Foto: Adiva Koenigsberg
Lluís Llach, dijous passat a l'Hotel Colón de Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Lluís Llach (1948) és un dels grans noms de la música catalana, però de mica en mica també es forja una carrera literària molt respectada. Aquest setembre acaba de publicar la seva cinquena obra. Escac al destí (Univers Llibres) és un thriller ambientat a l’edat medieval d’estil molt treballat i personal. Es nota que Llach gaudeix escrivint. En aquesta entrevista feta a l’Hotel Colón de Barcelona dijous passat, Llach explica per què escull frases llargues i capítols curts, i descriu amb precisió el procés creatiu i l’ambient de feina al Senegal, el país on ha escrit la majoria de les cinc obres. Llach, ex-diputat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya, inevitablement també parla de política catalana, que porta tan endins com la creació artística.

Lluís Llach, a Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg)

Es nota que us agrada d’escriure.
—Doncs escriure és una cosa que no m’havia passat pel cap mai. I l’antecedent de les lletres i les cançons no serveixen per a res. I menys a mi, que només quan ja tenia la música, posava les lletres. I com que volia salvar el món, havia de concretar molt, posar-hi les rimes i accents determinats. Per a mi, escriure sempre va ser un suplici.

Mestres a l’hora d’escriure?
—Maria Aurèlia Capmany i Espinàs, sobretot. I va haver-hi un moment en què en Martí Pol, ell que havia volgut ser cantant (cosa que la gent no sap gaire) em va dir: ‘Si vols, tu fes la música lliurement i jo després versejo. Però tu m’has de dir el tema.’ Quin privilegi.

Quan se us desperta el cuc d’escriure?
—Quan Lluís Danès em va demanar un guió sobre una història que m’havia explicat una àvia. La història del meu primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012). Vaig començar a escriure i al cap de quatre dies ho feia nou hores el dia. Vaig dir al Danès: ‘Busca’t un altre guionista, perquè faig novel·la.’ I aquí és on vaig descobrir que escriure m’agradava molt. I que m’agradava més corregir que escriure. I això és un gran vici. Escric sis mesos i els altres dos anys, reescric.

Reescriure és omplir, o és esporgar?
—Esporgar. Sempre esporgar. Tenim tendència a estimar massa allò que volem dir, i guardar-ho tot. Error. No tan sols en literatura. En periodisme també deu passar. I en cinema. Jo he pogut treballar amb pel·lícules, quasi totes dolentes, i el motiu que fossin dolentes era aquest: no esporgaven. Vaig treballar amb Michel Piccoli i Marcello Mastroianni amb un guió que ja em veia anant a recollir l’Òscar. Doncs no va funcionar. Piccoli es va enamorar dels actors, i no en va voler treure res. S’ha d’esporgar. Corregir és treure.

Sou de frase llarga i capítol curt.
—Sóc de cultura molt cinèfila. Els capítols són escenes, i me’ls imagino en colors. Em serveix molt canviar de seqüència. Jordi Cornudella també n’era partidari, i és ell qui em va ajudar moltíssim al començament, amb la primera novel·la.

Lluís Llach, l’acte físic d’escriure, com el fa?
—Assegut davant un ordinador i dins la cosa més semblant a una bombolla política. Escric quasi tots els llibres al Senegal, en un ambient que no té res a veure amb aquí, i ja em podien venir a buscar per una festa d’aquestes, que els feia fora de casa. Era a la meva bombolla imaginària. Estàs tan entusiasmat entenent les raons dels personatges, el perquè, les modulacions, que ho trobo fascinant. Imagina’m sota un cocoter, es podria dir, i rere una finestra, amb una cortina que no et deixa veure res. Puc fer tirades de moltes hores. Jo acabo l’octubre del 2017, i va acabar com vam acabar, i el mes de novembre me’n vaig al Senegal. Creia que aquells primers dies serien per a curar ferides. Al final va durar mesos.

En aquesta novel·la heu escollit la temàtica medieval. Per què?
—Fins ara havia fet tres novel·les, una mena de tríada: totes tres començaven l’any 1920 i acabaven a l’actualitat. Tothom passava per Argelers, per Seta. Era el meu territori de confort, els llocs on havia tingut experiències personals. I al Senegal vaig veure que havia de fer una trencadissa amb mi mateix. Obrir una finestra. De músic també ho feia: anar a un lloc que m’obligués a aprendre. A imaginar. I ara em va fascinar l’edat mitjana, l’ensorrament de l’Imperi Romà, la temptativa de refer-lo l’any 800, la manera com no se’n van sortir. Umberto Eco em va fer descobrir els ordes religiosos com si fossin partits polítics del Vaticà. Investigo, m’interessa, i em vaig fer un món. En aquesta novel·la parlo d’un món d’éssers humans esporuguits per la força de l’espasa i la força de la creu.

La força de l’espasa?
—El poder de l’espasa té molt a veure amb la política, de la qual tots tenim més referències. I la força de la creu és un ètim excepcional. Quan s’ensorra l’imperi romà, només queda vigent l’església, que damunt el territori sap tot allò que passa, i pot fer feina d’espionatge. I aquí és clau, i em crida l’atenció de descobrir-ho, el canvi de la confessió pública, a la privada. Això és transcendent. I canvia la civilització cristiana. Amb la confessió pública, l’església només enxampava els flagrants. Amb la confessió privada, en canvi, podien entrar als budells de la societat a través del remordiment i el penediment, dues de les parts més glorioses del poder de la creu. El poder era enorme. Finalment, Eco ens ho explica, l’església també controlava la informació cultural, que tanca sencera dins les parets dels monestirs per no deixar-la sortir. Censura. No sé si t’hi has fixat, però en el llibre hi ha una certa amoralitat, perquè el poder de l’església era tan gran que es crea una pràctica amoral. Segueixes les normes, però per darrere te les carregues totes.

Si algú volgués llegir la novel·la com una metàfora de les vivències de Lluís Llach al Parlament de Catalunya, s’equivocaria o l’encertaria?
—S’equivocaria del tot. M’he divertit escrivint. Punt. Passa que quan t’hi poses, comences a matar gent. I a justificar-ho.

Per què heu escollit un thriller?
—A mi, el thriller em serveix per a poder explicar aquestes coses. Coses que ressonen avui. Avui, la força de la creu és el gran poder econòmic i la manipulació informativa estesa a tot el món. I la força de la creu, avui en dia, és molt més potent que la de l’espasa. Sembla que els Xi Jinping, els Trumps de torn i el seu poder de la Creu estan molt més preparats per al futur que la democràcia.

Noms de la novel·la: Brilhetà, Jan, Alsàs d’Albir, Ínian, Alaís, Orenç.
—Són un homenatge a Occitània. Tots són occitans. Fa només un segle, Occitània era un país de dotze milions d’occitanoparlants, amb Premi Nobel, i ara és aniquilat per l’estat francès republicà. També és un homenatge a Robèrt Lafont, activista, i a la Mireia Boya, parlant en aranès des del faristol.

Com trieu l’estructura del llibre?
—Caminant. Menys en el primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012), que me la va donar una àvia.

Una àvia?
—Jo sempre m’he enamorat d’àvies. A banda les cuixes que m’hagin entendrit, sempre m’he enamorat de gent gran. Vaig tenir una persona meravellosa, la Tata, dona del qui va treure la bandera monàrquica del palau de Pedralbes. Em va explicar com era la Barceloneta dels anys 20 i 30. I és ella qui em dóna l’estructura de la meva primera novel·la. Les àvies. Hòstia, les àvies. Una altra em va explicar que a un familiar seu li tocava per quinta biberó anar a la guerra. Però, cec d’un ull, s’ho va estalviar. I quan va portar els papers, un dels franquistes, tot i ser cec d’un ull, l’envia a un batalló d’afusellament al camp de la Bóta. Història certa, explicada per una àvia que surt a la primera novel·la.

Quin és el vostre sentit creatiu, d’on ve?
—T’explicaré una anècdota amb Miquel Martí i Pol, que sempre em sorprenia per la humilitat ferotge que tenia. Si intentaves pujar-lo en una poltrona, en serrava les potes fins que tornava a ser baix. Per això a mi em sorprenia que quan li demanaven vostè com es definiria, ell respongués: ‘Poeta.’ ‘Poeta?’, deia jo, ‘No sona una mica pedant?’ Ell va riure. Van passar dos anys. Érem a casa seva. I ens feia llegir un poema en veu alta. Com que ell no podia parlar en veu alta, als amics ens feia dir els seus poemes, per escoltar-ne la fonètica. Un poeta ho necessita. Jo llegia el poema per tercera vegada, i quan l’acabo, li vaig dir: ‘L’he llegit per tercera vegada, i per tercera vegada entenc coses noves.’ I amb un somriure entremaliat, havent passat dos anys, em diu: ‘Jo, quan em rellegeixo, veig coses que no volia escriure. I això em permet dir que sóc poeta.’ Aquesta no és la contesta a la pregunta de la imaginació, però, per què una melodia funciona? I un paràgraf? No ho sé. Hi ha també una dinàmica generativa, que a mesura que la novel·la creix, els mateixos protagonistes et donen la inventiva. I no al revés. Hi ha un personatge molt curiós, Orenç, del qual no estic entusiasmat, però que el vull descriure com una persona a mercè de les onades.

Parlant d’onades, xerrem quan Martin Villa, ex-dirigent franquista i de la transició, declara en un judici. Vau escriure ‘Campanades a Mort’, sobre la matança de Vitòria, quan ell era dirigent. Com el veieu?
—Un assassí. Passa que molts assassins a la transició espanyola han agafat caire de sants barons demòcrates. No va matar directament, suposo (vés a saber), però Martin Villa és també, per exemple, l’aniquilació de l’antiga CNT. Tenien pànic al ressorgiment d’un sindicat tipus CNT, que no controlessin. Ell munta el cas Scala. Sap maniobrar.

Sou clarament un animal polític. No tan sols artista. Vau ser un actor important, al parlament, per exemple, llimant diferències entre independentistes.
—No és tant mèrit personal meu, però el fet de ser cantant feia que molta gent d’Esquerra, la CUP i Convergència haguessin crescut amb les meves cançons. I això em donava una autoritat que en realitat no tinc, políticament. Però ja la feia servir per al sentit comú.

I com veieu el moviment independentista, ara?
—No estic tan desesperat com una altra gent, perquè tot això que passa ens emprenya i decep molt, però no deixa de ser normal en una democràcia pobra com la nostra. La gent es baralla? Sí. Guerres entre ells? Sí. Però també guanyem espais.

Quins?
—Si el PDeCAT va sol, que per a molta gent és un drama, per a mi no ho és. És una virtut. Ens convé que hi hagi un centre que vagi d’un centredreta humanista cristià (Junts per Catalunya) a un centredreta més clar, com PDeCAT. Ens convé que Esquerra sigui un partit fort, i ens convé una esquerra radical que sigui la veu de la consciència. A mi em cauen molt bé els de Poble Lliure. Sóc un admirador de Poble Lliure. Entre més coses perquè el meu alcalde és de Poble Lliure. Ara em sento molt identificat amb Poble Lliure. Aquesta diversificació està molt bé.

I els ganivets entre ells?
—Tinc setanta-dos anys, i he vist ganivets, metralletes, bombes i còctels de tota mena. Crec que una vegada passades les eleccions, si la gent va davant, s’aclarirà. Aquesta és la gran condició: posar-nos al davant. Què hem de fer perquè no es barallin? Que es barallin. Però nosaltres, endavant. Quan hagin acabat de barallar-se i estiguin extenuats, no tindran cap altre remei que seguir-nos. Ara, això és molt difícil de fer en una societat que també és cansada i que fa anys que lluita, amb les entitats civils també cansades. Jo confio que una vegada hagin passat les eleccions, les coses s’aclariran.

Diàleg. Com el veu?
—Jo actualment no crec en el diàleg.

Per què?
—No crec en el diàleg perquè crec en la negociació. I el diàleg no és negociació. Mentre es parli de diàleg, només es fa que donar a l’estat l’oportunitat de sentir-se en la zona de confort. El diàleg havia de ser el primer dia, i el segon dia, negociar. I també dono suport a allò que defensa alguna gent: a l’estat se l’ha de posar en desequilibri. Amb els petits mitjans que tenim, ens hi hem d’enfrontar. I també veig que el paper de l’opinió pública a l’exterior ha crescut molt. Per exemple, s’ha de parar molta atenció a allò que passa a Ginebra.

Per què?
—Perquè els fa molta por això de les minories nacionals, que és la manera com ens descriuen a Ginebra.

Indult?
—L’indult no s’hauria d’acceptar, però que surtin de la presó, sí. Que no el demanin ells, crec que és per dignitat democràtica. Que la Dolors Bassa surti, ara mateix signo on sigui. Però fins que l’estat no faci una amnistia, és evident que no ha entès res.

Entrevista amb Junqueras. Com el vau veure?
—El que digui ho publicaràs?


—Doncs aleshores et diré que em va sorprendre la necessitat de justificar coses que no calia justificar. No va ser una bona entrevista. I em sembla que s’hi va ficar sol. I a mi em sap greu, sigui dit de passada, perquè el meu partit de referència és Esquerra Republicana.

Encara ara?
—Encara ara? T’he parlat de Poble Lliure per alguna cosa. Però sempre ha estat la meva referència. I si estigués més d’acord amb la seva estratègia, doncs continuaria sent la meva referència.

Podeu comprar Escac al destí a la botiga de Vilaweb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.