació de penes, amb delictes més greus i menys.’
La llei ha estat criticada, en alguns casos, perquè rebaixa les penes per violació, que ara seran entre quatre anys i deu. Aquesta és la pena actual per a castigar la violació dins el delicte d’abús sexual; i la violació dins el delicte d’agressió sexual és castigada amb penes de sis anys a dotze. En unificar ambdós delictes, també s’inclouen les penes que formaven part del delicte d’abús, que són més baixes. Malgrat aquesta rebaixa aparent, les expertes apunten que probablement seran similars a les actuals amb la suma dels agreujants, tot i que és possible que aquests detalls es poleixin durant els tràmits parlamentaris. Si s’hi afegeix un agreujant, la pena serà entre set anys i dotze, i si se n’hi afegeixen dos, entre nou anys i quinze. Els delictes d’agressió sexual sense cap mena de penetració es castigaran amb penes entre un any i quatre de presó.
El subministrament de substàncies serà un dels agreujants que faran elevar les penes per agressió sexual, juntament amb el d’agressió grupal, el tractament degradant, el dany greu o la violència extrema, una víctima especialment vulnerable, una víctima que sigui parella o ex-parella de l’agressor i l’ús d’armes.
‘Les penes, en general, són prou elevades i han de ser proporcionals’, considera Humet. ‘Si gairebé és igual la pena per violar que per violar i matar, incentives conductes encara més greus. A més, en general, no hi havia cap demanda d’apujar les penes.’
4. La violència sexual com a forma de violència masclista
En la mateixa línia que el Conveni d’Istambul, aquesta llei pretén que la violència sexual es consideri una forma de violència masclista en l’àmbit legal. És per això que proposa que aquests delictes els instrueixin jutjats especialitzats, malgrat que encara no se sap si ho faran els jutjats de violència sobre la dona o se’n crearan de nous.
El fet de considerar la violència sexual un tipus de violència masclista, sense el requisit que sigui per part de la parella o l’ex-parella, implica la creació de serveis similars als que s’ofereixen a les víctimes de violència de gènere. D’aquesta manera, es crearà un telèfon d’assistència anàleg al 016 i una xarxa d’atenció integral a les víctimes, amb centres de crisi oberts vint-i-quatre hores, i centres de recuperació amb assistència jurídica, social i psicològica. No caldrà haver interposat cap denúncia perquè les víctimes puguin accedir a aquests serveis.
Igual com passa amb la violència masclista, també es vol treballar en la reparació de les víctimes, en la formació i especialització de les forces i cossos de seguretat i jutges i fiscals i en el treball amb els agressors. De fet, si se suspèn la pena de presó, serà obligatori que el condemnat compleixi allunyament i formació.
També com passa amb la violència de gènere, es modificarà la llei d’estrangeria perquè les víctimes de violència sexual no puguin ser deportades mentre es resol el seu cas. Les víctimes també tindran accés a ajuts econòmics i accés prioritari al parc públic d’habitatges.
Com a llei integral, també preveu diverses mesures relacionades amb la prevenció i la sensibilització: introduir l’educació sexual en totes les etapes educatives, impulsar campanyes dirigides als homes, treballar en la prevenció en l’àmbit dels mitjans de comunicació…
5. L’assetjament de carrer, un nou delicte
També es crea el delicte d’assetjament ocasional no reiterat, conegut popularment com a assetjament de carrer. Malgrat que en alguns casos s’ha volgut reduir a un ‘delicte per tirar floretes’, el seu objectiu és evitar situacions que van des de la incomoditat fins a la por de moltes dones, que ho viuen cada dia a l’espai públic. El delicte farà referència a expressions, comportaments i proposicions sexuals o sexistes que creïn una situació hostil, humiliant o intimidatòria a la via pública, bars, festes privades, concerts, establiments… El delicte exigirà denúncia i comportarà una pena lleu. ‘El titular que poden fer els mitjans és que una floreta acabarà essent un delicte, però no és això, sinó que la qüestió és fer front a l’assetjament que pateixen les dones, a vegades fins a la porta de casa seva, encara que no hi hagi agressió física’, explica Claramunt.
‘No sé si tipificar aquestes conductes és el camí correcte, però a vegades és l’única opció’, reflexiona Humet. ‘Potser és una cosa més simbòlica, perquè s’entengui aquell acte com a delicte, com una conducta que no està bé. Com que no entenen que no són floretes, sinó conductes que ens incomoden i ens fan sentir insegures, l’única solució que ens deixen és que diguem que és un delicte. Probablement, hi haurà poques condemnes, perquè hi haurà problemes de prova o perquè moltes dones no ho denunciaran, tenint en compte que ens passa cada dia, que ens diguin coses pel carrer, i què implica denunciar.’
Pel que fa a altres tipus d’assetjament, també s’augmentaran les penes per assetjament sexual en l’àmbit laboral i docent i s’especificarà la inhabilitació.
6. Contra la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i el tràfic de dones
La nova llei també considerarà violència masclista la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual, cosa que fins ara no passava. A més, recollirà la transmissió voluntària de malalties de transmissió sexual.
En el cas dels matrimonis forçats, quan hi hagi una sentència condemnatòria per aquest delicte es podrà acordar la nul·litat del matrimoni i regular el règim de filiació i els aliments sense el procediment civil que sempre s’obre en aquests casos i que complica el procés.
