Els polítics llegendaris generen llegendes. Sobre Josep Tarradellas, n’hi ha moltes. El vell president republicà va passar tot l’exili a França, on es fixava obsessivament en les formes de poder de la república. Quan va tornar era un afrancesat, que mirava de traspassar a la nova administració catalana alguna espurna d’allò que havia après i considerat tant a Saint-Martin-le-Beau.

Segons una d’aquestes llegendes, quan va tornar a Barcelona va dir que per a impulsar la Generalitat en tenia prou amb el DOGC i la Guàrdia Civil. L’amic Ernest Udina, que era molt a prop seu, em va contar una vegada que havia dit si fa no fa això, però afegint-hi: ‘I un gran cap de protocol.’ No sé quina versió és l’autèntica, però em sembla que totes dues reflecteixen prou bé el sentit de la presidencial república francesa que Tarradellas volia imitar.

Una cosa que explica Marcel Mateu, professor de dret constitucional de la UAB, em fa pensar que, efectivament, Tarradellas sí que entenia el valor del protocol. Mateu és un savi que ha estudiat segurament més que ningú la presidència de la Generalitat de Catalunya. I ha documentat que el president Macià es va inventar la fórmula de jurament del càrrec. I el president Companys la va variar lleugerament. I assegura que el president Tarradellas va crear, personalment, la que han fet servir d’aleshores ençà tots els seus successors. Amb referències al rei i la constitució espanyola incloses.

Què vull dir, amb això? Simplement, que, en vista d’aquestes dades, el president Puigdemont no s’ha de sentir obligat a jurar lleialtat a res en concret, especialment tenint en compte que la llei no en diu res. Res. De fet, la presa de possessió és un acte protocol·lari i prou, com una escenificació, i es pot demostrar que, si més no el president Macià i el president Tarradellas, en l’inici de dues transicions, van decidir com es feia aquest acte. Fóra bo que el president Puigdemont, a l’hora de començar una altra transició, també fes un gest, i adeqüés al temps que vivim un simbolisme que alguns poden considerar secundari, però que el vell president Tarradellas sabia valorar convenientment.

L’excusa, a més, ens l’ha servit en safata el rei d’Espanya. No en tenia l’obligació, de rebre la presidenta del parlament, és cert. Pot signar-ne el decret de nomenament sense rebre-la, però hi ha una tradició i hi ha un sentit de l’oportunitat política. I ahir, per la manera com va actuar, es veié que era un monarca encara molt més reaccionari que son pare —que ja és dir!

El seu discurs de Cap d’Any, cal repassar-lo en aquest sentit. I no tan sols el text. De Felipe, en contaven moltes anècdotes de joventut, que el vinculaven als sectors més radicals de l’espanyolisme. Més tard, va semblar que viatjar el guaria d’aquestes coses, com se sol dir; i que parlant català, com parla, era molt més proper. Però, després de l’entrevista amb el president Mas, tan tensa, i del desplegament estètic i polític del discurs al Palau Reial, comence a pensar que la deriva del germà de Cristina de Borbó serà una clau a tenir molt en compte en aquests mesos tan apassionants que s’acosten.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.