19.10.2024 - 21:40
Anar i tornar de Gandia es pot fer per camins diferents, i servidora ho ha fet en tren. Què us he de dir que no sapiguem de les servituds de les comunicacions ferroviàries entre Catalunya i el País Valencià? Cinc hores per a fer 335 quilòmetres, ja ho veus tu: 67 per hora. Això, eixint de Barcelona. Arribes a la Sorolla i t’has de desplaçar fins a la del Nord amb un autocar que de tan ple surt quan pot, per agarrar el tren cap a Gandia, que se t’escapa davant els nassos i has d’esperar el proper. Perquè l’Euromed havia eixit amb retard i amb retard va arribar. La Rodalia, tan maltractada com la catalana, aquest dimecres no va fallar, per sort, no sempre ho tens tot en contra. Un viatge cansat que ha valgut la pena. Hi vaig arribar ben fatigada i n’he tornat descansada. La Tardor Literària de la ciutat d’Ausiàs Marc m’hi havia convidat, a enraonar amb alumnes d’institut sobre Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant al matí i, a la vesprada, a un club de lectura sobre el meu Tríptic de la terra. La trobada amb els lectors va ser reconfortant. La trobada amb els joves, una lliçó.
Com llegeixen aquests joves valencians, per obligació curricular, la novel·la de Rodoreda? En rellegir-la per a l’ocasió, vaig subratllar tot de paraules i expressions que, pel que vaig veure, no tenen correspondència en el català de València. Té sentit que el recorregut curricular de l’assignatura de llengua i literatura catalanes sigui el mateix a tot el domini lingüístic? Què lligen els alumnes valencians en el seu registre lingüístic? A més, és clar, dels clàssics de tot el conjunt. Si fos per mi, de Rodoreda llegirien un conte o una de les proses breus. Bé que costa fer llegir els joves, “cinquanta planes ja els pareix massa”, comenta una de les professores que acompanyen els quatre grups dels instituts públics de la ciutat que han vingut. Però, vinga. Una xica pregunta què m’ha sorprès de MR després de tants llibres com li he dedicat. No hi havia pensat mai, ho faig ara: “La seua enorme capacitat de treball i de creació per a sostenir al preu que fos la seua vocació i, com ella deia, donar al món, en aquells temps de l’exili, una obra que mostrés que la llengua catalana és una llengua de cultura”, com en efecte va fer, a pesar de tantes dificultats.
La plaça deu moltíssim, si no tot, vaig prosseguir, a Joan Fuster, que es va adonar del seu valor, tot i ser rebutjada pel jurat del Sant Jordi del moment, i la va passar a l’editor Sales i llavors tot va començar. Cal dir-ho i repetir-ho, al País Valencià, al Principat, a les Illes, on siga, però sobretot al País Valencià. L’èxit de La plaça és valencià d’origen. Somriuen. Un xic alça el braç. “La lit cat és tocada de mort?” Em va agarrar ben desprevinguda, confesso que no ho vaig entendre: “Vols dir si tracta massa de la mort?” “No, si té futur”. Què dir? El que em dic sovint: “La lit cat és una de les millors d’Europa, des de Llull i Marc, sobretot considerant tots els impediments històrics que ha hagut de salvar.” D’escriptors, en som un niu. No és tocada de mort ni ho serà “mentre hi hagi lectors”.
Amb aquest convenciment i la caloreta que em van donar els lectors a la vesprada en el club de lectura tan ben conduït per Gràcia Signes –vam celebrar amb rialles les paraules que compartim franjolins i valencians, aidar, per exemple– he tornat, ja ho dic, ben descansada de Gandia, a pesar del no-corredor mediterrani i les malvestats ferroviàries. Hi ha camp per córrer.
